El dilluns més trist de l’any.

 

Diuen que aquest dilluns, el tercer del mes de gener, és el dia més trist de l’any, la globalitat l’assenyala en anglès, blue monday, com si el nom fes la cosa. Si ens fixem en el nostre calendari coincideix amb la setmana dels barbuts, on la tristor està bescanviada per la fredor, les glaçades, nevades i maltempsades en general que tradicionalment es produïen per aquestes dates, les dels sants peluts. Això era abans que el temps es tornés boig del tot i els referents hagin perdut fiabilitat. Al món anglosaxó el blau -blue- té aquesta connotació barreja de tristor i melangia que ens descol·locava tant quan en Roberto Carlos, aquell cantant brasiler dels setanta del segle passat, anunciava que el gat està trist i blau alhora. Un problema de traducció o en realitat era cosa de les condicions meteorològiques de la temporada quan feia tant de fred que fins i tot els gats es congelaven i es tornaven de color blau tirant a morat.  

El dilluns més trist de l’any és un bon argument por posar-se a hivernar -com li hauria convingut al gat de la cançó- mentre no arriba el dimarts, l’endemà de després del dilluns més moix del calendari. Aquest accident que ens vol atuir anímicament estaria fonamentat en recents campanyes publicitàries creades per augmentar les vendes ja que el decaïment només es pot apaivagar amb més consum. No s’ha de ser un gran futuròleg per endevinar que, després de les festes, l’alegria, sobretot als establiments comercials, no passa precisament pel moment més àlgid. Fer coincidir aquesta desgràcia amb un dilluns és definitiu. Perquè el dilluns hauria de ser un dia proscrit, desterrat dels dies de la setmana si no és que s’escau en festiu. Quin dia més lleig!

Jo personalment signaria que només hi hagi un dia desolador al llarg de l’any, encara que sigui dilluns. O dos o tres a molt estirar. La realitat, però, és més dolorosa i menys harmònica. Començat el 2024, encara en rodatge però sense massa garanties, el panorama continua desafinant en molts indrets. Guerres, algunes aparentment somortes perquè han perdut protagonisme periodístic mentre les atrocitats continuen vigents al front, com a Ucraïna, que ha estat apartada dels grans titulars per l’escalada despietada d’horrors que es viuen a Gaza mentre, com una taca d’oli, el Mar Roig es comença a tenyir literalment de vermell.

Un món fràgil, per dir-ho suaument, amb els conflictes esmentats i el fantasma de Donald Trump que ressuscita ja no de les cendres sinó de les flames que mai s’han extingit en la confrontació interna que viuen els Estats Units. Just acaba de començar la cursa electoral amb un candidat acusat de complicitats en la insurrecció per l’assalt al Capitoli entre d’altres delictes. S’acaba de conèixer que amb un gran marge de diferència, més de la meitat dels vots, l'estat d'Iowa ha elegit el magnat nord-americà com el candidat preferit per representar el Partit Republicà a les eleccions d'aquest 2024. Ressonen les contundents paraules de la presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, admetent sense embuts que un possible retorn de Trump a la Casa Blanca seria “clarament una amenaça”. Un factor de risc i d’especulació constant.

Mentrestant coincidint amb el dilluns més nefast de l’any a Davos (el lloc on se situa la novel·la la muntanya màgica de Thomas Mann que es va publicar ara fa just cent anys) s’hi reuneix el capitalisme globalitzat sota el lema “Reconstruir la confiança”. Més que una ironia és un sarcasme -trist i blau com el gat- on s’apleguen el poder corporatiu amb alguns presidents de governs i significats personatges en un club privat, el de Davos -que destil·la foscor i ostentació- on alguns representants de grans monopolis privats posseeixen valors superiors al PIB de totes les economies d’Àfrica i d’Amèrica Llatina plegades. ¿Quina confiança vol refer la faraònica riquesa d’aquestes multinacionals que competeixen amb el poder dels estats podent-los regular? Un espectacle per a selectes membres en un món cada vegada més desigual i amb la pobresa extrema en alça. Els cinc homes més rics del món han més que duplicat la seva fortuna durant els últims quatre anys. La bretxa entre rics i pobres no ha parat de fer-se més gran des que la pandèmia en va disparar la desigualtat. Les grans fortunes han crescut percentualment tres vegades més ràpidament que la inflació.