Sopant amb el Rei Melcior.

 

 (Dedicat a en Lluís-Melcior)

Costa de no recuperar l’encanteri i la màgia de quan érem infants contemplant la cavalcada dels Reis d’Orient desfilant pels carrers del poble. Qui no ha lliurat, encara que sigui de pensament, una carta al patge reial amb un llistat de comandes que van perdent la concreció a mesura que se’ns aprima la fe monàrquica. La posada en escena amb carrosses carregades de regals i solemnitat ens transporta a la infantesa amb la ferma convicció d’haver estat bons minyons. L’omnipresència de Ses Majestats d’Orient ha arribat a aquest indret amb una llepadeta testimonial de neu a la muntanya i amb un plugim que no resoldrà la manca greu d’aigua, una mostra de bones intensions que ha estat també testimonial i no ha entorpit en excés la desfilada reial.

De la magnificència fastuosa de les grans ciutats a l’accessibilitat dels reis de poble on un et dedica petons personalitzats, l’altre t’ofereix un grapat de caramels i el tercer s’atansa per conversar. Reis propers que coneixen el territori i la república laica de la santa innocència, allí on anomenen les criatures pel seu nom i en coneixen algunes facècies. Monarques pròxims que es poden presentar a casa per sopar. Així ha estat com en Melcior, sense corona i despullat del vestit de gala, ha trucat a la porta i s’ha incorporat a taula per refer-se de l’extrema pal·lidesa que ha traginat al llarg de la jornada. Benvingut, excel·lència!

Protagonista conscient de la màgia de la diada, cansat d’asseure la ingravidesa innocent als genolls si no fos perquè els Reis de l’Orient no s’esgoten, encara es complau, entendrit per l’experiència viscuda, d’emprendre el repte d’una nit llarga, la que pertoca de portar les joguines als infants. Però ses majestats també sopen i fan un breu respir.

Com que infants naixem i, amb els anys, criatures ens tornem, la intensa vigília de reis comença tradicionalment amb la visita al geriàtric a mig matí. Avis d’ulls esbatanats, sorpresos, agraeixen els regals mentre alguns lluiten per desembolicar un caramel tot comprovant com els reis són escrupolosament exactes en l’aritmètica del repartiment equitatiu entre els residents.

Però el plat fort, dinar al marge -els reis també dinen-, arrenca just amb la concentració de tothom qui forma part de la cavalcada per organitzar el lluïment de la desfilada nocturna. Un exercici disciplinat, de molta feina discreta i voluntària que parla de generositat. Són reis de veritat enfilats a les carrosses daurades envoltats de patges submisos. Saluden cerimoniosament, amb solemnitat, les criatures. Somriuen mentre a les voreres s’aplega una gentada amb fanalets per rebre’ls. Pares perdent la moderació amb tendres criatures a qui apedregar amb caramels. 

Un seguici que enguany, per prevenció de la pluja, no ha acabat a la plaça major, a les balconades de l’ajuntament on són rebuts per les autoritats quan l’alcalde lliura a en Melcior la clau màgica que obre totes les portes de la vila. En aquesta edició al poliesportiu s’han fet els parlaments i s’han format les corrues per atansar-se al rei predilecte. La guerra propera a Betlem, l’epicentre que irradia aquesta franquícia màgica al món, ha estat una referència i una reflexió obligada.

-Tinc terrors nocturns i em pixo al llit! -s’ha presentat així d’entrada al rei blanc un marrec de quatre o cinc anys ben conscient de la importància de l’entrevista que ha deixat fora de combat en Melcior, una noquejada amb un punt de consulta psicològica que el nen, convençut que no pot perdre el temps, l’oportunitat i la paciència del rei ha passat a enumerar apressadament els regals que vol que li portin. Això sí que és primordial, més que les inoportunes humitats nocturnes infantils a les quals el monarca pretenia treure importància i posar en context sense entrar en detalls. La criatura no està pas per recomanacions sinó per recitar i especificar què vol amb molta precisió.

Mentre sopàvem, en Melcior -que ho sap tot-, m’ha confessat que també ha intercedit, abusant dels favors reials, per tal que el fuster ens munti uns vidres que hi ha pendents en una reforma. Quin privilegi! Això serà cosa feta a no trigar. Mentre hem brindat ens hem mirat, un silenci carregat de missatges que no cal enumerar ni precisar-ne les prestacions. Jo li he demanat esperança, salut i il·lusió entre d’altres articles.

De les coses que es toquen, abusant de la gràcia reial, a mi m’ha arribat un llibre i, coincidint amb en Melcior, procedents directament dels magatzems on els patges se les tenen frenèticament per casar les cartes amb els regals, un parell de mitjons. Ens hem acomiadat amb certa complicitat humana, com si els mitjons ens fessin trepitjar la quotidianitat desproveïda de la màgia fins l’any proper.

Gràcies, Melcior! Gràcies Reis d’Orient!