Turistes a Israel.

 

Volar a Tel Aviv va estar una aventura que comença al nostrat aeroport amb un tractament especial i molt diferent de la resta de companyies que hi operen. EL AL amb l’estrella de David a la cua ja t’adverteix que no ets en un avió encara que estigui aparcat al Prat de Llobregat sinó a Israel. El control que exerceix la seguretat israeliana amb agents propis abans d’embarcar és extremadament estricte. Comença amb un interrogatori d’on has dormit i amb qui la nit anterior, amb qui viatges, quines relacions o parentiu hi tens, si has deixat les maletes desemparades al maleter d’un taxi per anar a pixar... La indumentària i les xancletes tampoc t’eximeixen de la pregunta, què hi vas a fer? Turisme! Passat aquest primer filtre practicat per una senyoreta amb poc aspecte d’hostessa que llueix una insígnia amb la bandera espanyola al costat d’una amb l’estrella de David et fa determinar que no t’hi adreçaràs pas en català. Algun explorador experimentat xiuxiueja discretament, el Mossat. 

La segona operació llarga i immediata abans d’enfilar-nos a Israel -a l’aparell- va estar la revisió de les pertinences. Acuradíssima, lenta i amb parsimònia, de cadascun dels quatre angles del mòbil, per exemple. Tot era escrupolosament passat per aparells diversos que presumptament detectaven microfilms, explosius o ginys d’espionatge propis d’agents enemics. Mai he estat objecte d’un escorcoll com aquest. No fèiem pas fila de fidels d’una parròquia pelegrinant a Terra Santa, però tampoc de terroristes palestins -vaig pensar-. Sortir d’aquesta zona per passar a terra de ningú, la zona d’embarcament va estar un alliberament literal. Vaig pujar a l’avió, amb o sense turbulències possibles, amb una sensació de seguretat amb ales insuperable.

Anant de Tel Aviv a Jerusalem el conductor em va fer notar que aquella carretera era segura i molt custodiada amb càmeres de vigilància a cada fanal que il·luminava sense voler una tanca imponent de contenció que separa les dues comunitats irreconciliables. Vam arribar a l’hotel i vam descarregar les maletes. Ací, a l’exterior abans d’entrar al taulell de recepció, hi havia un vigilant sense uniformar, amb un vestit pulcre de funcionari, estintolat en un faristol, armat amb una pistola ben visible alhora que el faristol amagava una escopeta de les grosses. Ho vaig esbrinar en les meves freqüents incursions mentre sortia a fumar. Al matí esmorzant al restaurant van aparèixer quatre o cinc soldats uniformats equipats amb motxilles i escopetes amb mires telescòpiques encara més imponents. Atalaiaven l’horitzó des de les altures de l’hotel.

Caminant per la ciutat de Jerusalem era normal, ningú no en feia massa cas, creuar-se amb joves que duien una pistola al costat, sense dissimular ni amagar-la amb la camisa. Les armes eren eines -per la pau?- habituals de les quals sense excessiva discreció en feien una ostentació relativa. Ja eren figues d’un altre paner els escamots de policies o militars que, de sobte en alguna cruïlla dels carrers sants, romanien aplegats rere d’una tanca més decorativa que efectiva, amatents i disposats a entrar en acció immediata amb la contundència proporcional a les cuirasses i les armes que portaven absolutament intimidatòries.

Em va cridar l’atenció la negativa rotunda d’un guia israelià a portar-nos a Betlem, situada a la Cisjordània actual. El rebuig a trepitjar terra “enemiga” expressat amb un menysteniment absolut em va copsar. La frontera amb Betlem, molt propera a Jerusalem, la vam creuar sense aturar-nos en virtut d’un acord “turístic” que propiciava l’intercanvi de guies sense massa cordialitat, la justa. La tanca, la pobresa, la brutícia, les cases recentment derruïdes i la imatge ben allunyada de la visió idíl·lica del pessebre nadalenc van fer que algú deixés anar un “és lleig de collons” compartit.

Vam creuar d’Israel a Jordània un matí assolellat que ens va doblegar la paciència. Vam fer un trajecte per la breu terra fronterera de ningú, representada per una ratlla als mapes polítics, amb un autobús neutral. Pujar i baixar per deixar-nos sota d’un canyís mentre no es resolien els tràmits fronterers. Per mimetisme o per no ser menys els agents de duanes jordans hi posaven tot el zel que podien per competir amb l’eficient maquinària jueva en matèria de seguretat, però vaig detectar de seguida que Jordània jugava a segona, una categoria inferior, o a tercera regional en matèria transfronterera.

L’ensurt -ara l’anècdota- va estar quan una companya que havia comprat una Menorah a Jerusalem -jo l’havia assessorat pel que fa a la mida de l’objecte- va estar retinguda gairebé un parell d’hores. Vam tenir temps de carregar les maletes a l’autobús i jo de d’establir certa complicitat amb el conductor mentre conreàvem el vici de fumar asseguts en un pedrís. Allò no es resolia. Ja pensàvem a trucar l’ambaixada o bescanviar l’ostatge directament per un tractor. Em va tranquil·litzar el company de fum que em va fer entendre que aquests incidents eren habituals i que acabaven bé sense haver de comprometre-hi cap tractor. Finalment la van alliberar a ella i a tot el grup de persones que viatjàvem plegats. Quin alleujament! La van interrogar diversos agents, cada vegada de més rang -va deduir-. Segons ella, hauria estat definitiu, l’anàlisi braç a braç de la Menorah desllorigada per comprovar que no era un objecte perillós més enllà del simbolisme. No va estar retornada a la propietària ja que hauria contradit la prevenció religiosa jordana introduint de contraban un objecte tan perillós tot i tenir relacions i les fronteres obertes amb Israel des del 1994.

En aquest viatge no vam poder visitar l’explanada de les mesquites per obres -ens van dir-. A Amman, Jordània, ens vam assabentar que hi havia hagut un atemptat. Ara, tristament i horrorosa, l’actualitat m’ha revifat aquests records -si voleu frívols-. Ara els habitants d’Israel, com jo mateix, tampoc entenen des de la bombolla de seguretat que irradiava el país que s’hagi pogut produir un atac tan ferotge i sanguinari sense que cap alerta s’hagi encès. Fracassos amb conseqüències per veure que poden comportar un conflicte encara més intens i, sobretot, un drama humanitari horrible. Tot d’enigmes i de conjectures que algun dia se sabran, potser passada la guerra -ja es pot dir així- que ha encès el Pròxim Orient una vegada més on el diàleg s’articula amb bombes i terror. Jerusalem, la ciutat sagrada de les tres religions, és aquests dies una ciutat fantasma. Al Sant Sepulcre, a l'Esplanada de les Mesquites o al Mur Occidental gairebé no hi ha una ànima, relaten les notícies que ens arriben.