Rebaixes de temporada.

 

Comencen les rebaixes, les tradicionals de temporada que ho tenen més costerut pels invents americans acabats d’adoptar ja consolidats que els pispen protagonisme molt abans de les festes nadalenques. Els  divendres negres s’anticipen i preludien una pèrdua de mercat a les de tota la vida que per lògica comercial s’inicien l’endemà mateix que el pessebre perdi vigència. Mítiques aquelles empentes a cops de colze per creuar els primers la línia de sortida als grans magatzems amb equina actitud competitiva. Majoritàriament senyores de mirada confosa entre muntanyes de roba sense plegar al cel anàrquic del consum oportunista. Una ganga! Qui no es deixa temptar comprant duros a quatre pessetes? Un estalvi macroeconòmic en les finances domèstiques sotmès a l’aritmètica de la resta que imputem, tot justificant la despesa, a la columna dels beneficis.

Fosos els llums nadalencs, retornem a la modèstia del cartell pla, disposat de biaix als aparadors, per anunciar espartanament les “rebaixes” –fins el 50%-. “Rebaixem el preu, no la qualitat”. Estratègies fomentant el consum d’allò que, probablement no necessitem o ja tenim, però com l’ocasió la pinten calba, jo ja m’he comprat una altra gorra més. Acabada la disbauxa de les festes, el consum torna a revifar i ens fa l’ullet aixecant les expectatives. Un parany, una última oportunitat per tenir allò, de vegades, inútil però a bon preu. Quantes peces de roba o sabates dormen al racó de l’oblit, abandonades, només redimides pel rampell del moment d’adquirir-les. Coses, objectes, andròmines que a la llarga reivindiquen la seva capacitat per esdevenir una nosa.

Ben al contrari l’any nou s’inicia amb un seguit de preus actualitzats a l’alça. La llum, el gas i el combustible no participen pas de l’estratègia dels grans i petits establiments comercials d’aquestes dates, a l’inrevés, si quelcom retallen no és pas el cost sinó el nivell de vida tocat per les estratosfèriques tarifes d’aquests serveis essencials provocant la pobresa energètica d’algunes famílies com una onada de fred siberià que ataca les estufes de gas i les vulnerabilitats socials de mal combatre als crus hiverns. Com fa la dita: el fotut, en poca-roba.

Capítol especial mereixen les rebaixes de les rebaixes. Entraríem a la secció d’oportunitats amb els prestatges plens d’endergues diverses amb articles que no els podem carregar al carret de la compra però que ens traginen la vida en molts sentits. Mercaderies i gèneres imprescindibles que, com la bombona de gas butà, no tothom pot abastar. Serveis públics essencials que no haurien de presidir les rebaixes d’hivern –ni d’estiu-. Aquells que la pandèmia ens ha fet valorar egoistament, onada rere onada. La sanitat, l’educació o un mínim vital que garanteixin i amanseixin les fúries que ens assetgen als cataus foscos i a les raconades de l’existència rebaixant l’ansietat i les angoixes. Ja sé que és demanar molt. Com en el terreny ample i sovint erm de la convivència en majúscula en tots els àmbits, que no pateixi els efectes de les rebaixes, que no resti com un article obsolet cada vegada més plena de contingut interessat, com un adjectiu pèrfid reiterat a bastament associant-lo de manera maldestra a democràtic. Suposo que per això les oportunitats no ens les podem deixar arravatar i hem d’estar molt atents als oferiments amb trampa. Que les rebaixes, per llamineres que siguin, no ens prenguin el pèl!

Recullo la facècia anecdòtica que una veïna del llogaret ha patit aquestes festes de Nadal. Amb voluntat de visitar la cunyada vídua al poble del costat es va enfilar per error -atacada de cataractes com viu i pendent encara d’operar- a l’oficina mòbil d’un banc que fa parada periòdicament de tant en tant creguda que era l’auto de línia. També li han retallat les sucursals bancàries on pidolar, sinó un crèdit, una estona d’escalfor i recolliment a les opulents oficines ara tancades.

Mentre, ens ha tocat de viure les rebaixes de les rebaixes -i encara rebaixades- d’aquest període de reclusió i de confinament.