La pilota és meva.

 

El partit del segle -aquesta vegada sí perquè és històric- ha estat envoltat de tota mena d’especulacions, com els agrada dir als comentaristes esportius. Ningú no donava un duro ni apostaria pel resultat perquè primer s’hauria de veure si se celebrava. Les circumstàncies apuntaven a una negativa dels dos equips a veure’s les cares, a entendre’s. Uns no estaven per tenir-se-les amb un contrincant il·legítim per jugar en aquesta categoria. Els competidors, un batibull gairebé impossible d’aplegar, de jugadors ben diferents avesats cadascun a concórrer a les lligues territorials amb una aroma termenal i accents diferents que impregnen els vestidors.

La cosa tenia la raó de ser en el sentiment patrimonial que uns i altres s’atribuïen respecte del camp de joc on, si s’esqueia, s’havia de jugar el llarg partit que comprometia la control de la lliga durant unes temporades en afers tan delicats com el reglament i d’altres normatives no menys importants per a l’esport. S’hi jugaven ser o no ser i tenir la raó que confereix el privilegi de dictar les normes i determinar qui en fa el manteniment, en compra l’equipament esportiu o negocia amb les pilotes; encara més, tenir el dret d’admissió i decidir qui té seient de preferència a la llotja o ha d’assistir des de l’última fila a l’ombra del galliner on la gespa adquireix la perspectiva difusa dels afectats de cataractes. Un tràngol que no es pot ni es vol assumir, el de romandre a la banqueta massa temporades.

L’estadi, pels temptejos fiables que es propagaven, semblava que ja tenia un adjudicatari ferm. Es tracta d’una mena de franquícia molt llaminera que periòdicament s’ha d’adjudicar comportant molt de rebombori perquè té moltes xicotes i més pretendents encara. La tria és incerta i depèn dels capricis personals que aplegats i recomptats decidiran a qui s’adjudica la gestió. Alguns tenen coll avall que dels fonaments de l’estadi a la visera dels aplegapilotes són seus en propietat, només ells, doncs, tenen el dret de fer i desfer perquè així ha estat des de sempre i estan abonats fermament a manar i a decidir. Hi tenen experiència i el cul pelat en aquest negoci. Excepcionalment permeten que l’equip contrari hi entreni i hi assagi algunes jugades. Res de definitiu, però. Exercicis temporals de lluïment curt amb àrbitres casolans.

Aquesta temporada les coses s’han torçat. Les expectatives no s’han concretat pels pèls i això ho ha enverinat tot. Uns no venien a participar ni es conformen amb el subcampionat. Han fitxat les estrelles més fulgurants del firmament per vèncer, només per guanyar, la resta són discursos per a infants o preadolescents sense sentit de la realitat a qui la vida ja els obrirà els ulls i els posarà a lloc. Qui ho havia de dir. La cara que se’ls ha posat és més que el mirall de l’ànima empenyorada en la derrota que no poden acceptar.

No ho han paït pas. Emparats pel dret en usdefruit convoquen les grades perquè envaeixin el camp contrari de joc i en pasturin la gespa fins a convertir-lo en un desert sense aigua. Els profetes han sortit a les cantonades per predicar que el món s’acaba. Volen endur-se’n la pilota perquè és seva si no els deixen jugar com volen. Ressusciten polèmiques i estan absolutament en contra dels jugadors extracomunitaris -en diuen tafurs- que han hagut de fugir tot cercant aires nous esquivant les disciplines amb què els volien fulminar. S’ha posat de manifest que tampoc estan massa per l’esport femení, pràctiques de nenes bledes amb gespa artificial que pretenen aixecar el dit i aixafar-los la guitarra.

L’aldarull, arribats a aquest punt, és eixordador amplificat pels altaveus contraris a pacificar i a admetre les regles de joc. Dissonàncies i esgarips mentre els àrbitres es decanten poc subtilment i d’altres pretenen que mostrin targes roges com salconduits només per a les persones cabals amb sentinelles als accessos del calibre armari de paret per netejar de díscols i diversos el camp de batalla en què s’ha convertit la pugna. Gesticulació rabiosa, himnes senils, banderes tacades d’odi, discursos altisonants esquitxats d’insults primitius directes a la mandíbula. Ja hi ha esportistes que prefereixen suportar la contusió a les fregues remeieres d’alguna preparadora física que traspua -mentre somriu esforçadament- tant de verí que una urpada, encara que amorosa, pot resultar letal.  

Estratègies d’abast més enllà de les fronteres assajades amb patrons calcats. Qüestionar els resultats o convertir en il·legítims els guanyadors amb arguments obstinats que s’escampen eficientment contaminant les lògiques elementals i les regles amb mentides barroeres contràries a les intencions.

Me l’emporto, perquè la pilota és meva!