Perfums d'estiu.

 

S’amorteix la uniformitat laboral per submergir-nos en el tedi estival que trenca algunes rutines. Bàsicament canviem la monotonia i els hàbits en un país que durant l’agost resta gairebé tancat per vacances. Abaixem la persiana i aturem el temps en una contradictòria hivernació estival atenuant l’activitat. Un període en el qual ens hem de definir, per imperatiu vital, necessàriament feliços de panxa al sol mentre les rítmiques ones salades ens llepen i ens bressolen el melic.

Sura en la brisa marinera una barreja d’olor de musclo i d’alga macerada amb olis de protecció solar per combatre’n la rabietat ultraviolada. L’encís compassat del mar, de batec arrissat, només pertorbat per les eixordadores motos d’aigua salada, desbrossadores marines o xerracs d’ones rebels que xarboten el medi i tornen obsolets els cavalls de mar, cavalcades temeràriament per llenyataires inútils. La platja és el contrafort a l’horitzó arrebossada amb sorra i epidermis pacientment torrada a banda i banda.

Per contrast, avesats a la muntanya, als pescadors de rierol ens trasbalsa el perfum de l’herba acabada de dallar a les margeres que desguassen una damunt de l’altra com saltants de verdura àcida esquitxada de gallarets i pixallits. O les riberes amb gorgues estratègiques on s’hi capbussa l’adolescència coratjosa en una dansa que marca el territori de la innocència encisadora. Si pareu l’orella, un concert d’esquelles famolenques d’un escamot de vaques pastura competint amb les campanes a l’hora de l’àngelus, d’un serè  dringar santificat. O el bordar recelós d’un quisso que en delata la intromissió.

Perfums d’estiu una mica eixarreïts, secs i en decadència que preludien que l’esclat àlgid de la natura també està de vacances quan la calor i la poca humitat propaguen les cendres com un eixam de papallones grises que empudeguen el paisatge socarrimat, fet a la brasa. Una elegia trista, sense color i fúnebre que acostuma a cremar la terra i els boscos.

Maridant la diferència entre la terra alta i la costa salada, als vespres d’estiu, ens arriba puntualment la cantada d’havaneres. Un esdeveniment festiu que aplega a la plaça, com les sardanes, un públic concret que pentina canes i està pel compàs mariner de pescadors cansats al ritme illenc carregat de nostàlgia indiana. A la nit massa fresca d’aquest inici d’agost, em fa l’efecte que m’arriba el perfum del rom cremat.