Tornarem a votar.

 

La sacsejada política, encara que previsible, després de les eleccions autonòmiques celebrades a les Espanyes ha estat de pronòstic. Les municipals a Catalunya també han sotraguejat l’ambient, però amb alguns matisos. Mapes de comunitats canviant de color, del vermell al blau amb taques preocupants de verd no ecologista precisament, sinó de floridura. La dreta extrema i la seva escissió abrupta, més nostàlgica i agra arrasen. L’eufòria de la nit electoral, després de fer caixa i recomptar els vots, és la de les grans nits on la seu del PP de Madrid trontolla literalment perquè tothom hi rebota d’alegria. Majoria absoluta amb doble carambola a la comunitat i a l’alcaldia. La nota de cert optimisme davant la clatellada a les esquerres és l’estossinada letal que ha matxucat Ciutadans, aquella formació que va néixer per repartir somriures, administrar cordialitat i aspergir convivència fraternal a Catalunya. Han estat esborrats del mapa electoral en una mena de justícia poètica si no fos perquè les seves maneres no s’han fos, perduren, només han canviat de samarreta -o de camisa-.

Faig els damnificats pels resultats mentre en segueixen l’evolució, percentatge a percentatge, saltironejant de cadena a cadena com un periquito engabiat i emprenyats com si haguessin baixat a segona divisió; no els veig resignats a suportar la prepotència o la política barroera de l’insult i de la manipulació amb què els atonyinen els entranyables contrincants. Malsons tot anticipant els discursos amb què la dreta castigarà el sanchisme i els seus companys de viatge, un escamot de terroristes, comunistes i uns separatistes. Quin calvari més llarg de suportar se’ls dibuixa a l’horitzó mentre no arribin les eleccions generals. Només calia veure la Cuca, la secretària general del PP, esmolant els ullals amb un somriure proper a l’orgasme electoral anticipant els nous temps amb els pantans plens de vots favorables. El canvi climàtic fent-se realitat a les institucions. Quin panorama! Certament, per als no partidaris d’aquesta dreta global, una penitència mentre els refreguen la derrota barroerament -que en aquesta ocasió no deuen de considerar il·legítima-.

Catalunya té un color del paper pintat socialista, que guanyen en vots. L’antiga Convergència ressuscita amb en Trias color sèpia a l’alcaldia de Barcelona. ERC també rep un correctiu tonalitat crema catalana cremada, per no fer els deures o per ventallar amb un pai-pai al govern de Madrid. El PP continua la seva marginalitat tradicional encara que respira més folgadament i els nostàlgics també comencen a estendre la floridura al formatge electoral català. Uns resultats marcats pel desencís concretat en una abstenció formidable. L’independentisme viu desencantat, orfe de lideratge -o de credibilitat-. Aquell senyor de Barcelona, en Trias -com l’anomenaven fa gairebé una dècada- s’ha imposat. Veurem sí podrà aixecar la vara d’alcalde i podrà ser el substitut de la Colau. No sé si anomenar-lo anècdota, però l’epidèmia de verdet arrasa a l’ajuntament de Ripoll amb Aliança Catalana -l’adjectiu no amaga la cosa o les intencions-.

I la Colau? A la sala la Paloma hi tenia el quarter general per inaugurar la reelecció amb un vals d’Strauss que no ha pogut ballar. En Trias li pispava la pretendent alcaldia i els resultats per la disputa del segon lloc són ajustats com les calces d’un capellà. A hores d’ara recompten paperetes, per ser ben exactes. Sembla que el subcampionat a l’alcaldia de Barcelona és cosa d’un centenar de vots. Un frec a frec amb el socialista Collboni. Tots contra la Colau i els seus gomets de coloraines enganxats a l’asfalt de la ciutat. Una alcaldessa de qui no es podrà dir que no ha fet res per Barcelona. Potser massa! S’haurà de veure com es perceben els capgiraments que ha promogut passats uns anys. Una candidata que ha aixecat passions, contradiccions i rebuig, el còctel fred que serveixen a les barres de la política.

El perfil i les preferències dels electors -abstenció inclosa- han marcat tendència. Les eleccions generals previstes havien de coincidir amb els torrons nadalencs. Una eternitat després del tomb electoral del passat 28 de maig per al president Pedro Sánchez. En un pas endavant rumiat amb el coixí, si és que va poder dormir, l’endemà mateix pel matí va convocar eleccions generals anticipades. Una decisió ben personal, que alguns membres del govern van conèixer pels mitjans, va refredar les celebracions eufòriques dels populars i les indecisions de l’esmicolada esquerra. Una campanada -o una escopetada- comprimida de les que posen en dansa tothom. Un campi qui pugui amb terminis ajustadíssims per presentar coalicions fins el 9 de juny; el tancament de les llistes electorals és 19 de juny. Com aquell que diu, demà passat!

De retruc a la nit electoral, un tot o res a una carta que ha descol·locat tothom. Aconseguirà mobilitzar l’electorat? Des que es va fer l’anunci els mitjans hi dediquen molta atenció. Molsuts analistes, tertulians enciclopèdics, profetes especialistes en urnes es multipliquen analitzant el moment i les possibilitats. Els més preuats són els vaticinadors de poble que endevinen si et faran membre honorari d’alguna mesa electoral o els mecanismes que, en supòsit de sortir triat -suplent també-, te’n poden deslliurar. La festa de la democràcia per excel·lència enguany coincidirà amb les vacances. Urnes, sorra i musclos amb sangria per a un oasi electoral convuls amb el temor per haver de creuar-lo amb destinació al desert a peu i sense camells. Els electors amb l’ai al cor i fent cua per poder votar per correu.

Bermudes i camisa hawaiana, complements per tornar a reflexionar.