Vinícius i Manolo "el del bombo".

 

Els camps de futbol esdevenen l’espai on esbravar passions més enllà de les pròpiament esportives. La massificació permet encobrir gestualitats i cridòria que observades i practicades individualment en la solitud del menjador de casa serien sospitoses i tant preocupants com per convocar els especialistes en medicina mental i de la conducta. El pretext i la carta blanca per a la transgressió van inclosos en el preu de l’entrada o en el carnet de soci. Quantes pulsions inconfessables no es destapen adreçades als rivals i a la justícia esportiva que personifica el sofert àrbitre vestit de dol? Crec que si no existissin els estadis les consultes als psiquiatres estarien col·lapsades pels pacients que no sabrien com canalitzar la violència verbal -o no verbal-, i l’odi visceral vers el rival sublimat en l’enemic.

Els últims esdeveniments avalen les conductes lesives, ben poc pedagògiques i exemplars que sovint es pretén fer transcendir en positiu, però, a la pràctica de l’esport. El futbol n’és, en aquestes latituds, la manifestació més representativa perquè és la que acumula més transgressions vergonyoses. En el calendari recent destaquen una invasió de camp per atonyinar l’equip contrari o els insults simiescos adreçats a un jugador negre. Deplorable. Tant com que s’hagin de classificar determinats partís d’alt risc. No fa massa temporades els camps de futbol disposaven de tanques per protegir l’arena i els gladiadors de la fúria incontrolable d’alguns espectadors.

Res de nou, ja al 1950 quan la selecció espanyola va vèncer Anglaterra al mundial  celebrat a Maracaná, el famós gol de Zarra, el president de la federació espanyola va dir que Espanya havia vençut la “pèrfida Albión”, una expressió popularitzada per Napoleó que va costar-li la destitució per la queixa de l’ambaixador britànic. La simbologia i els paral·lelismes d’arrel bèl·lica són freqüents. Cada vegada que aquell personatge amb boina percudia el bombo amb furor emocionat jo pensava que en Manolo “el del bombo” es transformava en una mena de timbaler del Bruc versió selecció espanyola. Bum! Bum! Bum!

La terminologia futbolera beu del llenguatge de la guerra. No en va l’enfrontament compta i es disputa amb atacs i contraatacs al terreny de joc amb una tàctica per assolir l’objectiu, foradar la xarxa amb una pilota ben rodona del calibre d’aquelles bombes farcides de pólvora i metralla que disparen els canons. És conegut per tothom que les pilotes no esclaten ni provoquen danys colaterals que no siguin enderrocar l’amor propi tot enfonsant la moral del derrotat amb un xut com un míssil. Batalles al camp de Mart amb una tropa privilegiada convertida en herois que a vegades tasten l’amarg fel de la desfeta o la substitució fulminant amb deshonra dels mariscals de camp, els entrenadors. No m’he oblidat d’allò que identifica més la tropa d’un bàndol de l’altre, l’uniforme, la ostentació més visible de cadascun dels exèrcits. Només cal observar els colors cridaners, les banderes, els estàndards o les medalles lluents un dia de partit quan no passejant per la ciutat on ens assalten traïdorament en guerrilla embolicats amb bufandes.

Vista l’eficàcia per incitar l’odi visceral, jo n’aprofitaria la magnifica possibilitat a partit únic en una seu neutral d’un enfrontament entre la pèrfida selecció russa -amb el grup Wagner a les grades dirigint la cridòria coral- contra una selecció ucraïnesa reforçada amb alguns jugadors aliats. Espanya hi podria enviar ja no tancs rovellats sinó en Manolo “el del bombo” -o un successor acreditat- com a element dissuasiu. Bum! Bum! Bum! D’àrbitre principal es podria designar l’imparcial Luiz Inácio Lula da Silva de l’il·lustre col·legi brasiler.

No m’imagino un figura internacional sortit de l’armari -o entrant al vestidor- els insults de què podria ser objecte només posar un peu a la gespa. Dir que tot un estadi és homòfob, racista o masclista és allargar molt l’abast del problema encara que existeixin i es manifestin als estadis. Les noies deuen tenir altres centres d’interès per aquesta mena d’energúmens. Apel·lem a l’educació, com sempre que quelcom grinyola. Ah, els cadells que pugen! L’exemplaritat dels adults no és pas per deixar-la en herència als testaments esportius, cívics o polítics. Tampoc ho és el tractament que aquest esport rep als diversos programes que s’emeten dia sí dia també. La funció dels mitjans consisteix a analitzar els resultats i a posar en antecedents la propera jornada. Van més enllà, sovint ultrapassen ratlles vermelles amb desqualificacions interessades, rabioses, parcials, grolleres, vergonyoses mentre les subratllen amb una gestualitat exagerada que vistes totes elles plegades ratllen la hilaritat baladrera.

Xops i imbuïts per aquests savis de l’audiència després ens preguntem què hem fet malament. No soc un seguidor empedreït, malgrat que acostumo a treure-hi el nas, als esdeveniments esportius que no et pots perdre, perquè l’endemà no ets ningú si no els has vist. Soc bàsicament públic sense uniforme bèl·lic d’aquells sovintejats esdeveniments considerats “el partit del segle” d’un esport que bàsicament -com queda demostrat- es juga amb els peus i es raona amb les entranyes.