Transhumàncies.

 

Que els humans som éssers gregaris és una evidència que explica el progressiu despoblament de la ruralia. Tendim als estols, a agrupar-nos en ramats com més nombrosos -també despersonalitzats- millor. El gregarisme apel·la i defineix aquesta tendència que semblaria contradictòria contrastada amb la solitud en companyia, multitudinària, que alguns resolem atipant coloms a Plaça Catalunya. Perquè, on vas, Manel? On hi ha mel! Ciutats com ruscos de convivència comprimida que en determinades èpoques, els habitants dels quals ens desplacem per envair espais que la resta de l’any romanen gairebé buits o amb una població estable minsa, testimonial, esdevenint els defensors de les segones residències i dels establiments hostalers endormiscats.

Als períodes de vacances es produeix un èxode urbà amb tirada majoritàriament cap a la costa. Alguns es desplacen a destinacions turístiques fronteres enllà. D’altres, atacats per la melangia, recuperen els llogarets dels quals van marxar cercant oportunitats i brogit. Es produeix una mena de transhumància estacional com solien els ramats de vaques i d’ovelles a la recerca de les pastures on n’hi hagi segons l’època de l’any. A la muntanya sense neu a l’estiu i a la plana verda els hiverns. A diferència del bestiar, la societat benestant ha capgirat la preferència menystenint les pastures tot cercant la neu i la sorra. El bestiar del Ripollès té encara les pastures d’hivern a l’Empordà en una transhumància motoritzada o anecdòtica quan s’hi atansen com solien, a peu, pels camins ramaders pertanyents només al ramat. Cap persona, autoritat, carretera o ciutat no poden negar-los el dret de pas. Aquests camins ramaders són anteriors als camins reials o a qualsevol carretera. En aquestes disposicions històriques rau la legitimitat -ara excepcional i pintoresca- de veure-hi desfilar un mar d’ovelles per la gran via d’una gran ciutat.

 Les noves explotacions ramaderes no practiquen la transhumància, es decanten per l’estabulació més funcional i productiva garantint el confort animal reclòs en una granja. Això ha comportat que la preferència de pas l’ostentin les llargues cues de vehicles amb embussos. De l’esquella a la botzina, del tuf d’ovella al ferum de la benzina. La transhumància, doncs, roman al calaix de les coses perdudes, d’aquelles que no les reclama ningú i moren en l’oblit amortallades amb teles d’aranya i polsim.

Aquella activitat ancestral compromesa amb la subsistència és matèria d’alguns estudis per explicar-ne l’abast i la importància que va tenir en èpoques passades. Ja al segle XIII es crearen agrupacions de pagesos i ramaders atès que aquests, havien de travessar les terres dels agricultors amb els seus ramats dues vegades a l'any delmant bledes, cols i fesols -un malbaratament-. Això es va esmenar, construint uns itineraris concrets, les carrerades, una xarxa que creuava la Península del nord al sud regulada pels monarques dels diversos regnes. Van existir organitzacions molt poderoses a causa dels privilegis que els reis els concediren, ja que la llana era un dels productes principals d'exportació a Europa. El cotó encara no havia arribat. També, diuen, va estar una de les causants de la desforestació soferta a la Península ja que la gran quantitat de bestiar necessitava molta pastura per alimentar-se. Ara la llana dels migrats ramats ripollesos ningú no la compra i no es pot ni cremar perquè és matèria ignífuga.

Fa uns anys les migracions ja no són de bestiar encara que hi hagi moltes similituds. Éssers humans que fugen de la guerra, de l’aspror i l’eixutesa de les terres on tradicionalment vivien; en definitiva, de la fam cercant noves oportunitats. Les imatges que ens arriben il·lustren que els camins ja no pertanyen -tampoc- a les persones ni quan són tractades com ovelles cercant les verdes pastures. Acollits en dubtosos corrals, si aconsegueixen travessar la mar, en contrasta la imatge poderosa esquivant tovalloles i cossos bruns sorpresos per aquests estols de pirates esparracats i atemorits que assalten les platges en temporada turística.

Parlant de ramats no deixarem de banda uns col·laboradors imprescindibles, els gossos d’atura, els companys útils dels pastors. En el context del reconeixement de les llengües cooficials al Congrés -a Madrid- m’ha vingut al cap el que em va explicar un pastor que havia adquirit un gos amb totes les garanties i virtuts que ha de tenir un quisso per fer creure les ovelles díscoles. Em deia que els primers dies es va sentir enganyat, una presa de pèl perquè l’animal se’l mirava curiós i amatent, s’hi fixava, però no aconseguia que respongués a les seves ordres. -Jeu!- la reacció era nul·la. El gos se’l contemplava amb intensitat, movia alegre la cua, però no es bellugava, no obeïa. Vaja, un mort. Mandrós o sord, tampoc ho semblava pas. Havia acollit una màquina de podrir pa. No reaccionava ni quan només pretenia que s’ajagués. Amb els dies va provar de parlar-li en el castellà matusser que emprava el pastor, -“Munta p’arriba!- li va deixar anar amb contundència. Va estar un miracle de veure com aquell gos sortia com un coet a empaitar ovelles escarriades. D’aquesta troballa no estacaria pas el gos amb llonganisses, però sí que es van acabar entenent amb molta paciència i perseverança perquè l’animal intel·ligent va esdevenir bilingüe i va arribar a veure amb porró.