Empentes.

 

Aquesta pertinaç sequera que ens abraça escanyant de set els conreus i els boscos, per ara, només deixa florir les males herbes, aquelles que en el decurs de la història la humanitat ha estat incapaç d’anorrear. Són llavors que amb poquíssima aigua neixen i arrelen amb fermesa de tant en tant. La percepció de neguit no ens abandona mentre cueja incerta la pandèmia. La nova terra promesa feliç que ens havia de portar a haver mig vençut el drac víric, malgrat les baixes en el combat, continua essent un solar força erm i amb poca verdura on pasturar les perspectives de sortir-ne reforçats i millors. Arguments per a optimistes ingenus desautoritzats per la dura i pura realitat que ens envolta.

Tornen les empentes al teló d’acer que creiem fos per edificar una pau que pateix el degoteig del desglaç, com una gota malaia, mentre els afanys de les grans potències tenen terroritzats els habitants civils pendents de l’oratòria grandiloqüent dels líders. Quan els tambors de guerra percudeixen fort, corglaça la freda mirada serena justificant els càlculs i l’estratègia carregada d’evidències bèl·liques. En Putin en el paper d’historiador justicier amb el passat, en Biden vincladís i fràgil enfilant-se a l’helicòpter presidencial. I Europa? Descol·locada. Ucraïna enmig perquè dos es barallaven i el tercer va rebre. Soc incapaç de fer-ne una anàlisi o de tenir un criteri al respecte quan hi ha més coloms que missatges certs. Malauradament tornen a pintar bastos. La geopolítica global també es veu afectada pel canvi, sinó climàtic, d’escenaris i de preeminència a patacades en l’escena global.

Surem amb una rara placidesa en una bassa infecta d’aigües contaminades on xipollegen els instints més mesquins assistint-hi com a simples espectadors, ens volen un exèrcit de presències sense criteri però amb vot. L’espectacle dels dirigents, els caps visibles i les mans negres que mouen els fils darrere, és lamentable. Com de decebedor seria que la majoria de les persones, aïllades i sense interessos espuris, combreguéssim amb els missatges que ens venen d’oferta. Són moments delicats que els predicadors de la solució fàcil aprofiten per escampar el seu evangeli sense embuts mentre alguns criden cofois una altra vegada Visquin les cadenes!

L’espectacle caïnita que protagonitzen Casado i Ayuso també és penós. De l’anècdota a què ens han acostumat alguns dirigents respecte d’unes comissions presumptament legítimes referides a unes mascaretes -aquesta vegada han tingut el detall de posar-se una careta- a la implosió del partit hi ha un cúmul de roba bruta que han decidit rentar als safarejos de la plaça pública, a plena llum del dia. Tripijocs pel poder que els profetes ja predeien. Aquest noi amb febleses agropecuàries per l’escena amb xais pasturant en una estampa bucòlica castellanolleonesa ha estat esborrat per la presència castissa de l’Ayuso. Una lideressa canyí que trepitja ferm a qui el poble de Madrid valora tant com els xurros o els entrepans de calamars.

Al bassal infecte de la traïdoria política a en Casado li ha rebotat l’arma llancívola contra la reina del xotis que en surt victoriosa i aclamada. Una societat que victoreja a qui hauria d’haver plegat per decència, s’ho ha de fer mirar. Veient les imatges i els crits d’Ayuso “presidenta” em va passar pel cap el visquin les cadenes que esmentava abans en versió corrupció. A Madrid, només hi ha ayusistes?