Aigua, Senyor, que de vi ja en venen!

 

De l’experiència acumulada en matèria meteorològica, per aquestes dates, coincidint amb la voluble Setmana Santa pel que fa al calendari, acostumava a ploure. En algunes edicions d’aquestes festes, la palma, els palmons o el ram de llorer es beneïen a l’empara d’un paraigües perquè la pluja intensa no diluís l’aigua beneita amb què el capellà les aspergia. Recordo que després les penjàvem a les baranes de ferro forjat dels balcons convertides en tòtems sagrats que havien de protegir la casa i els estadants fins el proper diumenge de rams. Coneguda per tothom és la preceptiva incineració de la palma vella ja que els objectes esquitxats per la mà dels déus no es poden llençar. De fet, tampoc hi ha contenidors celestials on reciclar-los.

Recreant l’escena  bíblica, els elements s’alineaven amb el calendari litúrgic i estaven també de dol, el cel plorava amb desesper i desconsol. Trons, pluges intenses que solien durar fins el dia de Resurrecció, la radiant Pasqua florida, anunciant la primavera esponerosa. Era temps de vestir les calces curtes, l’uniforme dels infants, encara que fresquegés si no havien sortit ja de l’armari el diumenge anterior de Rams per lluir els genolls sense pelats, blancs i nets com la llet, mentre beneíem la palma amb una ganyota d’immaculat angeló barroc.

Els arbres escopien, cansats i una mica farts, l’aigua que insistia a amollegar-los sense treva, nit i dia. Bromes grises, molsudes i ventrudes, sovint bressolades per una boira pixanera ho amaraven tot. Si els roures, els més savis de la natura, treien els primers rebrots, el renaixement ufanós de la verdura i de la vegetació era un fet, ja no tornaria a glaçar. Efectivament, era la declaració de la primavera sense entrebancs ni més fredorades. Quin goig feien els camps verds esperant el sol i les fogueres de Sant Joan mentre el vent de la puja els escabellava amorós en una dansa d’ufana i d’abundor. Allí, enfilat en un marge atalaiant el prodigi, l’ombra queixalada per la boira del pagès amb el paraigua estès era un far conjurant maltempsades. Els senyals no l’erraven, es confirmaven els indicis verificant el plànol meteorològic local estació rere estació -Demà plourà!- preveia experimentadament amb coneixement de causa.   

Els més vells de la contrada podien comptar amb els dits de la mà aquells anys catastròfics que romanien en el record, els que deixen llindars esgarrifosos pels aiguats o sequeres aspres de terra cremada, de mal passar, de fam. Fonts tristes o eixutes, rius i torrents assedegats. Camins empolsinats, margeres rosses i abrusades pel sol. Arbres anticipant-se a la tardor que ajocaven o perdien les fulles a deshora, Pagesos amb el coll masegat de tant contemplar el cel on els senyals s’havien esbargit com les pluges que calien. Cels nets, netíssims, plans i encalmats -aturats- eren el mirall a l’infinit de la sequera terrenal a les valls.

El més vells, expliquen com una mena de conte de la vora del foc, que els seus pares i avis recordaven encara com a principis del segle XX hi va haver una sequera extraordinària a les comarques del Pirineu oriental -potser era d’abast més general-. Que fonamentalment la pagesia del Ripollès i comarques veïnes, un dissabte, van pujar en processó al santuari de Núria. Van promoure, davant del desesper, una rogativa o algun tipus de pregària per tal que plogués. Expliquen que a la tornada es van formar uns castells de núvols que van descarregar una pedregada que va arrasar tots els cultius. Qui pogués tenir la clau del cel per regular-ne a voluntat un cabal suau i sense malvestats!  

Treure els sants en processó o anar a Núria han estat recursos practicats a les valls del Ripollès quan el desesper i la manca d’aigua superen la paciència i les tribulacions de les persones creients que hi habiten apel·lant amb fervor a la gràcia divina. Prometences associades al sacrifici per obtenir-ne redits celestials. Diuen que el mossèn, en una d’aquestes ocasions, va suggerir un catàleg d’intrepideses properes al martiri personal. Calvaris fora de temporada allunyats dels aplecs festius que tenen lloc per la festa de la Mª de Déu de Núria, a principis de setembre. De l’assortiment de penitències inspirades pel rector se’n va endur la palma arribar al santuari descalç o bé amb les soles de les sabates ferrades farcides de cigrons. Les dèries van transitar de l’esperit als peus, quin mal més remaleït! Les llagues, les butllofes i les nafres s’exhibien com a prova de fe. Només el vaquer de Cal Magre va pujar fresc com una rosa. Va justificar la proesa, que ho era, en l’argument i les recomanacions del bon clergue, qui en cap moment de la prèdica va aclarir si el llegum havia de ser sec o cuit.

Com que enguany ja he sentit cantar el cucut, jo també demanaré aigua, Senyor, que de vi ja en venen.