Ucraïna.

 

Diuen els que en porten el compte, sobretot els que les pateixen, que ara mateix hi ha més de seixanta guerres al món. Moltes no cotitzen a borsa o només inverteixen en allò imprescindible, en armes. La majoria es tracta de conflictes llunyans o fora dels focus mediàtics que no fidelitzen audiències ni desperten interessos econòmics. Aquesta que ha esclatat però, la d’Ucraïna, té tots els ingredients d’una superproducció bèl·lica del segle XXI.

Els guionistes han aconseguit crear un escenari ben triat i proper amb una trama que es va allargassant, una sèrie de tirallonga que pot durar algunes temporades. Ja no es porten pel·lícules de dues hores on calia fer una síntesi comprimida del relat, la guerra no és una estona. Ara la tendència és, capítol rere capítol, d’estirar la història sempre innecessàriament. Una tècnica xiclet que permet el lluïment dels protagonistes esquitxats amb tots els tòpics i les febleses humanes amanides amb un exèrcit de comparses que hi posen la salsa o la sang. L’apocalipsi incerta que escau amb herois gairebé immortals que se’n surten, els dolents molt dolents i els que fan de coixí a l’argument, la tropa -i els civils- dels no immortals que la dinyen com un sacrifici als déus afamats de la guerra. El guió etern, gens original, amb protagonistes actuals.

Mentre la funció tràgica es desenvolupa hi ha els analistes distants, els tertulians d’espardenya propers i tots nosaltres que hem introduït a les converses d’ascensor la justificació a les compres, una altra vegada compulsives, de productes de subsistència en una sensació d’economia de guerra. Ara no acaparem paper higiènic sinó oli de gira-sol i seguim els ridículs consells d’estalvi energètic amortint el luxe de la calefacció i l’alegria consumista sense aturador pels productes que ens permetin resistir el setge que les piulades dantesques han fomentat per la xarxa. Són moments propicis que ens deixen fora de joc, atemorits, amb malsons esperant el pitjor encara.

De les postals renovades de la guerra, que podíem tolerar per la relativa llunyania, hem passat a les conseqüències que ja ens toquen de ple. Els preus i les mancances sinó buiden els prestatges sí que ens escuren la cartera. Tot i la relativa distància d’aquest front proper s’acosten temps de vaques magres perquè el preu de l’energia que mou els motors de la producció global s’ha disparat extraordinàriament. La guerra i les seves bombes ha esmicolat l’equilibri voraç del comerç mundial als països desenvolupats, Europa en particular. Ens hem tret la mascareta per mostrar la gestualitat horrorosa sense somriures de la guerra. De l’optimisme incert sense enemics visibles, d’un virus eteri que esperonava a cercar el millor de la humanitat carregant-nos les piles amb esperança, hem passat a l’odi visceral per uns enemics amb cara i ulls ombrívols que han deixat anar tots els genets de les malvestats. L’odi serveix per aglutinar i justificar totes les barbaritats i amanir totes les salvatjades.

D’aquesta setmana declinada en femení en trio la postal valenta de les dones ucraïneses, enguany el dia de la dona refugiada que protagonitza les imatges de qui pateix els efectes de l’atrocitat en pròpia carn amb un farcell i amb criatures.