“Que us bombin a tots”.

 

Les línies vermelles i els cordons sanitaris van de la mà de l’expressió que s’ha convertit en un comodí que tothom fa servir com és no podria ser d’una altra manera. Una tautologia, un recurs de l’oratòria que consisteix en la repetició d’una idea o d’un pensament expressats en paraules similars que es converteix en una afirmació redundant. No aporta informació nova només rebla allò que volem expressar intensificant el missatge que volem transmetre. Aquets dies d’actualitat política intensa, els discursos en van molt carregats de línies vermelles i cordons sanitaris com no podria ser d’una altra manera. Vivim instal·lats en una permanent campanya electoral reciclant les mascaretes de la pandèmia en tapaboques ideològics a les urnes.

Dels cordons reconvertits a sanitaris no hi acabo de trobar el què, però han fet fortuna i no hi ha cap comunicador polític preuat que no en faci referència o hi apel·li per exposar els seus principis defensant en exclusiva els seus arguments que transiten pel caire subtil d’una línia vermella, la frontera que per profunda convicció i coherència mai creuaria a risc de caure a les brases de l’oportunisme contradictori. Personalment quan intento analitzar el garbuix cal·ligràfic de les línies vermelles em venen al cap els quadres del Jackson Pollock, aquell cotitzat pintor americà abstracte que estenia la tela sobre del terra i caminant a redós hi vessava pintura amb pinzells, ganivets i espàtules en un procés amb molta gestualitat, una dansa enèrgicament aleatòria de colors i textures. Deixava gotejar i llençava la pintura en remolins, punts, pinzellades a dolls i a raigs incontrolables.

Aquest seria la dinàmica que retrata ben visceralment la investidura de l’alcalde de Barcelona on les primíssimes línies vermelles han estat esmicolades com si en Pollock hagués triat uns ganivets ben esmolats per al quadre figuratiu de la proclamació d’en Collboni. Els ganivets volaven baixos mentre l’atmosfera d’incredulitat s’anava espesseint. L’ajuntament de Barcelona deu tenir mala peça al teler a l’hora de teixir les bandes o les faixes que amb la vara d’alcalde ungeixen l’escollit. A les paperetes, vistes de prop, s’hi detectaven les línies vermelles, com petons de Judes amb restes de pintallavis carmí, que havien estat esborrades matusserament.

Els rostres dels protagonistes, més desfavorits que als cartells electorals, reflectien com de conscients eren del que succeiria i va acabar passant en la sessió d’investidura. Hi havia algú amb posat radiant i feliç? Crec que el mateix Collboni, el triat, exhibia una estampa de moment greu, com se sol dir als enterraments. De fet, vam poder assistir des dels mitjans al funeral polític d’alguns dels protagonistes. La gerontocràcia va rebre una batzegada contundent. Principalment en Trias -també en Maragall- que va acabar deixant anar el testament que passarà a les cròniques municipals en una sentència ben gràfica: “Que us bombin a tots!”. Així amb aquesta frase lapidària de difícil traducció al castellà va engegar els adversaris que li barraven l’alcaldia. Els comentaristes castellans van cercar la traducció amb pressa, “que os den” però els matisos no són els mateixos. Crec que, malgrat un canvi de registre, hauria estat més encertat i exacte traduir el “que us bombin” per un “que os folle un pez”.

El joc de gestualitats, de mirades perdudes, de reprovacions, de xiulets i d‘aplaudiments suraven al Saló de Cent resolta la intriga. La realitat s’imposava per la via democràtica en un gran repte de desmemòria. Les línies vermelles i les proclames de no fer suport a determinades forces polítiques eren una trencadissa en una urna que recollia la voluntat final dels electors destil·lada a l’alambí dels pactes. El PP, segons el seu líder català, era feliç perquè un alcalde independentista no seria escollit. Per un moment el fantasma d’en Valls -com els comptes espectrals d’en Trias a Suïssa- va fer una passada rasant pels sostres alts del Saló de Cent. L’ambient era el dels casaments que sovint acull aquest espai en els quals la núvia o el nuvi decideix no comparèixer. Els pares, els consogres i els convidats cercant culpables tot fent-se retrets. Quin tràngol! No hi manca la sospita que la destil·leria dels pactes té la seu Ebre enllà, lluny de la Moreneta i més encara de la font de Canaletes. Jo entenc les maneres d’en Trias, el senyor de Barcelona, que molt emprenyat podia pensar i no manifestar “que os folle un pez” per tal que tots els al·ludits l’entenguessin.

En la legitimitat absoluta dels tripijocs puc comprendre la frustració i la ràbia del candidat més votat, del sonor cop de porta al “si no soc alcalde”. Als professionals de la política els hauria de preocupar el missatge que en transcendeix. Malgrat la legitimitat -insisteixo-, els votants de carrer que només som tertulians a la barra del cafè podem inferir que votar no serveix per a res. Que ja s’ho faran, doncs. El descrèdit de la classe política, com el canvi climàtic, grimpa i puja de to agreujant-se a les prediccions dels científics, dels baròmetres -també els electorals- i dels politòlegs.

Amb quina mena de publicitat i barra electoral empaperaran els carrers aquells que ens previndran del papu, “Compte! Que torna el PP i els seus socis”.