Màster per a carteristes.

 

Les vuit tocades del vespre. Camino per una avinguda de la ciutat cercant la parada d’autobús, una tria que respon al privilegi relatiu de gaudir del paisatge urbà sense la sensació claustrofòbica que provoca el metro, de talp subterrani avesat a foradar el subsòl a cegues. A viatjar, encara que reclòs i dempeus, per l’epidermis urbana asfaltada amb un bus hi trobo quelcom de sumptuositat que dignifica els desplaçaments amb transport públic mentre socialitza i magnifica les diverses percepcions a què t’exposes. Tota una aventura sensual que també és pot cercar al metro però sense la perspectiva i els decorats que es projecten a les finestres mentre et desplaces.

L’explosió dels sentits -per la socialització comprimida esmentada- és magnifica i es renova parada a parada. Perfums, intenses essències humanes, converses indiscretes, vestits cridaners i, en aquestes dates, una magnífica mostra bruna d’epidermis suggeridores amb pancartes tatuades fantàstiques de publicitat estàtica variada. Asseure’s en un seient individual hauria de comportar un plus que no passés per peatges circumstancials -embarassats amb crosses- o els damnificats amb xacres més permanents -els escomesos per l’arruga invalidant amb el centre de gravetat desplaçat-. Deixo al marge les consideracions i les cortesies solidàries de qui no cedeix el seient practicant la indiferència mentre es capbussa en les xarxes socials setiat pels auriculars, la gorra i les ulleres de sol.

Cercant la parada del bus observo com el sol s’esbiaixa i juga pintoresc amb les ombres de l’urbanisme disciplinat entre els plàtans centenaris irradiant un joc d’ombres a les voreres. Una vespre assossegat. Localitzo la parada, espero que arribi el bus. Ens anem aplegant unes quantes persones que majoritàriament consulten el telèfon per fer temps. Alguns despleguen els mapes abreujats mentre arrosseguen una maleta utilitària. Quines lleis deuen regular les trobades en una parada d’autobús o en una estació de metro. Vull pressuposar que la confluència astral o el destí fixen anticipadament el curs dels esdeveniments i ens fan trobadissos per coincidir un moment que excepcionalment pot esdevenir significatiu.

L’autobús s’apropa mandrós mentre arriba a la parada i s’atura. Entre els que ens disposem a pujar-hi hi ha un grup de quatre persones, una noia i tres nois joves, amb aspecte d’estudiants o de turistes amb una maleta i un plànol rebregat de la ciutat. Demostren maneres exquisides a l’hora de cedir-me el pas, s’hi fan un embolic que jo atribueixo a la condició de passavolants educats. Demanen al conductor si poden pagar el bitllet en metàl·lic. Quelcom que no és possible. Baixen i deixen d’entorpir la plataforma d’accés. Finalment puc validar el bitllet. Clic! Afortunadament puc asseure’m.

Per arrodonir la placidesa de la tarda cerco d’instint a la bossa de mà el mòbil. On l’hauré deixat? Amb les presses per col·locar-me la mascareta i buscar el bitllet el dec haver posat en algun altre lloc no habitual de la bossa. Transcorren dues parades per tenir la certesa absoluta que no hi és. Ho comprovo una vegada més. La primera pensada és que em deu haver caigut a la vorera, baixo i torno a peu al punt on he pujat al bus. Evidentment no el recupero, l’hauria vist i sentit caure. Transcorre una estona per esvair el dubte i confirmar amb tota la seguretat que el mòbil s’ha fos, ha volat.

M’han sostret, furtat, robat o fotut el mòbil! Jo en dec haver estat còmplice també per encantat i desprevingut. També m’han sostret una mica de la confiança plàcida amb què em bellugava per la ciutat. Ara, arreu hi faig presumptes pispes. Aquests amb qui he ensopegat -m’ho faig jo- deuen ser del programa Erasmus o uns excel·lents estudiants en pràctiques d’un màster per a carteristes.

Em reservo per a la intimitat les burocràcies posteriors i la cara de passerell amb què m’ha acollit el mirall del rebedor quan he obert la porta de casa. M’assabento que a la borsa dels mòbils robats la peça abatuda cotitza a 10€ descomptats els impostos i les retencions que s’apliquen en una transacció comercial d’aquesta mena. No em fa vergonya confessar que, d’haver tornat a coincidir amb ells, els hauria proposat de recomprar el meu mòbil per 20€ -i en negre, lliure de taxes!-.

Bona revetlla!