Espies funcionaris.

 

Xafardejar consisteix a esbombar amb més o menys malevolència les converses, el que sabem o creiem saber, el que pensem, el que hem sentit a dir de la vida i dels fets de la gent propera o aliena de manera interessada o per perseverar senzillament en una activitat tan antiga i cordial, o perversa, com la història de les civilitzacions. Fer safareig era trobar-se en un lloc públic on es rentaven la bugada i els pecats tot comarejant. Arquímedes ja ho tenia clar, doneu-me una palanca i mouré el món. Doneu-me, doncs, una xafarderia i el capgiraré. Consisteix en la pràctica subtil de crear opinió, o de distorsionar el concepte que tenim d’algú o d’un fet per enaltir-lo o, ben al contrari, per ensorrar-lo.

Quin potencial informatiu -per a la xafarderia, si voleu- no tenien aquells pectats al confessionari que preceptivament eren enumerats a cau d’orella al mossèn setmana rere setmana. Quin poder no deuen tenir certes sessions freudianes en alguns divans discrets. Quina mina d’or no deu ser disposar de les dades en els grans negocis anticipant-se al joc borsari, per exemple. S’atribueix a en Francis Bacon la frase que “la informació és poder”. Quelcom que podríem contrastar amb la idea més virtuosa d’en Foucault, segons la qual el “coneixement” -no la informació- és el producte de l’experiència, del raonament i dels aprenentatges. Una concepció, certament, més allunyada i esforçada -bondadosa- de la xafarderia abjecta.

La xafarderia professional associada als espies era cosa heroica amb decorats anglosaxons a l’estil 007 aplançonant els enemics, generalment exòtics i molt dolents, mentre retratava documents molt secrets amb una càmera professional molt minúscula que amagava a la sola de la sabata. Els microfilms ja són andròmines obsoletes al museu de l’espia, curiositats per a turistes nostàlgics o lectors de novel·la negra d’època. Hem evolucionat del safareig a la claveguera sense agents ben plantats ni perfumats. Els espies ja no se la juguen, no freqüenten casinos, no demanen un Martini remenat ni exposen la seva integritat física o comprometen la vida intrèpidament mentre els bressola una rossa perillosa. Quanta decadència! Els imagino amb un xandall descolorit amb les restes d’una pizza a mig mossegar envoltats de pantalles que pampalluguegen.

De fa un parell de dècades aproximadament les tecnologies de la comunicació i de la informació han fet un salt formidable. La telecomunicació sense fils amb els ordinadors i els telèfons intel·ligents ens permeten accedir, emmagatzemar i manipular tota mena de continguts. El percentatge d’usuaris abasta gairebé la totalitat dels individus als països desenvolupats o és al llindar d’atrapar tota la població mundial. Addictes a les pantalles hi hem anat abocant informació de manera directa -fotos, dades personals, xarxes socials- o de manera involuntària mentre deixem la petjada de les nostres preferències amb el rastre de les cerques que provoquen que l’algoritme treballi i ens proposi una selecció de continguts que nosaltres ja hem senyalat prèviament. L’algoritme ha esdevingut, així, una mena d’espia eficient sense caspa.

 Pensar que no som espiats per les empreses o els estats i que, si ho fan, juguen net és d’una innocència supina. Rere hi deu haver tota mena d’interessos, molts ben contraris a la jurisprudència que com a persones, segons la grandiloqüència legal, tenim dret a gaudir. Amb els estris actuals saben si ens hem aturat a atipar coloms o a jugar a la petanca a la plaça major. Aquell Gran Germà de l’Orwell ja ha estat superat i millorat. Avui l’hereu ens vigila esquarterat i atomitzat amb l’anatomia d’un mòbil de butxaca personalitzat que tot ho veu i tot ho sent.

Ha esclatat del tot l’afer gravíssim amb espies funcionaris que xafardegen polítics, activistes i periodistes catalans. La Moncloa hi afegeix a última hora al mateix president Sánchez i a la ministra de la guerra, la Sra. Robles. Hem passat del Catalangate a l’Spanishgate. Les conseqüències d’aquest fet, no per insòlit, poden fer tremolar la legislatura. Veurem com evoluciona aquesta violació flagrant dels drets civils o si s’imposa, una vegada més, allò del tot s’hi val. Punt i a part. Veig els turistes de pas per Barcelona retratant els presidents Sánchez i Aragonés amb barca enmig de l’estanyol de la Ciutadella -en calçotets- reprenent una taula de diàleg més líquida que aquàtica envoltats d’ànecs sospitosos de portar un micròfon incorporat.

Compte, hi ha roba estesa!