Ara què, petanca?

 

En la vida, com en un llarg procés de glorificació, hi ha dos moments puntuals que la marquen, hi posen fites. Un és el dia que et beatifiquen amb una precisió absoluta respecte de la data, que en la biografia dels humans vindria a coincidir amb la jubilació. El segon, afortunadament aleatori i sense consciència del termini, és el funeral de cos present, que és quan et santifiquen definitivament. Fa unes dècades la majoria dels mortals només sortíem als papers -una manera d’expressar-ho gràficament- quan el seu nom figurava a les necrològiques dels diaris de sempre, els de paper.

Bé. Us comunico que a mi m’acaben de beatificar. Em jubilo. Els col·legues han organitzat un acte perfecte de comiat  i de reconeixement -de beatificació- que agraeixo i valoro de tot cor, cordialment. Al llarg de la vida laboral he assistit i he col·laborat en esdeveniments similars d’aquells que ho han fet abans que jo. Canvia la perspectiva quan n’ets el protagonista perquè els anys han passat volant -admeteu el tòpic-. Ben cert, si faig un repàs d’aquest període de treball m’adono que ja tot sembla ahir o abans-d’ahir o abans-d’ahir l’altre, que traduït a la certesa implacable dels anys és una eternitat sovint amb taques borroses.

I ara què? Això, i ara què. Crec que us enganyaria, o no seria sincer del tot, si us digués que ja ho tinc tot planificat amb les agendes farcides d’esdeveniments diversos, ben variats i engrescadors. Aquest nou estat de benaurança es comporta, per raons òbvies, una pèrdua de vida social, aquella a què em forçava la feina al llarg de la setmana. Sempre m’he qüestionat si aquest trencament brusc de les obligacions laborals em farà trontollar. Desitjo que no. No ho sé perquè no he administrat encara el tresor més preuat de tots, tenir temps, tot el temps per realitzar allò que podent-ho haver fet amb el pretext del treball i la mandra vas arraconant. Que la jubilació no sigui, doncs, l’antídot que combati els projectes.

Ja us aniré informant de l’evolució, d’escaure’s. Per ara tinc clar que només puc proclamar la venturosa felicitat amb què m’abraça la nova condició de classe passiva -com especifica la cosa administrativa-. Puc comptar amb els dits d’una mà els coneguts propers que s’ho han agafat malament i ho expliquen. De fet, jubilar-se i manifestar que no ho vius amb una alegria exultant és com afaitar-se i que el mirall et retorni el reflex d’un babau davant d’una situació irreversible propícia només per comptar coloms, jugar a la petanca amb imant per no haver-se d’ajupir o fer un seguiment de l’apassionant món en l’execució de l’obra pública.

Com ens van prevenir en la celebració, “Jubilació? No, una nova aventura”. Que l’obsolescència, o la reubicació si preferiu, no s’aliï amb precarietats invalidants. Que la il·lusió, l’empenta i l’experiència no ens abandonin, que tinguem salut. Que puguem continuar gaudint de la companyia, del suport i de la complicitat formidables d’aquelles persones que ens hem fet costat. Per a totes elles el meu reconeixement amb l’agraïment del que ha estat una veritable aventura entranyable -amb l’epicentre a les entranyes- d’aquests anys. Que no ens convertim en un monument peripatètic d’allò que hem estat perduts en qualsevol vorera.

Bones vacances d’estiu!