Sensibilitats de plàstic.

 

Des de fa uns dies he intentat accedir al recurs informàtic de més èxit, el xat que ho sap tot, que respon i que és capaç de generar discursos coherents -almenys llegibles i entenedors- basat en el que anomenen intel·ligència artificial. Recordeu aquells manuals enciclopèdics d’instruccions que acompanyaven els reproductors de vídeos coreans, per exemple, traduïts matusserament amb recursos informàtics. O la transformació automàtica practicada als mitjans de premsa escrita del castellà al català que confonien la consort de l’Aznar, la Botella, amb una ampolla de cafè amb llet per assaborir a tasses a la plaça Major de Madrid. Això s’ha acabat. El miracle s’ha fet realitat, la torre de Babel torna a ser protagonista amb un exèrcit de robots amb memòria infinita capaços de contestar amb coherència en la llengua que els proposis. Un desafiament apoteòsic als déus de la comunicació.

Per ara, no he aconseguit que em respongui, no l’he pogut posar a prova perquè la demanda i el volum d’usuaris és espectacular, ultrapassarien la capacitat de reacció. Mentre, em demana paciència. Deu ser la mare de la ciència tractant-se d’una intel·ligència artificial ensinistrant-se per conversar. Diuen que només cal fer preguntes convencionals que comprendrà. Capaç de traduir i de generar text amb context -sense confondre ampolles- reconeixent allò que haguem estat comunicant abans. Té memòria i sap què li hem demanant en d’altres interaccions que li haguem plantejat. D’aquest fet se’n desprèn que tot allò que sol·licitem romandrà enregistrat -cap novetat en aquest món-, que podrà ser revisat pels desenvolupadors i que servirà -santa innocència- per continuar instruint el monstre. Ep, col·legues, compte amb la informació personal o amb les demandes sospitosament perilloses o delictives perquè podeu ser un candidat al dissident de l’any.

Diuen que al menú d’aquesta meravella tecnològica -que no he tastat- pots demanar que escrigui poemes, acudits, lletres de cançons... el que es vulgui, també que escarneixi la llengua d’una criatura petita o la d’un tartamut. Qualsevol cosa relacionada amb el llenguatge pot ser expressada des d’aquesta aplicació. Màgia concretada de manera natural, sense enrevessaments, amb informació exacta i personalitzada, dedicada exclusivament a l’interlocutor. Un perill o una virtut ja que no és fàcil, gairebé impossible, reconèixer els textos produïts amb aquesta tecnologia. No hi ha indicis, per ara, en els textos generats que l’autoria correspongui a una màquina sense sentiments o de sang freda.

Esgarrifa pensar en el que pot comportar un còctel d'algoritmes amb un bon raig d’intel·ligència artificial. Un punt d’inflexió més cap al món de la ciència-ficció en una hipotètica revolta de les màquines saberudes com va predir l’Stanley Kubrick al 1968. Per ara qui ha aixecat la veu és el gremi de la docència incapaç de destriar el gra de palla en un treball escrit. D’aquelles produccions afusellant textos de paper amb perícia rebaixant-ne el to tot introduint errors conscients de poca transcendència a disfressar una redacció fraudulenta d’un alumne expert en informàtica no hi ha tanta diferència. Les intencions són les mateixes. Els genis, llavors i ara, deuen ser aquells que no només afusellen sinó els que qüestionen. La destresa s’hauria de poder demostrar i defensar amb veracitat i certesa.

Si els robots eren capaços de servir-nos un got d’aigua, d’obrir una porta, de carregar paquets, d’esquivar obstacles físics o de gratar-nos l’esquena, ara, i això és el formidable, pensen i parlen. O parlen després de pensar. Extraordinari. La màquina i l’home se les tornen a tenir perquè ja hem vist com la robòtica industrial ha substituït el treball físic repetitiu de tracció humana en determinades cadenes productives. A què es dedicaran els inspirats escriptors de cartes d’amor carregades de sentimentalisme per a analfabets o per a insensibles? I els periodistes? I els redactors de testaments? I el sermó del funeral? Sempre viurem -i morirem- amb la recança de si allò que ens dediquen des d’una emoció presumpta no haurà estat pensat per un ordinador. Sensibilitats de plàstic que en properes edicions us poden fer desconfiar que l’autor d’aquest text hagi estat jo mateix.

De la paleolítica concepció de Noam Chomsky, dècada dels 50 del segle passat, desenvolupada a la Gramàtica Generativa per entendre com podien ser les estructures profundes de la llengua a aquest prodigi s’han trencat impossibles, de la traducció literal i mecànica de les llengües a la producció i a la capacitat de resposta.

 Que els entrenadors personals d’aquesta intel·ligència siguin humans i honestos. Que els avenços serveixen per entendre’ns més i millor.