Tardor convulsa.

 

La simfonia de la guerra incorpora el protagonisme dels timbalers, batucades amb míssils que no cessen. L’harmonia eixordadora del disbarat bèl·lic colpeja amb la contundència del qui la dirà o la farà més grossa. Marxes militars carregades de nostàlgies i una carretada de medalles per investir herois. Sempre calen herois, vius o morts, la recompensa per a l’eternitat quan s’ha de reescriure el passat i l’annexió. La històrica Rússia cercabregues torna a viure el furor de la canonada i l’arenga d’en Putin, “un tsar de pacotilla” -com l’anomenà un personatge de la premi Nobel Svetlana Alexievitch-, que ha decidit habitar a la galeria dels insignes. Un immortal més amb forta ferum de pólvora i excelsitud atòmica decidit a viure la seva decadència personal matant i conquerint.

Dels últims coets d’aquest piromusical armamentista i de destrucció, els sabotatges a les canonades que conduïen el gas rus a Europa. Oleoductes trencats que insuflen literalment gas als oceans, aigua de mar amb bombolles per a una taula de gurmets geopolítics excèntrics. En els excessos de la confrontació no es podia tancar simplement l’aixeta, calia la testosterona expansiva d’un cop de puny ferm amb moltes espurnes. Qui ha estat l’artiller que ha encès la metxa a les profunditats marines? Els russos, els americans o el que cala foc al petard que obre la festa major abans del pregó? Sembla que no sabrem qui ha estat fins que els secrets d’estat restin descatalogats o triomfi un relat interessat. Mentre això no succeeix, les sospites no han aconseguit enrojolar el dirigent rus, com els nens acusats de la malifeta, ell no en sap res. Tampoc els americans que, a conseqüència, es converteixen en els principals expenedors de gas per a les catalítiques europees. Un hivern massa fred que ja ha començat amb nevades testimonials als Pirineus.

 

 Amb els preus del carro de la compra disparats com canons en la guerra casolana, més propers però, a Itàlia la dreta ferotge arrasa tant o més que l’abstenció. Quan la nostàlgia esdevé present i la memòria viu atacada per la demència senil, el discurs breu, contundent, sense embuts i carregat de falsedats quan no de mentides, venç. Ben embolicat amb banderes i patriotismes excloents el missatge fàcil -també amanit amb molta testosterona cridanera- arriba i encoratja més els convençuts i arreplega els desesperats. Canvien les maneres i els uniformes, però les intencions perduren i, malauradament, reneixen a l’alça per arreglar el món a la seva imatge i interessos. 

 

Tenim més properes les trifulgues fiscals com salves autonòmiques per raons de fiscalitat. A la campiona, de la Comunitat de Madrid, s’hi ha afegit la Junta d’Andalusia sacsejant l’espantall de l’anticatalanisme que sempre és cavall guanyador a les campanyes electorals. Un ingredient bàsic carregat d’atavisme, secular, per revifar aquest sentiment de resultats infal·libles. Abaixar impostos i tenir més recursos per a la cosa social, sanitat o educació, és quelcom que no lliga. D’on surten les misses per a tan poca cera cremant? Una comunitat, l’andalusa, que rep els efectes de les balances fiscals amb pes favorable, està per abaixar determinats impostos que no beneficien pas els seus jornalers, per exemple. Per compensar-ho, el president amb un somriure complaent de qui ha trobat la pedra filosofal i el desllorigador, pensa en nosaltres, els catalans, encara que siguin trànsfugues del deure fiscal. Quin honor i quanta solidaritat!

 

Al cor de la proximitat d’aquesta tardor convulsa acabada d’inaugurar, al costat mateix, entre el Parlament de Catalunya, el Parc de la ciutadella i l’Arc de Triomf, volen els ganivets llancívols de les lluites intestines entre partits al govern de la Generalitat de Catalunya. El desacord manifest i la manca d’unitat marquen l’acte de commemoració d’aquell 1-O. El mateix dia, ara fa cinc anys, en el qual les forces de seguretat de l’Estat van atonyinar amb inèdita contundència el personal que anava pacíficament a exercir un vot de per riure sense efectes administratius ni cap mena de reconeixement en unes urnes de nyigui-nyogui, com hem comprovat a bastament. Entre el gest i la patacada, la humiliació i la manca de respecte, ni que fos pel ritual més excels de la democràcia, ja que es va sobrepassar amb escreix aquell impuls tan lleig i poc estètic del “a por ellos!”, on l’atavisme -una altra vegada- cridava amb entusiasme mentre els investits cavallers de la bastonada cavalcaven ben esperonats i recolzats. !A por ellos!”

Passats cinc anys de l'1-O, l'independentisme continua capbussant-se en un cercle corrosiu que els pròxims dies pot culminar en una trencadissa gaudiniana del govern. Aquest ha estat l’escenari de l'acte a l'avinguda Lluís Companys de Barcelona des del qual s’ha constatat la divisió i que els discursos poden ser antagònics o contradictoris. Un aplec sense sardanes on cadascú ha volgut exhibir perfil propi. I entre els assistents, lluny d’aquelles concentracions de ressò internacional, l’abaltiment, els xiulets i l’orfandat política. L’únic consol és suposar que, quan el moviment torni a despertar, el pacient dinosaure encara continua allí pasturant.

Certament, una tardor de commocions.