Candidats que fan ploure.

 

Imagino com d’intensa ha de ser la vida política d’una persona candidata tant si és la primera vegada que hi concorre o si ja en porta unes quantes, de campanyes. Tant si es presenta a la reelecció perquè ja ha exercit o exerceix en el càrrec electe com si tot i insistir només ha aconseguir de ser el confortable cap de l’oposició. No és el mateix optar a una gran ciutat, a una ciutat o a una vila on la nòmina electoral et coneix i sap de quin peu calces. La confiança i el ròssec, com fa la dita, fastiguegen. Per això crec que als pobles vendre fum al mercat de la credibilitat és més car. I posats, no m’oblidaré dels tocats per la fortuna electoral amb la flor al cul d’una candidatura única. A aquests privilegiats semblaria que només els pugui treure la son l’absentisme.

Permetre que et pengin és de valents. No siguem malpensats, volia dir onejar en un fanal exposat a les ventades de l’opinió pública o tanmateix enganxat com un segell de correus ben llepat en qualsevol raconada poc oportuna i gens estratègica. Deuen tenir un pacte per tal que no se solapin caòticament, uns damunt dels altres, els cartells amb l’efígie somrient i ben pentinada. Que la fotografia sigui el reflex de les intencions, també quan no s’ofereix gaire cosa, el millor és exposar-se en pilotes, molta epidermis, ben natural amb arrugues només al programa. D’aquests cromos de vorera n’hi ha de més i de menys afortunats. Alguns d’aquests recursos gràfics poden ser eficaços amb més impacte negatiu que els discursos dels adversaris.

Ens hem avesat a la prosa electoral que participa d’un estil propi. Som capaços, només sentint-la, de percebre sense cap mena de dubte, que es tracta d’un míting emès en qualsevol llengua encara que no n’entenguem un borrall. La gestualitat abrandada, el to, el rebombori que no convida massa a la reflexió, el missatge planer, reiteratiu o els silencis que esquitxen el discurs permetent reposar l’exaltació i la gola. Aspectes formals que no beneficien a tothom, a alguns candidats els delata la impostura, el caràcter feble o la vergonya -aquests són molt escadussers-. Les intencions d’aquests discursos, com si la veritat s’imposés cridant, ja fa segles que es va descobrir. Quants autoritaris no van ser i són uns professionals practicant-les?

 Processos electorals cíclics, olimpíades per al poder, que comporten un xivarri i un soroll que fan difícil de triar. A la militància fidel no cal convèncer-la, però per qui s’acabaran decantant els que pertanyen al nombrós club dels que a les enquestes són definits com a indecisos. Electors vacil·lants, llepafils pusil·lànimes, ciutadans amb sentit crític o solters de la política sense compromís. A qui votaran? Aquests són l’objectiu, la gent que pot decantar els resultats, els promiscus electorals que canvien el vot d’una campanya a l’altra convençuts o per simpaties inconfessables. Els caragirats o els trànsfugues pertanyen al grup dels sospitosos cagadubtes.

Immersos en aquesta voràgine democràtica cal estar atents a les promeses, escoltar-los tot separant el gra de la palla ja que en l’aldarull podríem pensar que tots ens parlen del mateix. Perquè cada formació es considera l’única a comprometre's, a dur a bon port allò amb què ens vol seduir. Missatges inflamats que es gronxen entre el predicar i el donar blat que es van cuinant a foc lent abans del tret de sortida de la campanya, just un moment després d’inaugurar amb focs d’artifici la remodelació d’una plaça, la pacificació d’un carrer o un carril bici.

 Intento trobar -per ara no he aconseguit- algun candidat per escoltar-lo més que reconegui quelcom de positiu en un adversari, que n’admeti el mínim d’encert per petit que sigui el detall, que la corbata o el mocador de coll li escauen, per exemple. Reconèixer els encerts d’altri no existeix al manual d’estil. Tampoc hi figuren la modèstia o la capacitat per implicar l’oponent tot neutralitzant la crítica per la crítica fent-lo partícip, integrant-lo en els objectius del mandat o de la legislatura. Predomina l’actitud de als altres, ni aigua!

Malauradament amb l’inici de la campanya electoral les circumstàncies meteorològiques s’hi han posat de cul a una de les promeses amb més impacte que els candidats podien esgrimir perquè ha plogut. Poc encara per omplir embassaments, però ho ha fet. No podran, doncs, incloure o l’hauran de despenjar del programa, aquest compromís. Certament algunes de les promeses electorals, descartada la pluja, fan ploure, o més encara, fan fins i tot tronar i ploure.