Mira
d’esma el que l’envolta. Els llibres que romanen, testimonis empolsinats, als
prestatges. Les plantes que han perdut la lluentor, com tristes, capaces
d’endevinar que les passaran magres perquè ningú en tindrà cura. A la raconada,
el platet buit de la gata que ha fugit així que va aventurar que el rebombori
no tenia la cadència dels coets de festa major. Covarda o previsora, l’ha
abandonat, va fer un salt i es llençà al buit o a la terrassa propera de la
veïna, ves a saber, cercant una vida millor. L’ha deixat. Ell hi parla com si
la fantasmal criatura felina encara s’arrossegués pels espais domèstics acaronant-li
les cames amb la cua com solia.
Es
deixa cauré també d’esma al sofà que ha arrambat a un espai més protegit i
allunat de la finestra per on entra la foscor del carrer. La cortina, sense els
vidres, tremola perquè s’ha encomanat de la por que sura arreu i ho amara tot.
Encén una cigarreta -compta amb la recança dels empedreïts quantes li’n resten-
i fa pipades profundes que li escalfen els dits i abranden la brasa com les
foguerades de les bombes que van esclatant sense aturador. Quan acabarà aquesta
atrocitat? Llampegades que espurnegen la nit i fan contenir la respiració
esperant endebades que sigui l’última. Les campanades llunyanes, el dring
monòton de tota la vida, sobretot associades als insomnis porucs de la
infantesa, ja no se senten; també el temps està tocat de mort, és una ossada de
rellotge amb l’alè silent de la pólvora esbravada, un tuf de carbó acre
socarrimat que s’enganxa al paladar.
Allí
assegut fa capcinades durant els entreactes causats pel rebombori que sacseja
les estripes de la terra i somou els edificis que gemeguen amb fragilitat, la
de les llàgrimes de cristall esmicolant-se. Massa dies, massa nits que ja no ha
de patir per si ha apuntat el despertador per no arribar tard a la feina.
L’ordinador presideix la taula al costat de la finestra, una cuirassa inútil
que només exerceix de mirall amb la panxa verdosa de peix passat que no batega
ni navega. Somriu sarcàstic recordant el desastre que llavors va considerar
apocalíptic, l’instant en el qual la xarxa va deixar de rutllar. Subsisteix aïllat
i amb el telèfon descarregat. La veïna encara té la roba estesa, però no se
senten sorolls de vida quotidiana enlloc, només grinyols de buidor. És l’únic resident
de l’edifici que no ha marxat? Tothom ha fet com la gata, tocar el dos?
Espolsa la cendra de la cigarreta sense cap
mena de mirament i es contempla la taula i les cadires del menjador.
Disciplinades, arrenglerades i estàlvies de l’últim sopar previst amb els
companys del treball. Quin fàstic! Què deu passar de veritat? Torna a esbossar
una ganyota trista però irònica perquè va carregar la nevera de iogurts per al
sopar encara que ell sigui intolerant als làctics que no aprofitaran tampoc a
la gata desertora. Quanta solitud! Ja ha fet tard i no se’n penedeix, de no
haver marxat quan el carrer era un brogit de vehicles aturats, ansiosos i aterrits.
On podia anar ell? Tenia el cotxe allí, aparcat al carrer, ara tocat per la
metralla i tan inútil com la seva empenta i el seu genoll avariat -va decidir-.
S’escarxofa
sense miraments i rumia que de tenir nets, que és el que tocaria, els
disfressaria d’esperança fent-los invisibles a les bombes. Com troba a faltar
la monotonia avorrida dels dies i la calma de les nits. Què pot fer i
determinar quan una bomba anònima, sense bàndol, esclata. Allí, arrepapat al
sofà, ell ja és un fantasma més, com la gata.
Maleïda guerra!!!!!
ResponElimina