Pagesos.

 

La concentració i la mobilització dels pagesos d’aquests dies ha coincidit amb el judici mediàtic del futbolista, un presumpte violador de discoteca. Em fixo amb el ressò que l’acompanya -proper al morbo- amb molt de poder per atrapar audiències, amb un seguiment minut a minut del que transcendeix. De fet, el Palau de Justícia ha tornat a embolicar el perímetre exterior amb la gran tanca de les festes majors judicials, la dels moments estel·lars dels últims anys convulsos. Unes tanques que de ben segur temptaran algun ramader perquè serien de molta més utilitat com a cledes d’un corral per a ovelles. Animo als tractoristes a aprofitar el viatge de tornada per emportar-se’n un remolcat cap al mas.

La coincidència d’aquests dos esdeveniments, el judici i la tractorada, podria deslluir el paper i el clam reivindicatiu dels pagesos. El tempo o l’agenda atapeïda s’ha solapat. La feinada dels mitjans de comunicació per informar d’un i de l’altre afer fa anar de bòlit els periodistes que no volen perdre el punt de connexió dels esdeveniments. Personalment trobo molt més heroic -no hi deixaré anar cap més adjectiu- el paper d’aquests pagesos que en tenen la pipa plena i han decidit fer-se sentir alçant la veu i la llaura.

Ajuntar dos pagesos era un fet tradicionalment insòlit. Aplegar-los tots o una gran majoria és un miracle. Qui, al món de la pagesia en els diversos vessants, ha viscut en completa harmonia sense litigis per un pam de terra o perquè un escamot de vaques havia envaït les pastures del mas veí. El petit país que conforma la minúscula pàtria amb fronteres d’estar per casa dibuixa el mapa d’unes propietats agrícoles i forestals majoritàriament en mans privades. Demaneu-ho a qui no ha patit la presumpta mirada intimidant del pagès que ens sorprèn caçant furtivament bolets a les seves terres. La pertinença, el sentiment de propietat; la terra.

Pagesos! Personatges que a l’auca dels tòpics sempre els havia tocat representar el paper d’aixafaterrossos fàcils d’engalipar pels afaitapagesos espavilats de ciutat. En una ocasió un avi em va deixar anar com qui no vol la cosa que ell era pagès, però amb vaques! Efectivament, moltes vaques amb esquella i, a jutjar per les màquines que exhibeixen, amb vehicles més cars que un cotxe d’alta gama. L’avi diferenciava ben gràficament la connotació de pagès amb ser de pagès amb vaques. Pagesos savis que treballen la terra o que pasturen ramats sobreviuen als temps trasbalsats que habitem. Viure a pagès avui no té massa coses en comú dels contes a la vora del foc que expliquen els padrins, la memòria longeva d’uns anys absolutament prescrits. Són les brases que s’extingeixen d’una vocació habitualment heretada que costarà molt de reanimar mentre lamenten que és un ofici sense futur, amenaçat de mort.

Molt malament han de percebre les condicions de supervivència amb què ha de batallar el sector perquè n’hagin sortit tants a cremar pneumàtic a les carreteres i hagin assetjat les capitals amb processons de tractors amb més fum de gasoli que d’encens. Europa és testimoni d’aquest malestar que ara també ha arribat a Barcelona. Una imatge insòlita amb la Diagonal i la Meridiana atapeïdes de tractors, “Fins als collons” -proclamen algunes pancartes-. Ras i curt, sense discursos llargs, explicitant el neguit i les exigències que els matxuquen. També és cert que no trobareu mai cap pagès que no es queixi, sempre tenen arguments per fer-ho, com si exhibint la seva bonança les coses es poguessin regirar tement alhora que els déus de la fortuna els haguessin de castigar per superbs amb pedregades o amb pestes que delmen el bestiar.

 M’oblidava de l’última plaga que els -ens- castiga, la sequera. L’aigua que necessiten els conreus, l’aigua que beuen els animals. Sense pastures s’han de sacrificar caps de bestiar perquè sense cereals no hi ha palla -ni pa-. El panorama actual és gairebé apocalíptic amb la transhumància suspesa per manca d’herba on solien pasturar als hiverns. Mentre els pinsos, els adobs o els productes fitosanitaris cotitzen a preu de caviar rus. Que no hi hagi pastures als llocs on hivernar no vol dir que no hagin de pagar-ne el lloguer. A quins preus haurien de vendre el que produeixen per poder fer les paus? Es queixen que en molts processos no arriben a cobrir el que costa produir-los. Mentre, als mercats ens envaeixen productes d’altres indrets que competeixen amb els nostres i no han de complir els requisits que les administracions requereixen als nostres pagesos. Economia global, competència deslleial, com a mínim, en desigualtat de condicions.

Em contemplo l’avi de les esquelles mentre fem una torrada al caliu de la llar de foc. Ell que té temps me l’imagino engegant l’ordinador i omplint els formularis amb les ulleres progressives lliscant pel caire del nas. És la paperassa que regula l’engranatge administratiu de la gent de pagès. Un diari feixuc de requisits i normes que en condiciona, amb la patxoca extraordinària d’interacció amb la Conselleria i altres institucions, la vida del pagès actual en un permanent diàleg virtual amb terminis rigorosos i semàfors vermells que barren el pas a les subvencions amenaçant com targes arbitrals. Matins i vespres enregistrant bateigs i comunions de vedells o trasplants capil·lars de ceps escabellats. La burocràcia i l’ordinador són la cria òrfena del mas que s’ha d’alletar pacientment matí i vespre amb un biberó.

Per tot plegat conjuro els déus de la pluja i del sentit comú. Que plogui! Que els pagesos assoleixin les seves reclamacions perquè puguin continuar amb la seva activitat dignament. Que el camí de tornada els sigui favorable marxant carregats no només de promeses sinó de realitats que s’haurien de complir. Demà em fixaré si les poc afortunades tanques del Palau de Justícia continuen fent nosa al carrer.

Dedicat a un jove pagès de capçalera, en Joan Fontdevila.