Navalni, massa barrets per a un cap.

 

La diversitat de pensament promou que les persones s’apleguin per afinitats. Agrupades, tendeixen a organitzar-se per assolir interessos comuns que volen aconseguir des del lloc més prominent, el govern. El poder és la capacitat de decidir i d’imposar lleis, costums, mentalitats i, en conseqüència, de manar fent passar pel tub els adversaris tot dissimulant, anunciant allò tan suat que volen governar per a “tots”, també per als que no els han votat. Una mentida pietosa políticament correcta emparada pel posat seriós amb què ho anuncien al primer discurs, acabats de nomenar. Que aquests “tots” a qui s’adrecen s’ho creguin i ho percebin són figues d’un altre paner. Els altres són l’oposició que aixeca el dit, protesta, desqualifica i més encara. És, de fet, el paper que els pertoca, posar en evidència la gestió dels que manen. Són regles democràtiques que permeten l’alternança en l’exercici del poder decidit a les urnes.

Aquest joc cívic té, però, alguns moments que poden grinyolar quan aquests líders han tastat la mel altament addictiva de governar. Els seus pitjors malsons nocturns passen per la por a perdre el càrrec, a no ser reelegits. Encara deu ser més punyent si són defenestrats de la presidència abans d’acabar els períodes que les lleis preveuen. Que la majoria els descavalqui sense esgotar els mandats permesos ha de ser un infern que socarrima l’amor propi i rosteix l’egocentrisme. Enganxar-se a la cadira és una feblesa humana que propicia jugades brutes per tal de perpetuar-s’hi. Quants líders mundials no ho han practicat i alguns ho han aconseguit. Actualment la Xina i Rússia en són dos clars exemples a qui en Trump va voler estrafer sense massa èxit ni experiència. Veurem si ho aconsegueix ara, al proper mandat que té a tocar malgrat el fang judicial que l’envolta.

Alterant les normes del joc en conxorxa amb altres poders de l’estat es pot legislar per fer possible allò que contradiu l’essència del sentit comú democràtic acostant-se a una dictadura. La història en va plena de dictadors electes en primera instància que han imposat el barret de talla única, uniformat en tots els sentits. Governs autoritaris carregats de ferralla democràtica formal deixant anar la paraula “llibertat” a cada sospir. Falsos -mentiders professionals per vocació i manca d’ètica- que acusen amb els arguments capgirats que ells practiquen. Oportunistes, populistes d’idea fàcil.

Al catàleg de personatges que s’han imposat hi ha un gran assortiment. Els més barroers, la primera categoria, assalta el poder amb un cop de sabre, un cop d’estat que militaritza la cosa amb crueltat i vessaments de sang sense mirar massa prim esborrant d’una revolada la ferralla democràtica que al·ludíem. La segona categoria és més subtil i es perllonga en el temps, no tenen pressa però no afluixen, a cada bugada una volta de cargol que estrangula les llibertats. De seductors -gosaria dir que simpàtics i planers- fins a imposar una tirania amb tota la ferregada democràtica -però rovellada-. Promouen eleccions sospitosament manipulades i posen tota la cura del món a desactivar els opositors al règim, a qui els pugui fer ombra a les urnes i a reprimir les sensibilitats contràries.

Des de fa uns anys s’imposa el segon model de guant aparentment suau que ha anat evolucionant fins a la duresa extrema. La capelleria que crea tendència és la gran casa de barrets imperial regentada per en Putin. Un dirigent testosterònic que corglaça amb eficàcia bèl·lica o aniquilant opositors. El model que més excel·leix és el del barret inútil perquè abans decapita els opositors. Aleksei Navalni n’ha estat l’última víctima. El caparrut opositor que va estar enverinat i, una vegada recuperat, va insistir a tornar a Rússia. Valent i desafiador s’ha convertit en un avís per a navegants a les tèrboles aigües russes que banyen el centre penitenciari del cercle polar Àrtic on l’han mort.

Aquest tsar d’opereta sinistra ha tirat pel dret, no fos cas que per raons biològiques -com pertocaria- s’anticipés al cel dels tirans abans que en Navalni, cosa probable per l’edat malgrat que sigui capaç de perllongar el seu poder fins a morir-se superant el rècord de l’Stalin -alguns recordem dictadors que expiren al llit amb aurèola de santedat-. Mort el gos, morta la ràbia. La repressió als homenatges de carrer, el misteri que envolta les circumstàncies de la mort o l’autòpsia que li han de practicar no han precipitat per ara l’esclat d’una revolta. Tot sembla lícit per a en Putin, com la guerra d’Ucraïna. Tindrà conseqüències o només es convertirà, en Navalni, en una efígie de samarreta que no es podrà lluir a la Rússia actual? En la percepció exterior -no en coneixem l’impacte real a Rússia- Putin ha convertit un opositor en un màrtir. L’ha ascendit a una categoria superior, etèria sense corporeïtat i sense febleses humanes. Pots matxucar la carn, però els símbols -com els fantasmes- són esmunyedissos, difícils d’empresonar i més encara d’assassinar.

Tants caps, tants barrets!