Tendències capil·lars.

 

Dia carregat de notícies rellevants. Diuen que en Franco va morir avui fa 48 anys. Com passa el temps! O no, perquè la seva herència continua vigent i amb un predicament reviscolat com una rosa a les manifestacions d’aquests dies a Madrid. Vaig viure la mitja veritat -pel que es respira- en una Toledo imperial i compungida, quan l’Arias Navarro va anunciar la mort per erosió física del dictador. Profètic el veredicte de deixar-ho tot lligat i ben lligat -espero que no al sac-.

El franquisme, orfe del seu cabdill, encara ara està de dol, pretén una exhumació barroera d’aquells mètodes sense filigranes ni eufemismes, sense amagar cap as a la màniga. Caldria un altre cop de puny ferm i sense escrúpols per posar les coses a to als que, segons els feixistes nostàlgics, pretenen instaurar una dictadura. L’Espanya del carrer Ferraz continua protestant contra l’autòcrata que ha venut la nació als separatistes, que ha arrabassat el govern, ha trencat la separació de poders i la igualtat entre regions i espanyols. Qui pot contradir aquestes acusacions que nit rere nit, com un cor de tragèdia clàssica, declamen esgargamellant-se un grup reduït de manifestants que qüestionen els policies que els tractarien amb certa exquisidesa si comparem l’actuació de les forces de l’ordre públic amb el desplegament i la contundència amb què van actuar a Catalunya l’1-O del 2017. No els desitjo pas que a les consignes copiades, moltes d’idèntiques, de les que es proferien als carrers durant el procés, la policia hi esmerci enèrgicament la mateixa eficàcia que va desplegar a la perifèria del centralisme.

L’autòcrata avui ha anunciat el govern que l’ha de recolzar en aquesta legislatura que es preveu convulsa. Segons la legítima oposició de ple dret, el president s’hauria oblidat ja no de designar sinó d’esmentar l’altre president pròfug a l’exili, el que mana -segons denuncien- de veritat.

 Veurem quan triguen els nois de Ferraz a incorporar amb més volum la banda sonora del recent vencedor de les eleccions a l’Argentina. Un Freddy Krueger de la política que cavalca desbocat per la pampa com un gautxo amb motoserra cridant -Visca Argentina, carall! Com s’ha de viure la situació de crisi econòmica i social perquè guanyi un personatge com aquest? Autoritari, que no creu en l’estat. Homòfob i masclista. Que cal privatitzar-ho tot, la sanitat o l’educció, per exemple. Que s'ha d'eliminar el banc central. Que blanqueja la dictadura amb milers de persones desaparegudes. El desastre econòmic permanent en què s’ha transformat un país amb molts recursos i una inflació galopant com el cavall de l’escabellat nou president ho han propiciat. Seguir l’evolució de les receptes anunciades durant la campanya electoral serà un exercici, per als que els toqui patir-ho, d’alt risc sense xarxa. S’haurà de veure quina resistència oferiran l’oposició, els sindicats i la mateixa població a mesura que s’apliquin les iniciatives. De fet, l’altre candidat, que exercia de ministre d’economia amb una inflació anual del 140%, no semblaria el polític més adient i amb més ganxo per remeiar el desastre.

Una nit més escalfant l’asfalt de Ferraz on s’han pogut veure cartells i proclames a favor de l’argentí despentinat -com l’anomenava una àvia a la fruiteria aquest matí-. A les xarxes, ocurrents i ràpides a fer-hi acudits, ja associaven aquest estarrufat amb qui va estar president al país veí, el de la crinera carabassada que va propiciar l’assalt al Capitoli. Tanmateix l’agermanen amb qui va estar alcalde de Londres i primer ministre del Regne Unit, l’esforçat promotor i artífex del Brexit que ha eriçat -o ha pres- el pèl a molts britànics. Estarem amatents a les tendències capil·lars que s’imposin a les concentracions contra la seu socialista madrilenya on, com qui treu el quisso a passejar o a cagar a la vorera, una nit de protestes s'ha detectat un oficial militar portant una pistola que la policia ha requisat.

M’arriscaré respecte de l’escabellament que s’imposa. Per afinitats ja veig els dirigents espanyols que romanen a l’oposició conjuntament amb els que els fan costat tan vehementment lluint una cua discreta al clatell o amb trenetes a la viril barba que els guarneix. 

No em féssiu massa cas, ja que podria tractar-se de les disquisicions agosarades d’un calb.