Vacances fora de temporada.

 

Ja sé que vaig amb retard, les burocràcies d’agenda m’han permès de fer vacances -si més no mentals- fora de temporada, quan el mesos habituals per gaudir-les ja han passat i els circuits oferts per les agències de viatges semblarien de tardor amb aquell punt, com els iogurts, una mica caducats. He estat -serveixi de disculpa- allunyat, fora del context en molts sentits. He desconnectat del fastigueig que els dies, informativament parlant, es comporten. No he llegit la premsa i no he seguit les notícies, quelcom que es podria considerar saludable i relaxant sinó és que ho trobem una actitud per a covards amb un punt de superficialitat. Més encara, he triat un país on plou gairebé cada dia per defugir també de les converses intranscendents quan el canvi climàtic i les seves conseqüències feien idònies per trencar el gel. Això és, no he volgut sentir prediccions apocalíptiques que pugen de nivell a mesura que els embassaments es van buidant.

Aquest trencament amb rutines com els esmorzars de gra fort als hotels, la sensació ben real de no entendre la llengua per la pèrdua de matisos -també els gruixuts-, la civilitat que amara del tracte, la polidesa dels carrers sense massa burilles, la impressionant xarxa de transport públic puntual que propicia que els vehicles particulars siguin una anècdota als centres urbans de les ciutats i la paciència dels que hi viuen i treballen envers els bàrbars que hi aterrem armats amb un mòbil per retratar-ho és entranyable. De fet es tractaria d’un acte de retorn proper a la justícia poètica quan vius en una ciutat com Barcelona. Un dels exercicis que he practicat per carregar energia ha estat més que comparar catedrals i monuments, identificar els hàbits universals del turisme arreu que jo mateix tolero a la reputada Barcelona com a destinació prominent.

Vaig considerar que aturar-me en un punt d’enquadrament estratègic per fotografiar la panoràmica de la ciutat era quelcom que hi tenia dret per la de vegades que m’he aturat per no sortir en un pla com un espontani a l’Arc de Triomf. Més encara, les barricades humanes a les voreres que esquivo amb certa temeritat al carrer Montcada m’han atorgat una pau d’esperit ingènua. O la dèria gens innocent per emportar-se al congelador digital personatges a qui has robat el seu consentiment, d’amagatotis dispares apressadament per tal que no et trenquin la càmera o la cara -mai se sap-. Majoritàriament aquestes maneres de comportar-se deuen ser universals arreu.

La novetat en les vacances que gaudeixes adossat al grup sota la tutela d’un guia saberut és com et contemples aquells amb qui conviuràs uns dies. Els àpats són el punt de trobada en el qual no has d’estar atent als afers històrics, als corrents literaris, pictòrics o arquitectònics amb què s’entesta a il·lustrar-te un cicerone simpàtic i xiroi. Un plat típic, encara que sigui de bufet lliure, propicia la confidència tot marcant el presumpte contrincant que viatja al seient proper. Sovint acabem comprovant com d’entremaliats són els prejudicis. Els cridaners, els grollers, els presumits, els prepotents, els graciosos i tot el catàleg restant inclosos els tímids i els que viatgen sols, pateixen una metamorfosi que la proximitat, la confidència o la fotografia dels nets afavoreix. La certesa de la coexistència fugaç fa que et puguis inventar una biografia feta a mida en un joc sense malícia de seducció compartida en un escenari inèdit o exòtic. N’excloc els aliens que practiquen l’autisme turístic endollats permanentment al mòbil amb auriculars. 

L’anonimat en el grup, prou divers de països diferents que comparteixen llengua per rendibilitzar el guia, t’estalvia el fregadís a jornada completa amb els coneguts, aquelles persones del teu entorn amb qui comparteixes destinació i viatge de qui acabes renegant. Amb qualsevol pretext et desempallegues d’aquells que no coneixes, però coneguts, veïns, parents o amics et poden fer perdre els estreps i la paciència a l’hora d’acordar una decisió per trivial que sigui. Existeixen les relacions que t’apropen a persones desconegudes i les que et fan descobrir que suportar les coneixences en situacions no habituals és una penitència que no tens ganes de repetir. Quantes parelles no s’han format trepitjant museus o pedrots i quantes no deuen haver trencat tot triant un record o un imant de nevera. Jo, per si de cas, sempre delego aquesta responsabilitat.

Aquests dies, mentre faig balanç dels nous imants i edito les fotografies, m’he escapat nord enllà a la recerca d’un país idíl·lic, tolerant i en pau allunyat del context habitual fins que les turbulències de tornada preludiaven l’aterratge a la realitat amb el temor que m’hagin perdut la maleta. Imaginem quina deu ser la impotència, la ràbia i el dolor quan hi perds la família, la casa; la vida.