Cantant sota la pluja.

Cantava en Raimon que Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa. Digueu-me perepunyetes però la sentència era de fa unes dècades i ha perdut vigència perquè ara mateix, tot i que la pluja encara no ha progressat adequadament, el que plou és merda literal. Cercant un eufemisme diem que plou fang i ens posem nostàlgics recordant la pluja àcida o quan només queien tòtils que no embrutaven tant els vidres. Recordo aquelles converses obligades d’ascensor quan reclamàvem una ploguda assenyada per netejar l’entorn de tot, també dels virus. La pluja era l’escombra suprema que rabejava els esperits i alhora feia dissabte del cel. Era, aliada amb la tramuntana, el drap humit que retornava la nitidesa i la resplendor carena enllà cap a l’infinit.

Segurament els homes del temps tenen una assignatura al pla d’estudis d’aquelles que es cursen cap al final de la carrera que explica com es comporta la celístia pel que fa a les excrescències meteorològiques associades al principi primari de que tot el que puja baixa, pura física elemental vinculada a la contundent llei de la gravetat que ens torna allò que hi aboquem enferritjant algun engranatge del primmirat cicle de l’aigua.

I massa freqüentment plou massa, en demesia, amb tempestes que neguitegen la pau d’esperit perquè els homes no controlem l’aixeta del cel, ben al contrari, l’hem desajustada i sovint sembla que el veí del sobreàtic segona s’ha oblidat de tancar-la -la d’una banyera pretensiosa- provocant saltants d’aigua macos de veure si no fos pels estralls que comporta la negligència. Mitja comunitat ha canviat el xandall i el boatiné per llampants impermeables i katiuskes de mariners ancorats en un desastre. Dies de tempesta que ens maleeixen l’ossada i ens fan florir el serrell carregat d’algues.

Mentre escric això un llamp cau en una plaça del poble abatent una sequoia centenària i uns arbres propers que n’havien vist de tots colors. S’han esfondrat unes naus altives de verdura cuirassades per pura subsistència a la verticalitat de les pixarades dels gossos, a les abraçades etíliques dels nàufrags nocturns del cap de setmana. S’acaba d’estellar la barbacana protectora als petons i a les abraçades furtives de joventut. I encara podem estar agraïts a les divinitats que ens guareixen de les malvestats ja que el superb del sobreàtic segona avui no ha decidit prendre un bany on de rocks amb glaçons del calibre d’un ou de gallina i que ningú hagi pres mal, s’exclama tremolosa i impactada una vilatana que ha esquitllat l’escomesa del llamp per instants. Efectivament, al meu poble, tampoc no sap ploure.

Que la nit de Sant Joan ens redimeixi. Que puguem cremar, mascaretes a banda, la rabietat ambiental, tota ella. Purifiquem-nos en aquesta nit del foc i de bruixes fent una bona foguera amb allò inservible que hem anat acumulant durant tot l'any. Una bona pira funerària reduïda a brases amb guspires de petard i regust a coca dolça tot trompassant la foscor a saltirons.

Bona revetlla!