Any de traspàs.

 

El febrer, el mes dels gats perquè és quan més festegen aquests atlètics felins grimpant teulades alienes o baixant als discrets racons dels carrerons. Quan més fred feia les gates estaven en zel. Enguany el febrer ha marcejat molt, desconec si els marrameus nocturns s’han prodigat com solien o, com els ametllers, han florit abans d’hora. El temps i el món han embogit. El que no canvia és l’organització perfecta i mesuradíssima dels calendaris que ja els egipcis preveien passant pels romans fins al papa Gregori XIII, que reformà el calendari julià -de Juli César-, el qual grosso modo afegeix un dia si les dues xifres de l’any són múltiples de quatre. Així l’any astronòmic encaixa amb les sis hores que manquen als anys de 365 dies per completar el tomb de la Terra al Sol.

Febrer, el rar, era -abans del canvi climàtic- un mes lleig. Solia fer molt de fred i és fosc hivern encara. Estic convençut que aquesta circumstància va estar clau per mirar d’escurçar-lo, només vint-i-vuit dies si no és que s’escaigui en any de traspàs. A la lletjor congènita hi afegiria que és el període postnadalenc que castiga els devessalls de les festes i els excessos lluminosos. El mes de les penitències diverses agermanat amb els dilluns. De tenir poder i ascendència en matèria santoral, n’aboliria el febrer i els dilluns. Faria fondre les fites abjectes que representen. Més encara si el febrer disposa d’un dia afegit de gràcia per castigar-nos. Néixer aquest dia en un any bixest ha de marcar caràcter i planteja el dubte de quan commemorarem l’aniversari els anys que no són divisibles per quatre. Ja se n’encarrega el codi civil de desguitarrar la presumpta eterna joventut dictaminant que celebraran l’aniversari a efectes de paperassa el vint-i-vuit de febrer.

La malastrugança que se’ls atribueix es focalitza en aquest dia fantasma, encara que intermitent i previsible. Perquè de l’any de traspàs, no te’n fiïs pas, fa encertadament la dita fonamentada en l’experiència. Només aquells que no saben en quin dia es mengen el pa -com jo mateix- ens en escapolim inoculats pel caos d’una existència deslliurada de les tiranies d’una agenda exigent. Parlant de dietaris em pregunto si no és agosarat convocar un esdeveniment en aquest dia tan assenyalat.

Tot i que van estar els designis -o els capricis- de la natura, el president Pedro Sánchez n’és un, dels damnificats que va arribar al món un dia com aquest. Diuen que ja s’endevinava la incipient flor al cul amb què va obrir els ulls a la crua realitat. Ha transcendit de la celebració d’aquest aniversari que una de les espelmes del pastís va costar déu i ajuda d’apagar. Un col·lega present dels més propers al president va aventurar que aquella espelma díscola l’havia encès l’Àbalos, l’exministre i home de confiança que ara viatja sol en una motocicleta amb sidecar on seu escamarlada sense casc ni mascareta la presumpta i inacabable corrupció d’alguns polítics.

Qui de ben segur ha triat ben conscientment la data d’avui per al discurs de la nació a la Duma ha estat en Vladímir Putin, el president de totes les Rússies. L’immens escenari amb predomini del blanc immaculat era incapaç de contenir l’aura superlativa que emana del personatge. Sol i poderós paralitza el país i l’audiència amb uns ulls de guineu que ha esclafat els ous de la pau. Rússia es defensarà de l'OTAN si cal amb una "tràgica" guerra nuclear, ha dit. Hi torna, a amenaçar les gallines totes, amb la bomba atòmica -que sembla més contundent que nuclear-. No ens refiéssim de l’any de traspàs, però d’aquesta guineu àrtica, tampoc. 

Almenys 112 persones han mort i 760 més han resultat ferides -xifres provisionals- després d'un atac israelià sobre un punt de recollida d'ajuda humanitària al nord de la franja de Gaza. Avui també és el dia que s'han superat els 30.000 morts durant cinc mesos de guerra a la Franja. Desconec en l’imaginari jueu les connotacions que es comporten els anys de traspàs.

Encara que porta traspassat -en el bon sentit de la paraula- sis anys i mesos, el president Carles Puigdemont avui -just avui- el tribunal suprem ha decidit investigar-lo per terrorisme. L’alt tribunal hi veu indicis de terrorisme -concretament “terrorisme de carrer”-. Em ve al cap la imatge d’uns jutges posant la llei a la fornal com un tros d’acer per tornar-la ben roenta, vermella de foc per poder-la picar a cops de martell a l’enclusa de la interpretació judicial políticament interessada.

No tot ha de ser negatiu, els pagesos en prevenció de l’any de traspàs, de faves no en plantis pas, han acordat amb la conselleria algunes mesures que s’hauran de concretar i verificar. N’hi ha una que frega la inutilitat ja que no porta aigua ni protecció als productes de Km 0. És una mena de metàfora carregada de simbolisme, de les que no es toquen, no es pesen ni es comercialitzen. Han aconseguit que al rètol vigent del departament d’acció climàtica s’hi tornin a incorporar els conceptes tradicionals d’agricultura, ramaderia i pesca. Els noms no fan la cosa, els identifiquen sense ambigüitats. Més quan algunes de les exigències topen amb l’esperit purista de l’acció climàtica.

Acabo el repàs relatiu al febrer amb la clausura del Congrés Mundial de Mòbils. No hi ha hagut desgràcies remarcables tret del robatori d’un rellotge dels bons a un directiu important d’una companyia de renom. Una gentada amb molts personatges selectes, molts apòstols del luxe i de la tecnologia que s’han aplegat en una mena de colònies o setmana blanca per a executius a Barcelona. Marxen, s’enlairen una edició més havent gairebé liquidat l’ecosistema dels crustacis mediterranis, n’han sortit significativament delmades les gambes de Palamós que fins al proper congrés no s’hauran recuperat.

Demà, quan es publiqui aquesta crònica, ja haurem entrat al mes de març, preludi de la primavera que començarà -diuen- el 20 de març a les 04.06. Mentre, us desitjo que com els felins domèstics hagueu tornat de les incursions nocturnes sans i estalvis. Potser una mica esgarrapats o escaldats. Retorneu tan sigil·losament com quan vau tocar el dos, dissimuleu, feu-vos els desentesos i agraïu la pau i el confort casolans d’un bon àpat de llauna per a gats i -com que en Milei ha prohibit, urpit, el llenguatge no sexista- gates sense castrar.