El tió. Conte de Nadal.

 

(Basat en un cas real).

Tot va començar quan va descobrir que el tió tenia vida pròpia. M’explico, no només es cruspia les galetes, magdalenes o bocins del torró que hi arrambaven cada vespre seguint el manual d’innocència infantil, sinó que apropant-lo a l’orella se sentia una remor interior que el va posar en alerta. La primera mesura va consistir a mantenir-lo a dieta un parell dies, no fos cas que aquell ric-ric sord tingués a veure amb una mala digestió o amb un empatx de llaminadures. Per aquest motiu també el va desterrar a la galeria prevenint una plaga de tèrmits voraços que poguessin assaltar el parquet o les estructures del sofà nou ben proper on el tió tenia instal·lat el campament nadalenc. Calia observar aquell comportament estrany i prendre les mesures que pertoquessin. Així va estar.

No tenia constància d’un fet tan insòlit com el que patia el tió d’enguany. Era quelcom que el preocupava perquè a ulls de la criatura, que el considerava màgic de veres, no entenia aquell dejuni imposat pel seu pare com un càstig no merescut. Aquest va haver d’explicar-se molt amb tot de detalls que anaven més enllà de les virtuts que tradicionalment s’atribueixen al tió. Va asseure el fill al sofà, un d’aquells moments transcendentals que pertoquen com quan un gosset s’ha fet molt vell, carregat de xacres diverses, i s’ha de fer entendre a un infant de quatre anys que el quisso ha marxat al cel dels gossos eterns cantonada amb cal veterinari.

Amb les llàgrimes gronxant-se properes a esllavissar-se galta avall, el fill va adoptar un d’aquells posats que trenquen el cor als pares sensibles -Pare, que no cagarà res! -es va lamentar contrariat per les mesures adoptades. El tió romania a la balconada exterior envoltat de plantes hivernant, músties i tristoies en quarantena preventiva. Discriminat, fora de context i de la lluentor que, com és natural, ha de tenir el seu hàbitat com a protagonista de les festes d’advent.

Aquest fet insòlit que pare i fill auscultaven sovint, el bategar del tronc, els tenia ben desconcertats. Més al pare, evidentment, ja que per al nen formava part de la màgia innata amb què venen equipats els tions de fàbrica que en refermava el rebuig a tenir-lo sense recer a la intempèrie. Per això, a l’uniforme habitual, una manteta per cobrir-lo, hi sobreposava el seu abrigall, la bufanda i una gorra de llana per tal de mantenir-lo el més calent possible.

Rar ho era, podríem dir que excepcional. Un tió que havien comprat a les fires de Santa Llúcia, al pla de la catedral a la parada de sempre -de confiança- on mercadejaren el ram de vesc i aquest tió perquè calia renovar-lo, la criatura encara creia -com la tradició mana- que aquesta mena de troncs s’han de cremar una vegada han fet la seva servitud. L’ensurt, per als pares, va esdevenir a causa de les atencions del nen i per com el sostenia com si es tractés d’un telèfon mòbil amb connexió sense fils a la ingenuïtat. Un fet que els va posar en alerta fins a comprovar que el tió d’enguany era viu, respirava compassadament amb un grinyol de fusta que li sortia del cor.

Al nen ja l’havien advertit que el tió acostuma a cagar regals a la menuda, els grossos els porten els reis de l’Orient. Tenia assumit, doncs, que aquest tros de soc amb ulls, un somriure trapella i barretina només els deixaria llepolies, torrons, mandarines -una dèria del pare que el traslladava a la seva infantesa- i quelcom útil -l’altra dèria de l’àvia que no estava per massa fantasies- com uns guants o una bufanda nous.

Tot un misteri, amb els dies van descartar els corcs que roseguen la fusta perquè no hi havia serradures al plat on cada nit, malgrat la condemna a les inclemències, l’anaven atipant. Al pare, li va agafar un atac de fe a aquella andròmina -o de dubtes-, que el va portar a reconsiderar la pena a què l’havia sotmès. Va determinar fer feliç el fill i el tió, per si de cas. Va tornar el tió al lloc que li corresponia, vora del foc a terra d’haver existit en aquell pis de ciutat. Quin goig que feia, quina alegria de veure que tothom, el tió també, havia recuperat l’esperit nadalenc encara que es tracti d’una ensarronada amb bones intencions.

-Pare, pare! El nen saltironeja neguitós i encisat pel miracle. Al tió li han florit dues branquetes amb fulles petites que venen a confirmar la vitalitat refeta i màgica d’aquesta fàbrica de somnis que representa el tió. El pare se’l va apropar a l’orella, ja no alenava. Quelcom que el va tranquil·litzar si no fos pel nou temor que el va assaltar. Enguany el tió, en un acte de venjança, només li cagaria carbó.

Bon Nadal!