Però no idiotes.

 

Trobo molt interessant la sentència “som grans, no idiotes” que un avi ha promogut pel tracte que els bancs provoquen amb la digitalització abrupta dels serveis, l’aïllament que comporta per a un sector significatiu dels usuaris i per la manca d’atenció humana directa a les sucursals. Hem passat de quan les oficines bancàries competien amb els bars -un parell a cada tram de vorera- a esdevenir aus rares de pas o a haver-les de cercar per la geografia urbana com bolets clandestins de tardor. En un banc -abans una caixa- algunes persones hi tenien la consulta psicològica financera, una mica com el paper que li escau al cambrer de confiança però sense confessar els pecats dels estalvis. Reconec com de feixuc pot ser atendre freqüentment aquelles persones que passaven només per comprovar que els estalvis no se’ls haguessin florit a causa de la inflació. Entre poc i massa. Confirmen els savis en la matèria que el nombre d’oficines per habitant a Espanya continua essent dels alts d’Europa, només superada per França. Estadística que contrastaria amb la dada pel que fa al nombre de personal que treballa a la banca, el més baix per habitant d’Europa. A la munió de vells, però no idiotes, la revolució tecnològica ens ha agafat amb el peu canviat. Som aquella franja en extinció, l’excepció, que deixarà de ser un problema a curt termini o d’ací cent anys quan siguem tots calbs ben endollats a les xarxes.

Això, no idiotes. El mot idiota d’origen grec significava en els seus orígens aquell que no s’ocupava dels afers públics, sinó només dels assumptes privats. L’arrel del mot té a veure amb “propi, particular”. D’ací que sigui l’essència en paraules com idioma, idiolecte o idiosincràsia. Per als romans significava “ignorant”, accepció que ha fet fortuna i es manté. Originàriament podríem associar, en el sentit grec, els idiotes als peculiars, als originals amb un punt d’esnobisme quan la particularitat ratlla l’excentricitat. En aquest sentit dec ser un idiota excèntric a la meva quan observo aquells que sí es dediquen a la cosa pública. Ai, els polítics! Jo també em vull definir com a votant, però no idiota. Difícil d’explicar i fàcil d’exemplificar aplicat als melodrames que es representen en doble sessió a les seus dels representants tant catalans com estatals. Al Parc de la Ciutadella hi ha l’escenari del joc de cadires -reeditat- que afecta un parlamentari a qui la Junta Electoral Central ha defenestrat per penjar llaços grocs quan era regidor de l’Ajuntament de Lleida. És coneguda de tothom la superstició dels actors pel groc i, també des de fa un temps, dels polítics catalans.

A la Carrera de Sant Jeroni, a Madrid, aquests dies s’ha reestrenat la reforma laboral, una tragèdia clàssica repescada, una seqüela on s’actualitzen els personatges i es passa una mà de pintura als escenaris. Per exigències del guió calia afegir-hi certa intriga i sang d’attrezzo. Per als efectes especials en escena eren necessaris els ganivets voladors i artefactes truculents per mantenir la intriga fins a l’instant final. Un desenllaç inesperat és el mínim que els espectadors llepafils cerquen en el gènere proper a la novel·la negra -la protagonista aquestes setmanes a BCNegra-. Va estar un èxit aclamat amb fervor per tot el públic present mentre el mort ressuscitava en escena. Una novetat, un prodigi argumental amb aterridors canvis de guió sorprenents i inesperats. Un no però sí que va anar d’un pèl al recompte d’infart, com criden els comentaristes al bàsquet. Hi va haver actors venuts que pretenien capgirar l'argument. Tot estava ben lligat per fer decaure aquesta reforma de no haver estat per l’atzarosa justícia poètica en mans de l’actor secundari que no se sap l’única frase que ha de recitar a escena. Clamorós ridícul a l’hora de prémer un botó i formidable vergonya ètica per deixar-se comprar de manera tan presumptuosa.

Jo em decantaria pel persones, però no idiotes mentre desafinen moltes coses en el concert que comença cada dia a toc de despertador. Cadascú sap -o hauríem de saber- quines notes de l’escala vital se’ns resisteixen, ja no parlo del mític do de pit només a l’abast de canaris privilegiats. La màgia amb què treu el nas el sol a la ratlla de l’horitzó és una altra oportunitat acabada d’estrenar que a mesura que passen les hores s’hauria de mantenir, com si fos un lluent vehicle nou de trinca. Conservar cert optimisme quotidià sense abassegar el que ens envolta i, sobretot, qui ens voreja continua essent un esport decadent que com a recompensa porta al desencís. Quantes vegades no hem posat al calaix dels babaus aquells cívics que ens avancen pel carril esquerre amb l’intermitent posat com fent l’ullet a la santa innocència. Ens hem acostumat a què la correcció ens embafi.

Amb els anys valoro més aquelles persones amb criteri que irradien bones maneres enteses en el sentit més ampli. Personatges que saben trobar sempre quelcom de favorable i mínimament útil al desastre més destraler a què es poden veure implicats o abocats. Quina enveja em produeixen aquells que brillen precisament sense haver de caure en l’estirabot o en la provocació gratuïta. Creieu-me que són exèrcit els que ja abans d’obrir la boca per dir-hi la seva incomoden o neguitegen. Hauríem de portar incorporat de fabrica un sensor més o menys esmolat que ens fes fugir de la toxicitat interessada com el dimoni de la creu. Un detector de nefastos, de mentiders, d’interessats que ens protegís dels idiotes més idiotes.

Faig constar, -una notícia recent d’avui mateix- que la Reial Acadèmia de la Llengua admetrà la paraula “polizia” com a vàlida a les proves d’ortografia per a l’accés dels futurs agents del cos.