10 de gen. 2023

Faules de sempre i altres contes d’animals.

 

Pels voltants de reis s’ha imposat darrerament una nova tradició al marge de la nostrada fava del tortell. Des que en Trump va decidir que no el farien fora ni amb fum de sabatots de la presidència, ha creat escola i, com dèiem, l’habitud de qüestionar els resultats electorals. Just al Brasil, després de dos anys d’aquell ignominiós assalt al Capitoli, Washington, els partidaris del Bolsonaro han escarnit aquell episodi a Brasília profanant les seus dels poders amb una rua fora de temporada. Una samba desafinada però amb molta trencadissa per a una desfilada d’energúmens que han atropellat vandàlicament les seus del poder a la capital política del país. Un sainet de per riure si no s’apropés tant a la tragèdia.

Bolsonaro s’ha exiliat a terres més propícies consolat per en Trump i bressolat per en Bannon, el populista ideòleg ultraconservador. Els seguidors de l’expresident brasiler han decidit desmanegar-li el despatx, a Lula -i la cara si poguessin-. Bolsonaro no va assistir al traspàs de poder, va volar cap a Orlando, fugint -diuen- de plausibles imputacions judicials ara que la capa de la immunitat per raó del càrrec ja no l’empara. Serà el funeral polític d’aquest personatge? Podria ser, ja es veurà; el que segurament no desapareixerà serà el bolsonarisme liderat per ell mateix o per algú altre que n’allargui i n’ampliï les creences, l’actitud i les intencions. La borsa política viu una pujada a l’alça dels neofeixismes que s’han tret sense cap mena de pudor la careta, al contrari, en fan ostentació.

Casualment en ambdós assalts, aquest i el trumpista, la inhibició -o la complicitat- de les forces encarregades de vetllar per la seguretat i impedir atacs com els perpetrats crida sospitosament l’atenció. Ah, les forces policials, les responsables de perseguir el delicte, defensar l'ordre públic i fer complir la legislació. La facilitat amb què s’executen aquestes violacions a institucions tan representatives tornen vulnerables els temples de temperament democràtic i tota la ciutadania a qui han de defensar.

Qüestionar els resultats electorals, crear opinió al respecte, mentir descaradament mirant-nos a la cara, sembrar l’odi, manipular, defensar interessos obscurs, fabricar enemics o trencar les regles del joc són estratègies -de tota la vida- que cíclicament es reprenen perquè la memòria és fràgil quan no interessada. Es valen, precisament, dels valors que garanteix la democràcia per obrir escletxes en l’essència d’aquesta. Compteu les vegades que pronuncien el mot -només l’etiqueta que no l'esperit- “democràcia” esquitxant a bastament els seus discursos. Repasseu el llistat d’enemics amb què ens amenacen. La gota malaia dels seus discursos aterra fins a fer forat avalada i publicada per alguns mitjans que controlen perquè els pertanyen. 

Vivim temps convulsos d’ultradreta desfermada i enfurismada. De fariseismes paternalistes i de patriotismes que estan convençuts que només ells poden ostentar en legítima propietat tots els poders que emanen de les urnes. Quan els resultats electorals en regiren les pretensions -per la gràcia de Déu- ja s’encarregaran de deslegitimar l’elecció del poble que, en la seva ignorància, no ha triat bé. No reconèixer la derrota i ser incapaç de respectar l’adversari convertint-lo en enemic hauria de ser un pecat capital que impedís de pujar al cel als polítics que el cometen. Seré benèvol i proposaré només el pecat venial a la prepotència impertinent, a la manca de respecte, a la mala educació i al soroll insolent que no deixa parlar ni escoltar quan no aixequin el dit per irrompre sense cap mena de mirament com a tertulians convidats.

Diuen que en un temps van existir uns pares de la Pàtria que no pretenien exercir l’usdefruit polític a perpetuïtat. Que parlaven amb finesa pedagògica, que se’ls entenia, que no explicaven sopars de duro i que si l’erraven, ho reconeixien. Que eren capaços de demanar disculpes -ja no perdó- si no l’encertaven, que no cercaven culpables aliens. Que pretenien exposar la veritat i governar per a tothom. Ho trobareu documentat  a les cròniques parlamentàries de... O potser no, podria tractar-se d’una faula amb final massa feliç.  

1 comentari:

  1. Exacte! "Diuen que en un temps van existir uns..." Ha de ser ESPATERRANT això de l'eròtica del poder...

    ResponElimina