Calorada insòlita.

 

Calor, calorada rècord al mes de maig amb temperatures disparades que fonen les ganes de sortir al carrer, s’imposa el confinament obligatori de migdiada. Aplomat el sol rosteix les gorres i les idees en una canícula anticipada que s’ha de resoldre amb baixades significatives d’avui per demà. La meteorologia preveu ara tempestes fortes i neu a la muntanya. El temps s’hauria tornat boig si no fos perquè ens la torna, la manera com hem tractat la terra, l’aire i l’aigua esperona el foc abrusador. Serà veritat que el canvi climàtic és un fet que no es pot rebatre i difícilment redreçar?

La revolució energètica que caldria es concreta en grans discursos i propostes que no van més enllà de les bones intencions. Ho tenim mal parat en una realitat que imposa conceptes d’aparador -per ara- sota pancartes ben vistoses que anuncien un nou mercat ecològic en un àmbit sostenible de quilòmetre zero. Així requalifiquen la realitat perversa que ens ha portat a aquest punt de no retorn per tranquil·litzar consciències. Hem muntat una dinàmica consumista amb uns mecanismes que semblen irreversibles. Fer marxa enrere avesats al malbaratament divers és un sacrifici personal amb greus conseqüències laborals i socials tal i com ho tenim fabricat. Produir més, gastar més, explotar els recursos fins a l’esgotament. Deixarem aparcat el vehicle híbrid que vam comprar per apaivagar l’aparent culpabilitat? I quan el canviem per un d’elèctric serem conscients del cost mediambiental que comporta produir-lo i dels residus descomunals de les bateries que generarem quan aquestes facin figa?

La contaminació amable seu a taula i ens fa costat amb una voracitat caníbal. M’atreviria a dir que ja se’ns està cruspint. Quin serà el demà després d’aquesta balafia? Una altra civilització atmosfera enllà, com marciana, amb naus privades a l’abast només d’aventurers multimilionaris supersònics? Si ho puc veure, no em feu mariner interestel·lar, en tot cas una mica culpable -per la part que em toca- a deixar una herència tan enverinada. Els de la nostra generació hem assistit al privilegi d’aquestes dècades desbocades sense reparar en la despesa. Quin món deixarem en usdefruit?

En aquest cul-de-sac foradat on som instal·lats suren propostes urbanes restrictives -globus sonda- a favor d’imposar taxes a la circulació de vehicles a la ciutat de Barcelona independentment de residir-hi o no. Tothom qui cremi pneumàtic a l’asfalt comtal pagarà com a mortal. Els de poble ja s’estan pensant de reciclar els peatges suprimits amb intencions més modestes però igual de nobles. Amb l’eficient xarxa de rodalies que disposem no semblaria pas una mesura que es pugui implantar demà mateix. Els molsuts urbanistes en matèria de mobilitat haurien de resoldre abans petits efectes col·laterals. Em pregunto també quin és el benefici -i de quina manera reverteix directament en els soferts barcelonautes- que ens aporten els creuers que pasturen als aiguamolls del port. Alguns estudis confirmen que les emissions diverses d’aquests monstres dels mars superen la produïda pel total de vehicles que hi circulen.

Recordo aquells mesos quan ens van tancar a casa, reclosos, sense avions jugant al tres en ratlla al cel, sense les botzines dels vaixells turístics de matinada. Quan la natura tornà a reclamar –en la revolta dels elements i d’algunes criatures- els dominis expropiats o malmesos per la tremenda activitat humana que ha ocupat maldestrament els seus feus. Érem en un punt inèdit per a la civilització en el qual vam veure créixer margarides a l’asfalt.