La, la, la!

 

La polèmica dels dies passa per la tria de la representant a l’edició d’Eurovisió d’enguany entre les finalistes, una catalana d’Olesa de Montserrat nascuda a Cuba, una catalana mediterràniament sofisticada i unes gallegues de música tradicional galaicoportuguesa fusionada. Sembla que el procés no ha estat massa clar. Presumptes interessos i tripijocs poc transparents posen en dubte la selecció que ha aixecat polseguera. Des de les xarxes als severs experts musicals tothom hi ha posat cullerada, també els polítics o alguns sindicats de la percussió i el metall, cadascú té la seva posició el respecte. Suren les acusacions d’enganyifa, d’ensarronada mediàtica amb sospites i acusacions vàries.

La trinitat dels càrrecs que senyalen la rítmica noieta guanyadora es fonamenten en la relació personal amb algú del jurat. Que la cançoneta no compleix el requisit lingüístic del concurs ja que no arriba al 35% de la lletra en castellà, si hi comptem en el percentatge la neutralitat idiomàtica de les onomatopeies o dels esgarips. I el fonamental, que les preferències del poble sobirà musicalment parlant -i amb criteri- no lliguen amb qui ha guanyat per representar les pàtries essències harmòniques a Europa.

Analitzat l’esdeveniment, hi ha un punt únic de trobada aliè a la polèmica perquè el centre d’interès es declina en femení. Les tres vocalistes són senyores. Encara que arribats a aquesta visió de protagonisme femení absolut els posicionaments de gènere respecte de la imatge, la posada en escena o els continguts del missatge també poden crear discordances. Es pot concloure, doncs, que aquesta tria ha estat complexa i ha provocat enfrontaments que ultrapassen la tradicional tria innocent -i intranscendent- a què ens tenia avesats habitualment el concurs.

Explicaré que jo parlo d’oïda i que m’he documentat a misses dites o a pilota passada ja que la transcendència de l’afer s’ho mereix. Per això he visionat amb interès i curiositat les intervencions de les tres artistes al concurs. Anticipo que si jo hagués de decantar-me per alguna em sentiria incapaç atesa la meva competència musical força nul·la i que el meu criteri en aquesta matèria desafina agreujat per la condició innata d’arítmic. No feu massa cas, per tant, del meu judici.

De la naturalitzada a Olesa de Montserrat, la guanyadora, m’ha sobtat el posat de felí tropical i que, malgrat el ritme frenètic, tingui temps per despullar l’espatlla tot reprenent l’antologia de florilegis vocals sense massa missatge. La segona –la damnificada, diuen- surt a escena com una novícia reivindicant el brou vegetal a la nevera, la mamà i la meta. Un manifest als mamífers en femení que va pujant d’intensitat per també despullar-se de l’hàbit i esdevenir una mare acabada de parir abillada amb una mena de faixa tan neutra com les onomatopeies de la concursant vencedora. El globus terraqüi amb mugró mediterrani carregant a l’esquerra és una troballa que caldria rendibilitzar. El trio gallec de noies, com una reunió de meigas de disseny amb pandereta, sura enmig de l’espessa boira escènica una mica fora de la borrasca atlàntica. Frenètiques, també, com les altres dues concursants. Per què no es podria destil·lar la síntesi en un aiguabarreig amb les tres arravatades essències que arrasaria a l’hora de la veritat, a Eurovisió?

Aquest maleit concurs en el seu moment de glòria, el La, la, la! de la Massiel també va estar significat per la negativa del Serrat a cantar-la en castellà, s’ha anat deixatant en la mel·líflua transcendència musical dels protagonistes. Pocs moments de glòria tret d’aquest èxit i el de la Salomé en l’edició següent que ens ho deia cantat bressolada per la bellugadissa dels penjolls d’aquell vestit que lluïa i el cartell de l’esdeveniment dissenyat per en Dalí. Ni la revifada mediàtica impulsada per alguns membres de La Trinca va aconseguir que la protagonista, la Rosa d’Espanya, no s’acabés marcint. L’aventura d’en Buenafuente i la seva tropa va assolir un meritori lloc a la classificació amb l’astracanada musical protagonitzada per en Rodolfo Chikilicuatre, un avantguardista o un antecedent reeixit del reggaton i el perreo que va haver de glossar l’Uribarri ben descol·locat.

Com podeu deduir la cosa catalana ha estat vinculada a molts dels grans moments que ha viscut el festival dels festivals europeus. Enguany també! Podríem afirmar que la cosa catalana dels últims anys ha inspirat el procediment d’aquesta mena de concurs oposició amb requisits que, com a les dinàmiques reals, s’hi ha acabat imposant el criteri d’un jurat per sobre de la democràcia directa –el vot televisiu- o de la democràcia orgànica d’una tria demoscòpica –només un grup selecte poc transparent- amb dret a vot i amb maneres inspirades a d’altres èpoques. No serè tan malfiat de trobar-hi certa similitud també amb els percentatges idiomàtics encara que la cosa hispànica visqui entestada en els tants per cent.

Recordeu, qui canta, els seus mals espanta.