Mudances.

 

Deixar un espai fa cosa, un habitatge amb els anys va absorbint manies, maneres de fer, de disposar buidors i, fins i tot, els racons decideixen habituar-se a les nostres predileccions, deixadeses o maltractaments. Acaba essent com la capsa a les sabates, accessòria però necessària. Com la closca dels cargols ha format part de la nostra quotidianitat vital sense ser-ne massa conscients de com ha estat d’important. Parets, finestres o el sostre acaben integrant-se en la manera com ens relacionem amb el paisatge o l’urbanisme que ens envolta. Si fem un repàs dels anys que ens ha aixoplugat en signifiquem els moments feliços, de trobada, el punt exacte d’aplegament de les persones que ens han fet costat i amb qui hem compartit alguns retalls de la nostra existència.

Recordo amb especial tristor quan buides un pis amb els estris, els records, els quadres i les fotos d’aquells éssers propers que els han deixat orfes. Com tancar dràsticament un capítol de la infantesa, per exemple. És un dels exercicis de nostàlgia més contundents que, a vegades, ens toca sofrir. Tot i que ja ens ho havien advertit predient-ho amb la saviesa de l’experiència, “quanta brossa haureu de llençar”. Amuntegadors d’andròmines del més variat no som conscients del que anem acumulant fins el moment que hem de deixar les parets i els espais pelats com l’ossada d’un pollastre. És l’instant en el qual només resten les cicatrius amb una bombeta que les il·lumina penjada d’un fil -capficada i solitària- al sostre del menjador.

Entenc la dèria de tatuar gargots a les parets nues dels llocs que ens han acollit en algun període de les nostres vides com acostumen els reclusos a les cel·les, els estudiants als internats o els enamorats a l’escorça d’un arbre vell. Una mena de testimoniatge llegat als successors per deixar constància de la nostra presència o del primer petó furtiu aquell capvespre quan el sol s’amagava rere la carena. Grafits escadussers a llapis o a punta de ganivet per deixar petjada, certificacions notarials matusseres per demostrar, quan calgui, que no ens ho hem empescat. Hi érem! Probablement en la lluita obsessiva per deixar constància és on deuen habitar els fantasmes que es neguen a marxar tossudament amb una presència etèria.

El canvi d’espais que m’ha tocat de prop aquests dies no ha estat quelcom traumàtic ni trist, però sí que m’ha fet adonar del trasbals que comporta. Comença una nova etapa amb un capgirament laberíntic enmig de les caixes on els objectes juguen a amagar-s’hi. Com si per canviar-los de lloc també canviessin de condició i es convertissin en espectres sense còrpora de mal trobar. És la revenja per desempallegar-los d’on eren avesats, els efectes del desarrelament forçat a què els hem condemnat en una capsa que no trobem, infidels als rètols o fonedissos definitivament.

Comença també el ball de cercar noves ubicacions pendents de si s’enyoraran o s’hi troben incòmodes. Una mena de quarantena que ens pot fer arribar a repensar les primeres decisions. Complex i frustrant si perds els mitjons desaparellats, però el desastre esdevé si no tens a l’abast i ben localitzada la capsa que conté la paciència. Abans de començar el procés els vaig dedicar una breu arenga ben contundent però alhora pedagògica amb les regles i els terminis de la mudança adreçant-me fonamentalment als díscols indisciplinats sense aparellar.

Apel·lant a la melangia general, que ens tocava de ple a tothom, vaig concloure que ens podíem sentir privilegiats perquè no ens abandonaven en qualsevol mercat de les puces on els comerciants ens exposin en una parada amb el cul i les vergonyes ben ventilats.