Els serrells d'en Puigdemont.

 

Vivim dies d’intensitat política i institucional centrats en la monarquia i en la investidura d’en Pedro Sánchez. La informació al respecte és tractada de manera diferent. Una ve coronada pel consens majoritari i presentada com un pastís d’aniversari carregat de sucre i glamur sense veus crítiques ni accions contràries que hagin pogut malmetre les seccions gràfiques a la premsa rosa. Quina princesa més fotogènica per a un conte de fades. L’altra, entronitzar en Pedro Sánchez com a president, té més entrebancs i una cort hostil que no li ho posarà fàcil.

Anem a pams. La cosa monàrquica viu hores baixes. Subsisteix en dinàmiques de rellevància intranscendents -d’aparador-  i comença a tenir detractors impensables des de no fa massa anys. Defensar l’emèrit és un exercici de fe a ulls clucs en la bondat de la monarquia. El pròfug ha fet molt de mal a la corona. Per això és tractat per la casa reial com un empestat per resguardar-ne els successors. El llistat de trapelleries poc exemplars de qui ha estat cap de l’estat no són només relliscades puntuals o afers de faldilles encoberts sinó que la corrupció internacional l’ha aureolat amb una corona d’espines que ha liquidat la reputació d’en Joan Carles. De retruc, ha malmès els fonaments de la monarquia que des de la transició comença a ser discutida més enllà del republicanisme tradicional. 

L’estratègia ha estat aïllar-ne els successors i fer veure que, quan l’emèrit torna per endrapar marisc gallec i prendre la fresca en una regata d’amics incondicionals, no passa res, coses d’avi. A Catalunya, el discurs d’en Felip VI el 3-O del 2017 no va estar afortunat i va comprometre la neutralitat deguda de la institució quan ningú havia segrestat el Congrés a trets. Si la valoració de la monarquia en general no era per tirar coets, les paraules d’en Felip el van desacreditar encara més. El rebuig monàrquic tenia un altre argument que se sumava a l’historial destapat del pare. Com que la condició dinàstica va lligada íntimament al passat i a l’herència, no es poden esborrar els episodis que no ens agraden per maldestres o son, directament, motiu d’un presumpte judici si la justícia ordinària els pogués encausar. No es poden revestir els moments i els protagonistes deslligats els uns del altres. Són els Borbons en paquet amb molt de passat i un demà incert. A la princesa, però, l’han presentada com una pàgina immaculada vestida de blanc envoltada de corifeus que en canten les excel·lències. 

Sense tants corifeus, en Pedro Sánchez ho té més pelut. Aquest gat polític de set vides semblaria que sempre cau dempeus. Veurem si és així assolint els acords per tal de ser investit president amb el suport del que la dreta considera la morralla independentista. Quin final de conte -sense príncep blau, però amb un ben plantat Sánchez- per a en Puigdemont que té la clau i el duro que haurà d’arribar -prometen que aquesta vegada sí- en el cas que res no es trenqui. Els implicats en la negociació hauran de desencallar l’amnistia, els deutes pendents, el finançament i el traspàs de Rodalies.

Respecte dels trens que viuen i rodolen a Catalunya jo hi afegiria dos greuges pendents i paradigmàtics de la inversió ferroviària de l’Estat a Catalunya. No hi voldria afegir pressió ni entorpir les negociacions, encara que acabar l’estació de la Sagrera i enllestir el corredor mediterrani serien dues grans mostres de bona voluntat des que l’alta velocitat va començar a escalfar catenàries per la Península. Passeu comptes des del 1992. O ens menystenen o estan convençuts que invertir a favor de les ínfules independentistes és un mal negoci, llençar els calers, vaja. Tot pot ser, o les dues coses alhora.

El que més polseguera aixeca i exalta els ànims a les tertúlies és l’amnistia. Un sant grial per alguns que viola la constitucionalitat i aixafa l’essència de la democràcia. Els discursos ben travats contra els que vam perpetrar un cop d’estat i la sedició no es poden perdonar -Puigdemont a presó! Aquestes últimes hores, vocals conservadors del Consell General del Poder Judicial s’han posicionat contra l’amnistia, una jugada de gran significat polític que tirarà endavant sense efectes pràctics. La dreta judicial fa política sense vergonya -una vegada més- i es belluga per posar-hi pals a les rodes.

No ho té i no ho tindrà fàcil en Pedro Sánchez si se’n surt. En plena negociació per a la investidura s’han desencadenat un allau de declaracions contra l’executiu i s’han anunciat accions concretes d’algunes grans empreses. Allò que coneixem com la llotja del Bernabéu, el club social i informal de l’Íbex, ha esclatat. Segons alguns mitjans un alt percentatge dels molt alts directius tenen un component ideològic contrari a en Sánchez que, entre còctel i còctel a la llotja d’en Florentino, s’exciten i es contagien de l’efecte tavernari que és el menys reflexiu de tots. Qui la farà o la dirà més grossa?

Tancat l’acord entre ERC i el PSOE, el PP ha engegat una maniobra al Senat -on té majoria absoluta- per reformar-ne el reglament que pot allargar a dos mesos la tramitació d’una norma, l’amnistia per exemple, que ha rebut prèviament el vistiplau del Congrés.

Amb tants amics insignes en Pedro Sánchez només haurà d’estar atent a una última variable en el cas d’assolir quests reptes i d’esquivar els múltiples paranys. Un savi filòsof alemany de principis del segle passat sostenia que “quant tot rutlla bé, se’n pot anar el llum”. Pel bé de tot i de tots plegats jo he encès una espelma.