Caiem com mosques.

Caure com mosques no és mateix que dinyar-la com mosques encara que la gaseta del confinat reprengui embranzida ingovernable amb virulència literal per caçar-nos al vol, com aquelles mosques que es pansien també literalment adherides a una mena de tirabuixó enganxifós penjat al costat d’una bombeta nua il·luminant amb calidesa macabra l’eixam d’insectes condemnats que configuraven una escena pintoresca i costumista. Els avenços tecnològics –i els virus- han desenvolupat mecanismes menys bàrbars però tant o més eficaços i molt més estètics.

En un altre ordre de coses i amb cert paral·lelisme, aquestes últimes setmanes, el virus ens ha flitat amb una eficiència que no es pot gairebé atrapar. Continua enxampant alhora les mosques vironeres negacionistes que tasten en pròpia pell l’evidència irrefutable dels estralls majoritàriament lleus que causa l’última versió o mutació del microbi. Febre, tos de gos i un cruiximent generalitzat de l’ossada amb un poder de contagi barroerament efectiu. Això, caiem com mosques, només que la pandèmia s’ha tornat més considerada o nosaltres ens hem avesat a les noves modalitats víriques.

En la llarga, lletja i feixuga evolució, des que ens van confinar per primera vegada, ens hem familiaritzat amb maneres insòlites de conviure-hi. Però ara les màximes autoritats sanitàries ens anuncien que a partir de l’abril, encara que el nom no faci la cosa, es tractarà la covid com una vulgar grip. De príncep dels virus mutants que es fan i es desfan canviant d’uniforme passarà a la condició d’estacional passavolant pidolaire sense el glamur que li conferia la llicència per a matar. Que així sigui! Potser ens hem adonat que l’estratègia, a més dels vaccins, resideix a no fer-li cas. Menystenir i degradar per vèncer. Atacar el punt més feble, l’amor propi i l’autoestima que aquests virus duen posseir encara que siguin infinitament minúsculs. Reduir-lo a la banalitat sense cap mena de consideració ni recança.

Mentre el virus no tasti el pa que s’hi dona amb aquesta nova estratègia haurem de suportar-lo com un emprenyador sobrevingut més en la nostra convivència. Un convidat sorpresa a taula que ens ha desgavellat les tertúlies a l’hora del cafè. Que ha fortificat els habitatges amb cel·les de reclusió, cambres com trinxeres específiques de confinament per estalviar-ne l’artilleria. Quin fatxenda, aquest paio! S’obre pas com un sheriff corrupte i malcarat que ha alterat el que anomenàvem, abans del desastre, la normalitat.

Passa, però, que aquesta nova normalitat no va ni amb rodes. La sensació d’impotència ja no s’apaivaga des dels mitjans que esdevenen mirall d’incertesa també política, que a cada bugada hi perd massa llençols i autoritat creïble. Esporuguir -conscienciar- la població amb tendència a tirar pel dret és més difícil perquè tothom n’està molt cansat. Un esgotament que ja no dona ni per picar de mans com fèiem a les vuit en punt dedicat als sanitaris. Segurament ara tocaria també als mestres, els grans oblidats, mentre aquests dies se les tenen feroçment per gestionar i mantenir oberts els centres escolars convertits ens sucursals sanitàries on s’ha bescanviat la pissarra pel test d’antígens.

La pregunta és com s’ha de suportar el que comporta encomanar-se amb les criatures confinades, les baixes laborals i l'aturada en sec en diversos sectors. Un virus que ha matat impunement sense indulgència, que ha arribat a despentinar el ros manaire dels anglesos, que ha tancat comerços, que ha empobrit més el món. Potser la tendència haurà de ser aquesta, degradar-lo a sereno o com a molt a agent local perquè patrulli sense tanta parafernàlia ni ostentació pels carrers perquè el gran espectacle de la vida ha de continuar.

A les intenses emocions vitals quotidianes hi hem intercalat entre el cafè i el croissant -els puristes el practiquen en dejú- la de furgar-nos el nas. Un moment íntim que ens destria entre negatius i positius. En aquest sentit, us desitjo la màxima negativitat o la recuperació sense complicacions i el més suportable possible malgrat el confinament.