Tardes de cafè.

 

Seuen com acostumen a la taula de sempre, com si es tractés d’una alineació per a un partit transcendental, d’aquells que s’hi juguen una copa. A còpia de reiterar aquest ritual amb arcans atzarosos se les tenen a les cartes, s’hi juguen el cafè i, també, la copa a la partida d’havent dinat, per pair la victòria o la derrota, aquesta esdevé un cop a l’amor propi -com un penal en temps de descompte- en cas de perdre. La fortuna és capriciosa i no té regles, per això no remuguen massa si són vençuts i quan s’acomiaden -Me’n vaig a tancar les oques -saben que demà a la mateixa hora tindran l’oportunitat de resquitar-se. Una plantilla sense reserves a la banqueta perquè al poble són quatre gats i un de baladrer que no està per hòsties ni per exercir d’àrbitre. Un garrepa amb recança per haver de pagar la juguesca. -Històries de vells! -crida el baladrer.

 La concentració i les ulleres de veure-hi a la vora són el que requereix l’escomesa. Hi ha qui hi afegeix un escuradents que el delata quan les cartes són propícies per com el fa anar ençà i enllà impacientment amb el perill que comporta aquest projectil. S’estudien uns als altres per detectar les catxes, les mentides permeses, i molt útils, als jocs de cartes per acovardir el rival. Però es coneixen i s’han suportat tant que aquestes fatxenderies sense cartes bones ja han perdut la seva eficàcia -Sempre fas el mateix -li retreu el company -Ho havia de provar -s’excusa aquell a qui tenen clissat per les estratègies recurrents, massa emprades i massa vistes, l’escuradents el delata.

La mestressa, amb molta parsimònia, així que han jugat un parell de mans s’apropa amb la safata de la comanda, que no els ha calgut fer. Cada tarda prenen el mateix i n’allarguen la consumició per estirar el temps i la partida. En les baixes per lesió, afortunadament no sovintegen - posar o canviar un genoll de plàstic, posem per cas-  o en les definitives, que cobreixen de dol el tapet verd d’amortir els cops de puny de la vida, comporten substitucions forçades i records nostàlgics com homenatges subtils sense massa carrincloneries respecte de l’absent definitiu que milita en una altra lliga provant d’endossar catxes als custodis celestials sense furgadents, que al més enllà no calen.

Tot allargant la tarda per tornar-la tova i amorosida malgrat els moments pujats de discussió per una carta mal tirada, que pot girar el destí de la partida, quan han acabat d’escridassar l’aprenent maldestre de pitonissa; deixen descansar la baralla i les grapejades cartes perquè l’ordre còsmic dels arcans misteriosos i enjogassats torni al curs normal de les coses que no es regeixen per la casualitat. Dipositen amb cura la tassa, com cavallers anglesos sense pastes que acompanyin el carajillo. Desplacen una mica la cadira per fer un cop d’ull a l’horitzó del local i a la mestressa que repenja les sines a la barra, com una brioxeria industrial més tot neutralitzant la gravetat. Alcen la testa per mirar el televisor que predica per als sords. Fa companyia, això sí. És el moment en el qual el net, el millor estratega de l’oportunitat, pidola quelcom a l’avi que, per ara, va guanyant. Tardes magnífiques de cafè en la pau narcòtica dels pobles.

 -Han fotut fora al torracollons d’escabellat  aquest -fa l’efecte que llegeixin els subtítols de la notícia internacional. Miren l’aparell on en Boris Johnson pronuncia un discurs amb menys cabell i més ben pentinat, si més no per la contundent puntada al cul que li acaben d’administrar -Ara hi posen la Tris-Tras -el gat baladrer no es pot estar de dir-hi la seva, que en matèria internacional és un il·lustrat, un gran lector del diari a què està abonada la mestressa de l’establiment. Que té criteri, vaja.

-Quins collons, aquest sí que té collons! El rostre com de personatge d’un museu de l’horror, cerós, d’en Putin emplena tota la pantalla irradiant fredor, la que s’acosta a l’hivern europeu.  -Quins collons! -coincideixen -Ja has comprat la llenya?

Tornen a la baralla i remenen les cartes sense exhibicions de tafur professional, només volen que de la barreja en surtin bons trumfos. S’imposa el silenci i la captinença concentrada mentre el presentador espia el joc de cadascun discretament i el net llepa un gelat a mesura que se li desdibuixen el món i els conflictes internacionals.  

 -Avi, avi! -el nen trenca amb urgència el moment. Deixen que les ulleres llisquin nas enllà i escolten atents la notícia esportiva, han robat i atonyinat -li han trencat la barra- a un jugador del Barça a casa seva -Guanyarem? -qüestiona dubtós el barcelonista de tota la vida -Si no li roben les cames, no ha passat res... Ja els tornarà a fer, el calers. Amb el que cobren aquesta colla! -contesta el de l’escuradents tornant al joc, que ara mateix l’amoïna més per com el belluga ençà i enllà.

-Anireu a la manifestació de la Diada? -no perden el punt ni la reconcentració -Quin acudit, mira que posar portes per convidar la gent a entrar-hi! -el gat baladrer rumia, ara no li surt el nom de l’escultor que les ha dissenyades ni que el matessin -En Pensa?

Tarda rere tarda s’apleguen puntualment per no fer esperar els companys a redós de la taula, la mateixa. Per interpretar el capritx de les cartes tot desafiant amb arcans rebregats la vida i les seves circumstàncies.