Investidura fallida.

 

Assistim immersos en un serial polític llarg amb repartiment coral, un assortiment de personatges abundant amb molts figurants, alguns amb frase llarga i d’altres de guió breu, en fan prou amb un “sí” o un “no” sense matisos ni discursos. Assoleixen així el màxim de protagonisme que exalten amb aplaudiments abrandats, cridòria, furibunds cops de peus i, també, algun insult com un cop de roc barrejat en el fragor del combat parlamentari. La gran majoria són personatges relativament anònims per al públic en general que exerceixen de sequaços incondicionals sotmesos a la fèrria disciplina del partit. El vers lliure a les files de la tropa política acostuma a agonitzar en una existència boirosa.

Costa de creure que la tasca visible que han de realitzar majoritàriament consisteixi a prémer un botó o a pronunciar el sentit del vot amb un despullat monosíl·lab sense adjectius de color, únicament el blanc o el negre. Els discursos, els papers llargs, estan reservats als protagonistes que figuren als cartells i als rètols de neó que atrauen les audiències. Els guionistes audaços molt extraordinàriament introdueixen girs inesperats per afegir-hi intriga o cops d’efecte a la trama. Un recurs per distreure i per desensopir allò que participa de la previsió argumental que el públic ja coneix abans que arribí el setè de cavalleria per propiciar el final feliç on els bons sempre haurien de vèncer. 

El paradigma del daltonisme parlamentari l’ostenta un diputat que va propiciar la reforma laboral equivocant-se a l’hora d’emetre el seu vot, clau i decisiu per tirar endavant el decret. Uns mesos més tard va repetir la jugada, es va tornar a equivocar en el sentit del vot que proposava la seva formació. Fa pocs mesos, descartada la condició de “vers lliure sense rima” va dimitir mentre un alt tribunal l’acusa de prevaricació i malversació de cabals públics. Vist des de fora em commou el paper de l’antiheroi que li ha tocat d’interpretar a l’escena ingrata de la política. Qui no s’hagi equivocat que tiri la primera pedra! Jo, després d’unes sessions de discriminació cromàtica entre el verd i el vermell emparades en les històries d’en Mic interpretant la cançó dels colors, li hauria concedit una tercera oportunitat de gràcia.

D’altres senyories també l’han fotut al pal en el moment decisiu de la votació. No han estat tan barroers ni transcendents com en el cas esmentat, però s’ha produït un enrenou considerable. Una variant per adquirir protagonisme que ni apel·lant a explicacions complexes -d’heràldica freudiana- respecte del cognom de l’avi que va passar al pare per acabar ostentant-lo l’implicat, pot sostreure la sensació de ridícul que comporta. O qui vota baixant de l’hort a Arbeca amb segona residència als llimbs -o no, com sospitaven alguns malfiats-. En aquesta investidura per capítols, una de les sospites avalades pels antecedents reeixits ha estat la possibilitat del que es coneix com a trànsfuga -altrament anomenat caragirat-. Personatges que possibiliten miracles perquè voten conscientment amb traïdoria per facilitar la investidura del contrincant. Quelcom que costa de creure, però en el món de la política els recursos i la creativitat són sorprenents i no tenen límits.

En la primera temporada d’aquesta sèrie per a la investidura ha estat una possibilitat, la dels trànsfugues, que planava ben versemblant quan el candidat apel·lava als polítics de bona voluntat -les bones persones amb criteri- del partit de l’oposició perquè fessin el salt tot canviant el sentit del vot. Qui podria titllar-los de deslleials quan l’apocalipsi pot fer trontollar els fonaments de la terra com pronostiquen les divinitats venerades com unes mòmies polítiques exhumades.

Les perverses aritmètiques sortides de les eleccions anticipades han propiciat que comenci en breu la segona temporada amb els mateixos actors i secundaris. Es tracta del segon assalt -previsible- a la investidura. Podrem gaudir d’un nou lliurament intrigant que pot comportar una tercera part, la tornada a la casella de sortida si els daus en les negociacions ho propicien. Veurem com es desenvolupa i si és possible arribar a acords i compromisos per obtenir el suport d’aquest aiguabarreig formidable que s’haurà d’alinear per arribar a bon port amb el vent favorable d’una entesa. Tant apassionant com incert. Romandrem expectants.

Del procediment al fons de la qüestió pel que fa al possible relat del que ha esdevingut fins aquest moment està tot dit segons el color del vidre amb què els mitjans ens han irradiat analitzant la crònica parlamentària. Amb Catalunya com a epicentre el candidat fracassat s’ha presentat com a únic garant de convivència, igualtat i llibertat. Són la pedra filosofal democràtica contra el caos perquè han estat els vencedors morals contra l’adversitat numèrica que els ha descavalcat. La possible majoria a la segona volta ja l’han qualificat d’il·legítima. Una posició de negació de l’adversari acotada per línies vermelles amb el suport doctrinari d’una reeditada formació de l’esperit nacional. Del soliloqui carregat d’ocurrències sense massa propostes al soroll de la desqualificació enmig de l’exasperació pel posat d’estaquirot de l’altre candidat que, des d’ara mateix, s’haurà de definir.

Aquestes sessions d’investidura fallida es podrien resumir com la celebració exaltada d’una derrota anunciada.