Efluvis d’un ecosistema nociu.

 

Hi ha afers que malgrat ser-ne els causants -ja podem deixar de banda l’adjectiu “presumptes”- ens sobrepassen. No som encara capaços de fer ploure i de passar pàgina. L’extraordinària sequera que patim ha deixat els embassaments en uns mínims històrics. L’àrea metropolitana de Barcelona i part de Girona es veuran afectades pel pla de mesures especials contra la sequera que restringirà l’aigua potable al sistema Ter-Llobregat. Si no n’hi ha, no en pot rajar, d’aigua a l’aixeta. Veurem com es concreten i de quina manera ens afecten en la vida domèstica. Faig els hostils a la higiene personal apel·lant a la sequera per tal d’assolir un dels reptes amb arguments que els fan costat. M’imagino les autoritats tornant a decretar l’ús de la mascareta per combatre l’atmosfera espessa als espais tancats i de concurrència comprimida. Una vida dura per a les persones amb agudesa olfactiva; a les embarassades les veig recloses en una bombolla de protecció.

Tornaran els dies de l’intens pàtxuli, de reciclar mitjons sense passar per aigua com solíem a les extasiades èpoques del pis d’estudiants. El tuf de la sequera amarant les nostres vides sense esmentar els greus problemes que poden comportar l’assedegament. Corren temps dolents en un ecosistema nociu que ens embolcalla i ens empudega. Arreu, si aspireu profundament, aquests efluvis ens escometen fent-nos arrufar el nas en un gest de desgrat que ens incomoda. Uf!

Coses meves, però a la dimissió en diferit de l’entrenador del Barça, en Xavi Hernández, hi detecto també el futur irrespirable al vestidor sense ventilar i amb les dutxes vedades que pot afectar la seva salut com ha argumentat en una roda de premsa. Imagineu l’assemblea de jugadors suats al descans d’un partit rebent els retrets de l’entrenador emprenyat amb un morrió protector. Si no canvia el temps i plou, la gespa del Camp Nou les passarà molt magres, de camp verd de futbol a terròs esgarrapós on pasturar-hi cabres que, pels seus pecats -com els jugadors-, porten els genolls pelats.

Algun dia haurà de ploure, un consol que per ara no acaba d’arribar. Tampoc és que haguem desfilat prou en processó demanat a les divinitats, éssers propers al cel, que hi posin remei. Tanmateix molts temem que, quan arribin els xàfecs, descarreguin amb fúria causant estralls que haurem de lamentar. Per ara, en aquesta contumaç sequera, tan sols ens ha afectat un tsunami que ha portat més cua que aigua. Els efluvis d’alguns jutges a Varon Dandy, perfum llegendari i centenari com el conyac per a homes amb criteri legal, envaeixen alguns tribunals que romanen amb les finestres tancades massa temps. Tornen -o no han marxat mai, com el pàtxuli- els entorns amb sentor de ranci, a reclòs.

A l’aspror ambiental que es respira agreujada per la pols sahariana que també ens ataca no es fa estrany, doncs, que alguns hagin d’habitar en microclimes nord enllà protegint-se el serrell de les pedregades seques i de les amistats perilloses. Semblaria una innocentada inversemblant que els volen penjar si no fos perquè determinats jutges s’han entestat a foragitar-los de la llei d’amnistia que ha estat tombada al Congrés per una part de l’independentisme català. Un terrabastall o la tempesta perfecta per al president espanyol a qui s’ha vist amb cara de consternat, tot plegat un poema polític amb rimes matusseres que ens descol·loca.

Vull pensar i desitjo que tornarà el perfum de l’herba acabada de dallar, amorosida, neta amb l’olor d’un nadó acabat de rentar.