Entrenadors sense banqueta.

La vida sense campionats de futbol resolts a l’últim segon és menys passadora. Tornem a la quotidianitat insípida sense entusiasmes musculats. Despullats d’emocions, ja podem rentar-nos la cara i planxar la samarreta amb l’esperança enfilant-se a la borsa de les fites esportives pendents. I l’himne? No ha estat un talismà que conjuri jugades que es concretin en gols malgrat la retòrica immortal quan és recitat -aquells que tenen lletra- amb una pompa i un furor gairebé bèl·lics. En aquesta edició de l’Eurocopa hi he trobat a faltar en Sergio Ramos, el paradigma de la solemnitat màxima en aquests rituals per com mirà l’infinit convocant els esperits del cop de peu amb la mà al pit.

Crec que aquest esport, que es juga fonamentalment amb les extremitats inferiors, ha entrat en un nou cicle. Després d’aquest campionat d’abast continental la dinàmica del joc resta associada -també ho ha estat la final- a les pròrrogues i als penals. S’obre una nova època que reescriu les estratègies del joc quan la glòria esportiva passa per endevinar per on arribarà el pinyac enverinat del valent de torn. Aquests, el responsable últim amb el porter, ja no estan sotmesos al joc de conjunt, es tracta de la responsabilitat unipersonal sense jugades assajades. Són només el llançador i el porter, aïllats, en la immensitat de la porteria en un duel intimidatori amb saltirons ornitològics, missatges feridors i esguards amenaçadors que treuen foc pels queixals.

El món atura el rodolar uns instants al compàs d’unes gambades amb l’estil d’un ballarí i amb el vol airós d’un gegant enguantat que si l’encertà, l’endevina! Amb un caire proper al llançament d’una moneda a cara o creu -aquesta pels perdedors- es resol un resultat que sovint no és de justícia estrictament rodona -per la pilota- amb l’alegria desfermada dels afortunats i l’esfondrament emocional dels derrotats. Just en aquest instant, l’últim, el món reprèn la rotació i torna a respirar contagiat per com els ha anat als semidéus del futbol. Del desesper a la celebració perquè la pilota com un Sputnik fora de control forada la xarxa o surt disparat atmosfera enllà cap a la foscor sideral on diuen que no existeixen la gravetat ni el consol.

En el context, em tenen el cor robat els profetes del fora de joc, els entrenadors sense banqueta i els professionals de la retransmissió esportiva en directe. Amb un punt de parcialitat casolana s’esgargamellen interpretant la partitura amb una nota única: Gol! Quanta capacitat per allargar l’esgarip o els retrets a una passada maldestra! Uns doctorats en estratègia que ens il·lustren, als ignorants en matèria esportiva, sense els quals no podríem gaudir de la lletra menuda de la jugada o de les espesses subtilitats del reglament. Esdevenen uns jutges de sentència improvisada com els àrbitres, però sense xiulet.

El que més m’inquieta és com aquell clàssic “pa i circ” dels emperadors romans va tenir i té tota la vigència al llarg de la història de la humanitat. Si no existís la vàlvula que descomprimeix les tensions socials, fins i tot les injustícies i la mateixa pobresa -amb menys pa amb tomata que espectacle- l’hauríem d’inventar. Quina empenta fonamental a la pizza, malgrat ser un plat imprescindible de sofà i de diada de partit, ara amb el campionat a la butxaca. Aquesta menja tradicionalment de pobres, pa amb formatge bàsicament, s’ha legitimat fent-nos sentir, alhora, una mica italians i vencedors mediterranis contra la pèrfida Albió amb el Brexit consumant-se.

La repercussió al carrer, als centres neuràlgics i a tots els àmbits que comparteixen la victòria de l’equip es converteix en gespa sagrada mentre que les samarretes, les bufandes i les gorres esdevenen escapularis o relíquies remeieres per a major glòria pagana del sant patró.