Informe PISA.

 

Hi ha dies que ens sacsegen perquè una notícia ens desconcerta i ens posa davant del mirall. La publicació dels resultats últims de les proves internacionals que pretenen analitzar els ensenyaments secundaris obligatoris d’una vuitantena de països del món ha estat un desastre. Els pitjors resultats de la història, sense matisos i amb lletres grosses de gran titular a cinc columnes. És la notícia del dia d’aquelles que creen alarma social. Proliferen els profetes de l’endemà i els que tenen la solució fàcil i immediata. La complexitat i l’impacte tenen a veure amb un material molt sensible, els alumnes. Com els motivem, com els ensenyem i els eduquem amb sentit crític per tal que puguin assolir els reptes socials i professionals a què haurien d’arribar amb prou competència i autonomia per decidir és la gran pregunta.

Que ha passat? Alguns que hem format part d’aquest gremi, el de l’ensenyament o de l’educació -com preferiu-, pensem que després de tants anys capficats en com millorar la formació dels alumnes tot aconseguint aquells objectius que es pretenen, si haguéssim trobat la resposta, ens hi hauríem aferrat per tenir la certesa que transitàvem pel carril correcte. La volatilitat de les lleis que regulen l’ensenyament i els cops de volant sobtats són una prova que no hem tingut ni tenim la solució o que d’altres efectes col·laterals hi interfereixen. Des de 1980 hi ha hagut vuit lleis d’educació. Des de la Llei Moyano de 1857 fins a la guerra civil la regulació de la instrucció pública tenia la consistència d’una bombolla de sabó. Algunes eren un bluf legal de vigència brevíssima depenent del color del govern de torn.

Ja que parlem de l’arrel, les lleis, res de nou, doncs, en el panorama polític més recent. Sentir l’oposició de torn anunciar immediatament a l’aprovació d’una nova -una més- llei d’educació que la derogarà així que torni a tenir la paella pel mànec és quelcom predictible. Ho diuen enfurismats sense rubor convençuts de la veritat absoluta. ¿És possible que la majoria de partits polítics arribin a acordar una llei marc prou flexible i duradora que permeti sentir-s’hi còmodes mani qui mani? Constato un altre fet relacionat amb l’anterior, malgrat que el govern sigui del mateix color, la temptació recurrent d’alguns ministres i consellers de torn a introduir-hi novetats o revolucions pedagògiques per deixar-hi l’empremta personal. Aquesta vaporositat legal esdevindria una anècdota si no incidís en la desconcertant feina a què s’han de sotmetre els professors a l’aula. De retruc -insisteixo- el material sensible, els alumnes en són l’objecte.

Respecte del cas que ens ocupa, les proves PISA en el safari d’aquests dies cercant els culpables, no han estat qüestionades perquè, amb tots els defectes que s’hi puguin detectar, fan les mateixes preguntes als alumnes de la mateixa edat i són externes. Això vol dir que els professors presents en el moment de la prova i que les corregeixen són aliens, no tenen res a veure amb l’escola on es realitza cada examen. Són el mateix instrument per a tothom, mesuren i homologuen els resultats puntuals que se n’obtenen i permeten obtenir un històric per fer comparatives des que es van establir als països que s’hi han acollit. No es fan públics els rànquings, tampoc els resultats obtinguts per l’alumne incideixen en la nota personal. Des del vessant pedagògic representen un cop de puny a l’avaluació contínua, de fet no serveixen per al seguiment permanent dels alumnes individualment. Permeten avaluar el grup i cada centre. Els resultats en la seva globalitat esdevenen una fotografia del país i en aquest cas de Catalunya.

En la cacera dels possibles motius -com si poguéssim desconstruir la foto final- s’han apuntat factors diversos que hi incideixen. La pandèmia, que també ha estat patida arreu i s’ha gestionat sovint amb més voluntat que no pas eficiència. El desconcert, la incertesa, la novetat d’administrar amb urgència la no presencialitat van comportar esforços titànics de tots els implicats que no sempre van arribar a una part de l’alumnat, majoritàriament els pobres. Segons les enquestes de condicions de vida del 2022, el 27,5% dels infants i adolescents a Catalunya estan en risc de pobresa -o hi viuen-. La pobresa i la pandèmia aliant-se contra uns 378.000 nens i nenes segons l’enquesta esmentada. Una altre fotograma que se suma al panorama és el percentatge d'alumnes d'origen migrant que s'ha gairebé doblat en una dècada, cosa que fa que Catalunya sigui la comunitat amb més alumnes d'origen estranger si exceptuem Melilla. La gestió d’aquests col·lectius és extremadament delicada, considero que, resultats acadèmics a banda, l’acollida ha estat exquisida.

Hi ha centres, els que gestionen les complexitats desorbitades, que han d’exercir l’assistència social i l’acompanyament a les famílies conscients d’unes prioritats les quals sovint ultrapassen els resultats a matemàtiques. I n’han de treballar un percentatge molt elevat de casos i problemes diferents que participen del concepte que fa mal d’orelles i de sentir, la guetització de determinats centres. Només enderrocant alguns centres de determinats barris per bastir-ne de nous a les zones privilegiades barrejant alumnes -un supòsit inviable- es podria solucionar.

Catalunya disposa d’una xarxa potent d’ensenyament concertat i privat que va solucionar la papereta a la manca de vacants durant les onades migratòries internes de mitjans del segle passat. Tornant-nos a centrar en el que ens ocupa ens podríem preguntar per què la concertada obté millors resultats? Quants alumnes -vulnerables en diuen ara- s’hi matriculen malgrat que l’ensenyament és gratuït per llei, no així els serveis i els extraescolars que ofereixin. Quan per necessitats d’escolarització algun d’aquests alumnes és assignat a determinats centres concertats, sovint tant l’alumne com la família se sent fora del context social. L’uniforme escolar, unes vambes de marca o la impossibilitat de poder assistir a la setmana blanca són una factura que no poden assumir com les quotes “voluntàries” que algunes institucions concertades els exigeixen obstinadament. Per això el gueto pot representar una mena de zona de confort que els estalvia pressió, por o ansietat. Girant l’argument podríem dir que alguns centres també són guetos de la comunitat benestant. Que consti que existeixen algunes concertades que els acullen i els acompanyen, a ells i a les famílies, formidablement amb molta cura.

Els centres saben, tenen ben apamat, el percentatge que representa a les proves un sol alumne significat o bé per l’excel·lència o bé per les mancances que tenen ben detectades. L’ensenyament obligatori és això, totes les persones -totes- estan obligades dels sis als setze anys a estar escolaritzades. No s’hi val allò que un nen n’era indultat perquè no tenia cap per estudiar. Les últimes edicions de les proves PISA especifiquen el percentatge d’alumnes matriculats en un curs que l’han realitzada. No es poden justificar les absències sospitoses dels alumnes que -bé ho saben els centres- rebaixaran significativament el percentatge. Tanmateix el centres poden analitzar els resultats amb independència dels casos més flagrants.

Com que les proves posen a la diana informativa, si més no uns dies o una estona al telenotícies, els centres d’ensenyament també ens haurem de fixar en els tres sectors que estan representats als Consells Escolars, pares, professors i alumnes. El misteri de la santíssima trinitat pedagògica a qui aquest dies l’aspersor de l’actualitat ha amarat a bastament amb solucions, parers i desqualificacions que volaven baix com ocells malastrucs.

Cada casa és un món quan no n’hi ha dos o tres -o mig en el cas de la família monoparental-. Pares i mares! Tiets i àvies! Hi ha casos en els quals trobar algú que respongui una trucada és tot un procés pacient i feixuc. Tant com atendre aquells que insistentment reclamen l’atenció de la tutora o de la direcció, els omnipresents a les sortides de classe amb el dit aixecat i un entrepà oblidat. El paper idíl·lic de les famílies fent costat els professionals, essent corresponsables positius i objectius, en l’educació -i si fos possible- en l’ensenyament dels fills. En Gregorio Luri, atribuint-ho al paper dels pares insistia en calent, només sortir la notícia, que “la sobreprotecció és un pecat general”. Que els nens d’avui no van enlloc sense l’estricta supervisió d’un adult, quelcom que impedeix que els infants s’enfrontin a la realitat. Jo trencaria una llança contra de l’intrusisme pedagògic d’alguns pares i a favor del professorat. Deixeu fer a qui hi entén, respectem-los tot valorant-los.

Mai en públic he emprat la paraula vocació. És d’aquells mots o conceptes descatalogats -vintage-. Sí que en moltes ocasions he demanat a algú novell, acabat d’incorporar al sistema, si li agrada la professió. Ningú no m’ha confessat el contrari encara que la seva preferència inconfessable fos la de ser astronauta. Quina condemna més terrible exercir una professió que no t’agradi. I t’ha d’agradar molt per ser capaç de suportar una hora sense poder sortir de l’aula sota cap concepte encara que baixin destrals de punta o aterrin aeronaus de paper. De la meva experiència personal puc afirmar que els alumnes també són personetes i acostumen, en general, a tractar-te com tu ho fas. En una tropa grosso modo de cent mil unitats, el contingent també és divers. Hi ha de tot com a la vinya del Senyor, desafortunadament els que grinyolen són pocs i comptats, però molt significats. Curiosament és un exercit que se sol reclutar sense veure’n la cara i que a excepció dels inicis, exercint ja com a professionals, no s’avalua ni se’n fa un seguiment periòdic que comporti una formació pertinent i sostinguda. 

A la pública en la figura d’un professional conflueixen tres vessants, la de treballador susceptible d’estar afiliat a un sindicat, la de funcionari i la de pedagog. Caldrà saber quina pota pesa més. Òbviament semblaria que s’hauria d’imposar la del pedagog amb vocació, però pot passar que aquesta condició acabi fent cantonades per les dinàmiques perverses dels horaris, per exemple. Aquests dies a les xarxes no han faltat aquells que els acusen de poc treballadors, d’absentistes, de culpables, en definitiva del fracàs i del poc nivell assolit. Quelcom que contrasta amb la dedicació, el prestigi i l’afecte que molts -moltíssims- hi esmercen i molts alumnes reconeixen. Aquesta professió, com d’altres, no té un manual que ens permeti subsistir amb èxit i per a l’èxit escolar, depèn d’aquella màxima que cada mestre té el seu llibret. Els recursos propis, l’empatia, la capacitat per engrescar un auditori dispers depenen de components personals que per compartir-los cal un treball en equip ferm que no sempre es practica. Trencar amb el compartiment curricular unipersonal pot ser important. Treballar veritablement en equip i estendre les bones pràctiques per anar tots plegats rere d’uns objectius concrets i assumits per tota la comunitat educativa. No ens podem oblidar del reclutament, de la formació prèvia i de l’estabilitat de la plantilla. O de la gestió amb autonomia dels centres. Ai, les direccions, quina feinada no només omplint aplicacions i requeriments diversos.

I els alumnes? Sobrepassats i aclaparats per la informació, conscients o no que l’ascensor social que representa la seva formació sembla encallat a l’entresol, com els podem seduir i fer-los conscients d’aquesta època fonamental de la seva vida. Pantalles sí, pantalles no? La idolatria del sistema per com més tecnologia millor pot haver relegat i deixat en segon pla metodologies i enfocaments que s’han bandejat. La sobredosi d’emoticones deu tenir quelcom a veure en la comprensió lectora. Recordo com des del Departament s’empraven aplicacions on aquest recurs gràfic també era present.

Un debat per resoldre, com millorar quan el repte ja no consisteix a mantenir l’excel·lència. Jo tampoc ho sé. L’educació es debat entre l’essència, una mena de metàfora pedagògica que sobre el paper ho suporta tot, també les innovacions més agosarades que no sempre menen a l’èxit. I per altra banda els recursos, el totxo, allò material que es veu i és corpori. Les plantilles, els recursos humans, són totxo -disculpeu el to prosaic-. Però el totxo es pot esquerdar quan els contraforts són febles o inexistents. Cal planificar o tenir un plànol d’on s’han de posar. Cerquem aquell punt dolç on els que manen ho fan bé i els que omplen pissarres se sentin valorats, respectats i tinguts en compte. Prestigiem els mestres en general millorant les condicions perquè sigui una dedicació on els millors hi vulguin treballar. Segur que els alumnes ho percebran.