Pels
voltants de reis s’ha imposat darrerament una nova tradició al marge de la
nostrada fava del tortell. Des que en Trump va decidir que no el farien fora ni
amb fum de sabatots de la presidència, ha creat escola i, com dèiem, l’habitud
de qüestionar els resultats electorals. Just al Brasil, després de dos anys
d’aquell ignominiós assalt al Capitoli, Washington, els partidaris del
Bolsonaro han escarnit aquell episodi a Brasília profanant les seus dels poders
amb una rua fora de temporada. Una samba desafinada però amb molta trencadissa
per a una desfilada d’energúmens que han atropellat vandàlicament les seus del
poder a la capital política del país. Un sainet de per riure si no s’apropés
tant a la tragèdia.
Bolsonaro
s’ha exiliat a terres més propícies consolat per en Trump i bressolat per en
Bannon, el populista ideòleg ultraconservador. Els seguidors de l’expresident
brasiler han decidit desmanegar-li el despatx, a Lula -i la cara si poguessin-.
Bolsonaro no va assistir al traspàs de poder, va volar cap a Orlando, fugint -diuen-
de plausibles imputacions judicials ara que la capa de la immunitat per raó del
càrrec ja no l’empara. Serà el funeral polític d’aquest personatge? Podria ser,
ja es veurà; el que segurament no desapareixerà serà el bolsonarisme liderat
per ell mateix o per algú altre que n’allargui i n’ampliï les creences,
l’actitud i les intencions. La borsa política viu una pujada a l’alça dels
neofeixismes que s’han tret sense cap mena de pudor la careta, al contrari, en
fan ostentació.
Casualment
en ambdós assalts, aquest i el trumpista, la inhibició -o la complicitat- de
les forces encarregades de vetllar per la seguretat i impedir atacs com els
perpetrats crida sospitosament l’atenció. Ah, les forces policials, les
responsables de perseguir el delicte, defensar l'ordre públic i fer complir la
legislació. La facilitat amb què s’executen aquestes violacions a institucions
tan representatives tornen vulnerables els temples de temperament democràtic i
tota la ciutadania a qui han de defensar.
Qüestionar
els resultats electorals, crear opinió al respecte, mentir descaradament
mirant-nos a la cara, sembrar l’odi, manipular, defensar interessos obscurs,
fabricar enemics o trencar les regles del joc són estratègies -de tota la vida-
que cíclicament es reprenen perquè la memòria és fràgil quan no interessada. Es
valen, precisament, dels valors que garanteix la democràcia per obrir escletxes
en l’essència d’aquesta. Compteu les vegades que pronuncien el mot -només
l’etiqueta que no l'esperit- “democràcia”
esquitxant a bastament els seus discursos. Repasseu el llistat d’enemics amb
què ens amenacen. La gota malaia dels seus discursos aterra fins a fer forat
avalada i publicada per alguns mitjans que controlen perquè els pertanyen.
Vivim
temps convulsos d’ultradreta desfermada i enfurismada. De fariseismes
paternalistes i de patriotismes que estan convençuts que només ells poden
ostentar en legítima propietat tots els poders que emanen de les urnes. Quan
els resultats electorals en regiren les pretensions -per la gràcia de Déu- ja
s’encarregaran de deslegitimar l’elecció del poble que, en la seva ignorància,
no ha triat bé. No reconèixer la derrota i ser incapaç de respectar l’adversari
convertint-lo en enemic hauria de ser un pecat capital que impedís de pujar al
cel als polítics que el cometen. Seré benèvol i proposaré només el pecat venial
a la prepotència impertinent, a la manca de respecte, a la mala educació i al
soroll insolent que no deixa parlar ni escoltar quan no aixequin el dit per irrompre
sense cap mena de mirament com a tertulians convidats.
Diuen que en un temps van
existir uns pares de la Pàtria que no pretenien exercir l’usdefruit polític a
perpetuïtat. Que parlaven amb finesa pedagògica, que se’ls entenia, que no
explicaven sopars de duro i que si l’erraven, ho reconeixien. Que eren capaços
de demanar disculpes -ja no perdó- si no l’encertaven, que no cercaven culpables
aliens. Que pretenien exposar la veritat i governar per a tothom. Ho trobareu
documentat a les cròniques parlamentàries
de... O potser no, podria tractar-se d’una faula amb final massa feliç.
Exacte! "Diuen que en un temps van existir uns..." Ha de ser ESPATERRANT això de l'eròtica del poder...
ResponElimina