Les princeses també es moren.

 

Tinc un parent molt, però molt, proper i apreciat que va perdre en la tendra infantesa la tirada a fer-se capellà, una decisió meditada i fonamentada que l’hauria portat al seminari de Vic de no haver estat per un dissortat contratemps que el va fer repensar i abandonar la ferma vocació incipient. Un dia va descobrir que sota la sotana -d’un temps en el qual els mossens rurals en vestien tots- els éssers espirituals també tenien cames i el més definitiu a l’hora de decantar-se, els capellans també es morien. Una evidència que li va estroncar de soca-rel la carrera teològica. El món va perdre un clergue però va guanyar una bona persona. Ves a saber on hauria arribat de concretar-se aquella inclinació que es va esfondrar amb la mort del referent proper de la parròquia. Un desencís comprovar com no levitava, que tenia cames i que es va morir irremeiablement encara que tingués el cel assegurat.

No em distrauré més amb anècdotes per anar al fons de la qüestió, el que toca aquests dies històrics. La Reina, Elisabet II, del Regne Unit ens ha deixat. Ens ha convertit de sobte en orfes. El món aturat o al ralentí mentre fa cua en una desfilada majestuosa carregada de parsimònia greu i lentíssima per retre honors a un taüt carregat de símbols i de fredor. Entendreix veure la disciplina i el saber estar de la societat anglosaxona -particularment la londinenca- mentre el Big Ben no marca l’hora per dedicar una sentida reverència pòstuma a Elisabet II de cos present. Espero que les aspirants a princesa per esdevenir reines de les xarxes -les autocoronades influencers- no perdin la vocació com li va passar el meu parent. Hauran pogut comprovar aquests dies com les reines -de veritat- també traspassen.

Mentre el temps s’atura en silencis i processons, els anglesos viuen un moment excepcional que per previsible no ha deixat de tenir un punt de sobtat. Al país del Brexit s’hi suma la pèrdua de l’àvia severa que ha sabut mantenir greixats els engranatges monàrquics d’una societat que ha anat perdent gradualment aquell pes victorià dels segles passats. I ara què? Es pregunten una mica desconcertats els monàrquics de tota la vida pendents d’una successió que ha de trobar les maneres i estar a l’alçada de la impertorbable antecessora. Com a mare no ha fet satisfactòriament els deures, o va oblidat de traspassar -corona al marge- certs consells elementals a una criatura que presenta mancances que no afavoreixen la seva imatge reial. Llegir la gestualitat o el llenguatge no verbal de l’actual rei -La reina és morta, visca el rei! -posa de manifest un tarannà, com a mínim, dissonant perquè els silencis també parlen quan no criden. Trapelleries de nen malcriat sense responsabilitats directes a l’ombra del paraigües de la reina i mare que han de provocar que Carles III obri molt les orelles si no vol esdevenir per a la història només un apòsit d'entrecuix poc eficaç per a una sagnia monàrquica.

L’aturada del cor monàrquic ha comportat dies i dies de dol i de mostres de respecte amb quilòmetres de súbdits pacients disposats a passar fred i a suportar les encara que no boiroses però sí fredes i humides nits londinenques. Transcorreguts els deu dies de dol amb processons i vetlles, aquest dilluns l’enterraran en un funeral farcit amb mig miler de dignataris convidats, el més selecte dels líders mundials s’aplegaran a l’abadia de Westminster al migdia amb demostrada puntualitat anglesa.

Els súbdits espanyols observem bocabadats amb curiositat profètica tot emmirallant-nos per paral·lelisme subliminal el moment etern i excels que viu el Regne Unit focalitzat en Londres. La presencia de l’Emèrit i del vigent monarca -en curs com una moneda d’euro amb efígie numismàtica- esgargamella partidaris i detractors a la premsa nacional. Ser o no ser al sepeli d’Elisabet II, el dilema que sense calaveres escèniques ha hagut de resoldre a qui pertoqui. Ja han transcendit les primeres imatges atapeïdes de llenguatge no verbal per la presència d’ambdós per separat i amb molta distància mediàtica. Caldrà verificar tots els detalls en la premsa setinada que va carregada d’erudició i de molta lletra menuda.

Desconec com es dirà aquí l’operació ultrasecreta fins que s’hagi de posar en funcionament sense maniobres tàctiques prèvies. La caiguda del Pont de Londres va estar el tret de sortida al protocol funerari d’Elisabet II. Com deuen haver batejat el que hi deu haver previst per al nostre monarca emèrit, La Porta d’Alcalà ha fet figa? Que consti que li desitjo llargs anys de vida. Posats, però, a cercar-hi possibles paral·lelismes, que n’hi hauran, em vull imaginar el fèretre evolucionant per l’Escòcia hispànica, de Montserrat per l’Arrabassada fins a la catedral de Barcelona. Ja es veurà.

Tornant al principi jo diria que alguns monàrquics els ha succeït com al parent que esmentava, han descobert que sa majestat -i la monarquia- té cames, si més no per arribar a Abu Dabi.