Una veu femenina vellutada, de les que transmeten missatge i calma alhora, rep els convocats executant estrictament una planificació extremament primmirada. Ningú s’anticipa o trenca l’ordre establert pel qual havien estat convocats amb una puntualitat sublim. Ja es veu que la convocatòria no és fruit d’una improvisació caòtica o fortuïta, ben al contrari, el rígid control amb protocols severs no consenten l’error.
La veu d’efectes balsàmics, a mesura que els convidats arriben sense cues ni conglomeracions, els va distribuint per accessos diferenciats des d’una avantsala de proporcions faraòniques. Un espai lluminós sense estridències cromàtiques, neutre, que transmet eficiència i seguretat, que no produeix ni fred ni calor, confortable d’esperit. Ningú gosa no fer-li cas perquè tot plegat, la veu sense rostre i l’atmosfera, indueixen a un estat de relaxament venturós proper a la felicitat absoluta. Una mena de pau perpètua per als triats a la qual t’aferres anticipadament sense saber si seràs un dels escollits. Aconsegueixen, però, que des de la incertesa et creguis feliç i segur; quelcom, per comparar-ho amb esdeveniments singulars, que estalvia els aldarulls i les batusses pròpies del primer dia d’una campanya de rebaixes en uns grans magatzems, l’accés a un concert o a un partit de futbol multitudinaris.
La veu, ben assessorada, millor informada i absolutament justa, t’adreça a uns accessos de mesura més humana ben delimitats on no coincideixes amb ningú. És el breu instant on la solitud punyent es percep més imposant-se com a companya de viatge a l’eternitat fins que et rep una silueta blanca i lluminosa -també neutra- amb els braços oberts embolcallada amb un equip de protecció individual i una pantalla facial entelada. Només pels ulls mig velats es fa difícil saber si és tracta d’un home o d’una dona -o les dues coses alhora-. Per un moment he pensat que és una personificació angelical de la veu setinada amb les ales plegades sota d’aquella protecció desmesurada.
Em va fer descordar la màniga blanca de la impol·luta camisa del color núvol Windows i em va instal·lar al canell una polsera amb un codi. Prèviament vaig haver de demostrar que era jo mateix i no cap impostor perquè també em lliurés una tarja amb un codi QR, aquells taulers desgavellats d’escacs que poden contenir la teva vida i miracles comprimits. Vaig haver de resseguir una línia que surava ingràvida fins a un recambró on un altre àngel -o àngela- misteriós va introduir les meves dades a la terminal de la supercomputadora més gran de les que compten i recompten. Després amb parsimoniosa gestualitat com de cotó fluix em va portar a un espai obert enjardinat on em va deixar perquè pasturés a la gespa d’un verd també color Microsoft. No sabria dir quan de temps vaig estar amb el cor encongit mentre no arribaven els resultats d’aquella analítica existencial.
-No pot passar, vostè és positiu -va dictaminar la veu ja familiar de la recepció. La polsera havia canviat al color sospitós de gos com fuig i ja no em permetria accedir-hi. Havia tastat els prolegòmens però no tenia accés al cel harmònic dels justos. Podria gaudir d’una segona oportunitat si no m’estossinava el virus, s’ho repensaven i m’hi volien en la propera edició.
Paral·lelament -jo diria que en una dinàmica molt similar i copiada- als afortunats del Festival Cruïlla els comunicaven que “el resultat del teu test d’antígens és negatiu. Hem vinculat el resultat del test a la teva polsera. Ja pots accedir al recinte. Recorda que l’ús de mascareta és obligatori sempre que no puguis respectar la distància de seguretat al festival”. Un salconduit al paradís dels concerts musicals massificats celebrats a la terra en una estrambòtica desescalada postpandèmica.
Decebut en primera instància, vaig aprofitar per fer una ullada a aquell escenari ben allunyat d’una obsoleta divina comèdia dantesca. Res a veure, s’assemblen com un ou a una castanya. Allà dalt, vaig poder comprovar, han integrat la última i novíssima tecnologia del segle XXI. De la visió renaixentista recargolada d’en Dante al minimalisme operatiu passant per la possibilitat de fer-hi turisme -per ara- només amb Virgin Galàctic. Jo diria que vaig presenciar el vol veloç d’una nau aerodinàmica amb un somrient Richard Branson saludant des de la finestreta de comandament. El magnat pretenia mantenir una trobada de feina amb el director general, amb Sant Pere -el de les claus-, per garantir el monopoli del servei, fixar el calendari dels trajectes i concretar les visites guiades amb el porter celestial en persona. Em fa l’efecte que no se n’ha acabat de sortir. Que els alts càrrecs, de qui tothom parla i pocs coneixen, et facin cas és gairebé impossible. Malgrat la negativa, Sir Richard Branson ha declarat a la tornada que manté el contacte amb Sant Pere per mirar d’arribar a un acord de mínims. Quelcom possible si tenim en compte la dita: pagant, Sant Pere canta.
Superat el tràngol, soc conscient del privilegi d’haver pogut tafanejar entre les raconades del procediment vigent en matèria de judicis finals, que són permanents i molt ferrenys. Penediu-vos, doncs, perquè encara que la supervisió dels pecats vintage pels déus totpoderosos -i a vosaltres germans- per culpa meva, de pensament, paraula, obra i omissió hagin estat descatalogats gairebé del tot, ara és vigent la convalidació de les piulades i de qualsevol interacció atzarosa a les xarxes, coses de les tecnologies que venen a reemplaçar la confessió i la penitència.
No em feu massa cas ja que no en disposo d’una certesa demostrable, però jo asseguraria que el peatge cap al judici final s’ha tornat ecumènic del tot. La mateixa llei de l’embut per a tothom, només el color de la polsera delata quin catàleg del penediment t’aplicaran segons combreguis amb el catolicisme, l’islamisme, l’hinduisme, l’animisme o, en un esclat prepotent, et declaris ateu per gràcia divina ja que semblaria evident que la vida eterna està gestionada per voluntats superiors transcendentals -també la possibilitat de la reencarnació ni que sigui en un pedrot de solell a primera línia de mar amb bronzejades vistes epidèrmiques-.
M’ho estic empescant una mica malgrat que el grau de satisfacció per l’experiència ratlli l’excel·lència. Quina organització més acurada! M’arriscaria a dir que el Més Enllà es fonamenta en un sistema piramidal d’accessos entre la munió de laberints estancs disposats en un edifici de capacitat infinitament formidable. Dels baixos sofrosos, pudents i atrafegats com la sala de màquines d’una nau condemnada a navegar eternament per les estripes roents als mars de magma incandescent carregats de cadenes gruixudes atipant-ne les voraces calderes sense parar. Eixordador, feixuc i abrasador!
En l’ascensió progressiva les ànimes s’enfilen levitant cap a l’àtic on porten una existència etèria i ventilada regalada en un paradís retrobat sense pomers i amb totes els plaers sensuals a l’abast que ens puguem imaginar. El cel del justos on al grinyolar de les cadenes inaudible s’hi sobreposa la màgia de la polsera daurada contactless del tot inclòs. Suposareu que a les plantes intermèdies de la gran piràmide hi fa la viu-viu la indecisió, el dubte i la parsimònia burocràtica mentre el tribunal no acaba de decidir on t’instal·len definitivament. Aquí hi resideix una gran massa de vacil·lants que passegen els seus pecats passadís enllà, passadís ençà capcots amb les mans a l’esquena, pensatius i penedits. Qui no vol pujar al cel?
Malgrat tot, per si de cas es tracta d’un miratge ben empescat per alleujar les misèries humanes, qui tingui pressa que passi al davant!
Bon estiu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada