Tots Sants.

 

A la foscor estrenada dels rellotges amb el polèmic horari d’hivern, cal afegir-hi la celebració de Tots Sants, Halloween, el dia de morts a Mèxic i d’altres celebracions que es concentren en aquestes dates amb què octubre s’acomiada i novembre ens acull. És el moment més propici de l’any per recordar la col·lecció d’avantpassats i de persones properes que ja no hi són. N’excloc la dèria d’alguns jubilats, al marge de les obres, fent un tomb freqüent pels cementiris. Sobretot als de poble o de ciutats petites on aquests són a l’abast d’una visita nostàlgica, com tancant el ritual de la passejada habitual per saludar-los amb l’esperança que ens poden sentir si és que els morts escolten els vius. Un iaio ho justificava amb l’argument que hi té més amics aquí que no pas al cafè.

Coincidint, doncs, amb l’estació que despulla els arbres i que el dia s’escurça, sembla el més raonable, homenatjar els nostres difunts amb l’anada preceptiva a treure’ls la pols, netejar els ampits dels nínxols i passar un drap per la làpida o pel vidre que la protegeix tot renovant les flors, naturals o de plàstic -que duren tot l’any-. Els panteons, que ja es comporten una categoria i una adscripció social de més rang, porten més feina. Recordo una iaia conformada que anunciava un premonitori desenllaç proper, no diré imminent, amb cert goig. Se sentia cofoia perquè la parentela havia començat les obres per edificar-hi un “campió” -proclamava ella- amb tota mena d’ornaments i amb gran disbauxa de recursos i de marbres de qualitat. Els nou-rics també van al cel.

La temptació humana per perpetuar l’existència més enllà deu explicar les faraòniques manifestacions funeràries d’aquells que s’ho poden permetre. Una alerta ostentosa de qui habita aquella tomba, algú important i amb poder que també es vol endur al més enllà sinó la riquesa mundana, el prestigi. Un per si de cas ens reencarnem volent retenir allò que gaudíem. Les piràmides es van construir amb la voluntat de perpetuar els privilegis creuant el riu de la vida amb barca. De la piràmide a la urna hi ha un llarg procés evolutiu en matèria de cerimònies. De de la pompa a la cosa sostenible amb un senzill vas biodegradable n’és la prova, de la capacitat per aclimatar-s’hi de les ànimes.

L’avi s’atura davant del company de partida de cartes, que reposa allí arrenglerat amb una fotografia on somriu ple de vida encara, es pregunta on anirà a raure ell quan sigui el moment. ¿Un nínxol assolellat, resguardat de la tramuntana, amb vistes a la carena o al camp de futbol, enlairat, d’entresol? Aquesta decisió no el treu de polleguera. Tampoc ha manifestat mai si vol que el cremin o que el sepultin. Aquest és un afer del qual no en serà pas el responsable, com tampoc del fet de no ser immortal si no és que hagi tingut una mala vida carregada de vicis i d’hàbits poc saludables que ja vaticinaven que no duraria. Mai no ha contractat cap assegurança de decessos que li garanteixi un enterrament lluït -“diners llençats”- perquè les herències també impliquen pagar els deutes i enterrar els benefactors, es justifica.

Quan netejo les làpides, les colpejo suaument perquè no s’inquietin -Com esteu? -per si de cas m’escolten. Mai no he rebut resposta. Jo m’empesco que sí, mentre els recordi continuen essent-hi. Des del meu univers vital els faig al cel amb agraïment i estima. Hi ha tombes amb orfes d’atenció, sense flors -ni de plàstic-, deixades de la mà humana que deuen viure perduts en un més enllà solitari i sòrdid, la concreció de l’infern fonamentada en l’oblit.

Un Tots Sants més per fer una estona de companyia a qui reposa eternament, un acte de recolliment i de reconeixement, de respecte amb un manat de flors que s’aniran pansint amb un punt de tristor. Constato que al cementiri hi ha poca concurrència de joves, ells encara se senten -són- immortals. Excepcionalment ens acompanya una noieta a la frontera de la preadolescència que està més per enfilar-se als nínxols enlairats a deixar-hi les flors que no pas per la meditació transcendental dels misteris del més enllà, la reencarnació o l’infern dels descreguts.

La jovenalla a perpetuïtat no està per maldecaps que no els pertoquen. Immarcescibles, preservats d’aquestes tribulacions, no es deleixen per ofrenes ni funeràries mengues eixutes de tardor. Com poden competir la misticitat reclosa a la vora del foc de Tots Sants i la castanya amb la intriga, les disfresses i les llepolies del Halloween.

Truc o tracte.