Forats negres.

 

Amb retard reprenc, saltant-me la periodicitat més o menys habitual, aquests Miralls i Espantalls. Només cal fer una ullada o parar l’orella als esdeveniments que omplen els arguments informatius amb què, en Putin al marge, ens bombardegen dia sí, dia també. Soc només jo o es tracta d’una percepció estesa que sura pels ecosistemes propers amarant-nos de desencís, tristor i ràbia continguda? Que no sigui aquesta la causa del retard més que no pas l’imaginari suat del desassossec i l’angúnia per la pàgina en blanc. De fet, si aquesta és una crònica grisa tirant a negra no m’aparto pas molt dels titulars amb què trenquem el desdejuni cada dia de la setmana.

Les xarxes bullen amb la pèrdua de més d'un 50% del valor del bitcoin en l'últim mig any. La criptomoneda és diner digital, que no es toca amb els dits ni es pot comptar amb la llestesa amb què solien aquells banquers avui descatalogats que acostumaven a llepar-se l’índex com qui tasta la pasta perquè no cruegi. Una moneda sense corporeïtat, que no existeix, només batega i fa tombs per les estripes dels ordinadors sense pertànyer a cap banc central o a cap país que permet transaccions sense mitjancers. Amb aquest invent els ratolins i les arnes ja no ens poden malmetre els estalvis. No cal posar-los sota del matalàs per tenir-los protegits dels rosegadors habituals -no dels creditors-. Passar dels metalls nobles al paper, després al plàstic i ara als nous circuits impresos no han estat fites evolutives sinó autèntics actes de fe sobretot en els dipositaris dels nostres calerons quan no habiten en la clandestinitat dels mitjons. La patacada, l’enrampada o el curtcircuit patits pels bitcoins han estat monumentals aquesta darrera setmana.

Un dels ídols de masses que remena en criptomonedes és l’Elon Musk,  l’empresari, inversor i un magnat dels negocis que hi ha invertit una milionada, el segon a posseir-ne la partida més gran dels Estats Units. No estic al cas ni em treu la son com li va amb aquesta moneda fantasma. L’Elon, que mai deixa de sorprendre’ns, ha estat notícia perquè vol comprar Twitter per l’esgarrifosa quantitat de més de 42 mil milions d’euros. Acaba d’anunciar que s’ho repensa però que continua compromès amb l’operació. Un sí però no que ha comportat la pèrdua de prop del 10% de la companyia de les piulades. Al marge d’aquestes maniobres admirables del Sr. Musk m’ha interessat més -per xafarderia- la decisió que pensava prendre, així que en sigui l’amo de la gàbia de l’ocell piulador; què determinaria respecte del veto permanent a l’ocellot d’en Trump després de l’assalt al Capitoli. Faig en Musk assegut al tron del seu imperi levitant en una boirina espessa que el sosté, el fum de les xemeneies on cremen brases etèries i audàcia.

El fum condensat empudega el panorama mundial com una taca d’oli, una tendència que aquests dies ha envaït el cel filipí. El fill de qui va enfonsar i saquejar el país, un personatge mancat de carisma i de formació, arrasa a les urnes. Ferdinand Bongbong Marcos tornarà -ell  i les sabates de la seva mare, la Imelda- al palau d’on van haver de fugir el 1986. Nostàlgies amb una capa molt, però molt. gruixuda de pintura i massilla retornen al mercat de les oportunitats de segona mà en un exercici barroer de no memòria havent reconstruït la història tenebrosa que torna a cavalcar. Com s’explica la majoria obtinguda per un personatge que no ha participat en cap dels debats polítics per la manca d’arguments, empatia -i si ho estirem- pel posat de nen malcriat i d’inútil. Podríem confegir una llista de mandataris sospitosos per raons diverses que grinyolen sense haver d’entrar en detall a l’alta política, com és el cas.

En l’àmbit domèstic, si se’m permet l’anglicisme amb què van aterrar les companyies anglosaxones, com si poguéssim desplaçar-nos volant des de la cuina al menjador, tampoc estem per optimismes extraordinaris. Bé, podríem pensar en una victòria a Eurovisió -que ja tocaria- o que el rei emèrit ha amenaçat amb tornar ben aviat. Qualsevol dia agafa un vol internacional, que no domèstic, i es planta al país del qual va haver de fugir; una mica com els Marcos sense assalts a palau ni aldarulls al carrer, però.

Finalment ja coneixem quin aspecte té el forat negre supermassiu que és just al centre de la nostra galàxia, la Via Làctia, mentre fem la viu-viu immersos en l’astènia primaveral, cansats i fluixos de cames, ben distrets amb les espies telefòniques i les justificacions subtils de la ministra entre les substitucions i el cessament de la directora del CNI. Diria que a l’afer li resten un parell de telenotícies. Jo, per si de cas, aquesta setmana he estrenat un mòbil amb un protector de pantalla immune a les ratllades.

Tanco l’assortiment de catàstrofes amb la interlocutòria en català que ha redactat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya referent a la imposició judicial del 25% de castellà a les aules. Un compendi d’erros ortogràfics, de morfologia i de sintaxi concentrats en només quinze tristes pàgines. Un veritable atemptat lingüístic!

No voldria acomiadar aquest reguitzell de foscúries sense un toc d’optimisme estacional. Ep, primavera, calor, llum, epidermis i xancletes! Succeeix que les previsions i les alertes dels científics ens aixafen la guitarra i aigualeixen la sangria. Amb 2 °C d’escalfament global l’impacte per a les persones i la naturalesa seria generalitzat i greu. Amb 1,5 °C d’augment l’impacte seria menys sever -siguem feliços!-. La pujada de temperatura es comportarà escassetat d’aigua i d’aliments amb multitud d’espècies en perill d’extinció. Una amenaça a la salut humana per la contaminació, les malalties, la malnutrició i l’exposició a la calor extrema. Les alarmes s’han encès quan els terminis per assolir aquest escalfament s’acosten vertiginosament, més propers del que preveiem. No tenim temps per a frivolitats temeràries en matèria climàtica perquè se’ns poden fondre les xancletes tot adherint-nos com una calcomania a l’asfalt.