Gira, il mondo gira.

 

Gira, el món gira en l’espai sense fi, aventurava en Jimmy Fontana al 1965, l’home de l’himne per excel·lència de la cançó italiana melòdica -i nostra-. El món continua girant, però amb matisos. Segons els geofísics de la Universitat de Pequín haurien descobert que, des del 2009, unes trajectòries que abans mostraven variacions temporals significatives, ja no es mouen. Diuen, aquests científics, que la rotació del nucli intern de la Terra s’hauria aturat. Expliquen que aquest nucli intern, com el pinyol roent del planeta Terra, gira ençà i enllà com un balancí. Els entesos ho expressen així perquè els incompetents en la matèria ens en fem una idea. Al fenomen hi associen la influència en la velocitat de rotació, en la durada dels dies a conseqüència d’aquest immobilisme nuclear que pot frenar el que dura una rotació completa, un dia. Quin ensurt! S’afanyen, però, a treure-hi dramatisme anunciant que serà imperceptible perquè la frenada és de mil·lèsimes de segon. Una mil·lèsima de sospir, doncs, que per fortuna no detectarem pas perquè aquesta deturada ens enxamparà probablement -això espero- mentre ronsegem, abans que toqui el despertador. 

El titular és d’allò més llaminer. Una oportunitat per als que demanaven “atureu el món que vull baixar”, atribuïda al personatge de la Mafalda que el seu autor va desmentir. També era una de les pintades als murs parisencs de la segona revolució francesa, la del maig del 68, com si en Jimmy Fontana deambulés amb autobús fent més tombs que el 29. La pregunta és si ens és permès de descavalcar-nos-en o, ben al contrari, hem d’empènyer per millorar-la. Davant de la contundent notícia que la Terra s’atura o què passaria si deixés de girar de cop ens sentim encara més empetitits davant dels estralls propiciats per com l’hem tractada de malament i sense massa contemplacions. No deixa de ser una possibilitat tirant a revenja que la terra vulgui reposar.

Analitzant-ho des d’un vessant més èpic, jo estic per fer-ne responsables als atlants, els pobladors de les profunditats enigmàtiques, que tenen encomanada la vital responsabilitat de fer girar el món en una condemna eterna a galeres mentre empenyen amb els peus descalços la pilota incandescent d’aquest inframon regnat pels déus de la foscor. Una interpretació mítica plausible associada a una vaga -com les dels docents, els sanitaris o els taxistes- mentre negocien un conveni amb les grans companyies energètiques del gas i l’electricitat en competència comercial amb l’energia geodèsica, aquella que s’obté de l’escalfor del subsol.

Com gira el món! L’al·legoria o l’estendard emocional dels exclosos al mercat de les oportunitats que ja no estan en rodatge, dels experimentats, dels degans o dels emèrits -aquest a la baixa per la pèssima connotació monàrquica- que a les tertúlies de cafè són coneguts com la taula dels vells. Dels que parlen de la seva època explicant els secrets de la vida a crits a un auditori amb les orelles tapades. Com ha canviat el món, tant que els fa l’efecte que no s’ha aturat sinó que gira al revés.

Viurem o ja vivim un terrabastall còsmic amb un esdeveniment astronòmic afegit molt singular, el pas del Cometa Verd, que ens va visitar per última vegada fa 50.000 anys, durant el paleolític. A mitjans de gener serà visible a ull nu o amb uns prismàtics d’estar per casa perquè es trobarà al punt més proper al Sol en la seva trajectòria. No sabem què els va portar, a la civilització de l’edat de pedra maldestra o quins presagiïs anuncià el pas d’aquest cometa tocatardà i maimó. Com deien els avis, que els senyals al cel no portin afanys a la terra.

Gira, el món gira.