Les orenetes han tornat.

La tornada de les orenetes amb boques de pleniluni arrenglerades al pentagrama d’una imatge d’infantesa, als fils panxuts de l’enllumenat o als estantissos estenedors de l’hort, ens reconforta perquè aquests agutzils del bon temps abans decretaven el final de la foscor. Ja vaccinats amb eficàcia hem destapat una mica els somriures i vivim l’alleujament privilegiat del soldat que torna de la batalla sinó victoriós del tot, viu i xiroi. Per la meva part m’agradaria tancar definitivament la gaseta del confinat, però em temo que té corda per a uns quants fulletons més.

Aletegen les seqüeles d’aquesta esgotadora temporada que deixa lleument de tenallar-nos sense alliberar-nos del tot, no acabem de fer net. I si fos així, que el virus ja no volés com una oreneta discreta, encara patim els efectes diversos del confinament, la por i la incertesa. Aquest pes mort que portem a la motxilla de les experiències costarà d’oblidar. Qui no s’ha sentit tocat per la situació que ha imposat la pandèmia? Angoixa, crispació i una tirallonga d’emocions gens plaents que condicionen allò que anomenem com la vida d’abans. Tot el que fèiem sense qüestionar, perquè sí. Ara ens hem de plantejar el que ens semblava evident.  

Entre els màrtirs que haurem d’enaltir hi ha la tropa del joves a qui el moment ha imposat una dieta a pa i aigua que no els ha saciat l’efervescència vital amb què surten de fàbrica. Evitaré la reflexió respecte dels estudiants empresonats a l’hotel de quatre estrelles en un paradís illenc carregat de palmeres i de lloros tropicals. La meva consideració passa -digueu-me corporativista- pel reconeixement a tots aquells professionals del gremi de la pissarra digital que just ara tanquen la paradeta i que han estat capaços de contenir una escalada de contagis al llarg del curs. Quants hauríem signat al setembre passat de poder acabar-lo -com ha estat- sense grans estralls massius? Rere aquesta contenció hi ha una bombolla gegant de professionals que, al marge d’ensenyar en el sentit més ample del concepte, han aconseguit garantir la seguretat i moltes més coses.

Un temps anterior que ja no tornarà i que ara ens sembla millor atacats per un arravatament melangiosament poètic si oblidem el desig de sortir-ne millors, més solidaris i més bones persones que ens proposàvem mentre, arrenglerats com orenetes feixugues, sortíem als balcons a aclamar els sanitaris i a desafinar el resistiré. Llarg i lleig per a tothom i una eternitat per als immortals joves que han hagut de contenir els esclats propis en aquest moment que els ha tocat subsistir.

Un dels símbols d’aquest parèntesi de temps que se superposa, com una oreneta virtual que ha tornat, podria ser el congrés mundial de mòbils, el MWC 21 amb seu a Barcelona. Del desencís a certa malfiança quan es va cancel·lar a aquesta represa descafeïnada que passarà sense massa pena ni glòria. Testimonial només. No ha estat una anyada, la d’aquest congrés, com aquelles on Barcelona i rodalies omplien hotels, restaurants i complements diversos de lleure amb els taxis cremant pneumàtic a l’asfalt urbà ençà i enllà. Només he vist, passejant per la ciutat, un grup de nois joves orientals amb l’acreditació penjada al coll, com un escapulari vistós que els protegeix -o no- de la nocturnitat arrabalera i els associa a la confraria dels doctes sense fils amb residència als núvols.

Entre els ocells malastrucs que aixequen el vol, orenetes de ploma poc vistosa, acomiado els accents diacrítics catalans. S’ha acabat la pròrroga que l'IEC va donar als mitjans de comunicació, l'administració pública i els centres educatius per adaptar-se al canvi. A partir d’aquest primer de juliol qualsevol institució o entitat amb vocació de servei públic haurà d'aplicar la modificació. Per als nostàlgics lletraferits s’obre la veda, doncs, a la ultracorrecció, al negacionisme ortogràfic o a la por a sortir del confortable armari de la gramàtica obsoleta. Bé, ja que els déus del sentit comú hi han posat la mà, fem-ne un bon ús!