El poema d’en Pedro Sànchez.

 

Les poètiques i els manuals que parlen dels sentiments convertits en literatura descriuen la reiteració o l’al·literació com el recurs que pretén reforçar els impulsos més íntims. Així, doncs, estaríem d’acord que, quan demanen un cafè, cafè!, volem dir que estem exigint el millor dels cafès o aquell que tenim magnificat com a més proper a la perfecció amb aroma casolà d’infantesa. La poesia, que parla d’emocions, està farcida de repeticions, també formals. Estrofes regulars de versos amb el mateix nombre de síl·labes que rimen, una repetició més de determinats sons al final dels versos. Expliquen el turment que ocasionaven a un poeta molt reconegut, obsedit pel silenci i la quietud, les rimes dures i maldestres que li arribaven encara del rapsoda local destorbant-lo fora mida, l’impacte mental li era insuportable tot cercant una concentració insonoritzada impossible.

La poètica política, si és que aquesta té quelcom de bucòlic, també té les seves regles, fins i tot formals. Jo diria que participa d’una mística ideològica amb dogmes de fe rígids que no admeten cap mena de vacil·lació. El vers lliure no pot existir perquè atempta contra l’ortodòxia de partit que exigeixen els rituals consumats a les seus parlamentàries. Un decàleg que es resumeix, dissortadament, en el manament fonamental que ho sintetitza tot: allò que sosté l’adversari -l’enemic- no pot ser cert i s’ha de contradir -combatre- sempre. La perversió del sistema o la mala fe poden ultrapassar el joc brut on tot s’hi val. La cridòria barroera amb un bon raig de manca de respecte se solen barrejar, si cal, amb el més perillós dels ingredients, la mentida. En política, les meves veritats són absolutes i, si no ho són, les capgiro per repetir-les amb fermesa i posat digne.

En l’atmosfera massa carregada de polítics empedreïts ens ha assaltat, una vegada més, l’atac felí per sorpresa protagonitzat per en Pedro Sánchez. Una jugada sorprenent i insòlita que ha esvalotat el panorama a l’altiplà. Cansat de sentir les rimes consonants i abruptes de qui el vol descavalcar, com aquell distingit poeta exquisit que esmentava, ha fet públic un poema èpic d’estil trobadoresc dedicat a la seva dama anunciant que, de menester, estava disposat a renunciar als afers cavallerescos només per amor. Com vetllant les armes de la decisió, reclòs a la capella de la reflexió, ha mantingut durant cinc dies l’expectació amb un clímax d’incertesa política fins a l’últim moment.

No marxa, continua!

Renunciar al vessant polític i públic per humanitzar la persona, a ell mateix, és un gest que a priori l’honora i que es podria entendre considerant els atacs, els insults i el rebuig que ha de suportar dia sí i dia també per part de cert electorat, alguns mitjans i l’oposició. Ha fet l’efecte que havia arribat al límit, que estava disposat a tocar el dos, segons alguns vidents poc encertats amb destinació a les praderies més confortables de la Unió Europea on gaudeix de cert predicament. Ens podem preguntar si esbombar un escrit amb deliris lírics adreçat a la ciutadania per recloure’s hermèticament, desaparegut de la vida política, és quelcom permès a qui ostenta un càrrec tan rellevant. L’alè de l’orfandat ha trasbalsat els ànims de molts perquè en Sánchez és el pinyol del socialisme que governa ara.

La inspiració poètica s’ha esbargit així que ha sortit de la meditació amb empenta renovada reiterant -com qui reclama al cambrer un cafè, cafè, ben carregat- regeneració democràtica. N’ha reeixit amb la intenció d’un lideratge més fort i contundent, amb una mànega a pressió per esbandir aquest fangar. Ens ho haurà d’explicar més i posar-ho en pràctica, la manera com restablir les lleres desbordades de les torrentades polítiques que enlloten la dinàmica caïnita actual. La decisió de mantenir-se en el càrrec no taparà pas la boca als difamadors, ben al contrari, ha furgat el vesper, sortiran tots a una, com ha anunciat sense rimes en Feijóo, el prosaic.

En plena campanya electoral catalana s’ha acusat en Pedro Sánchez d’ingerència per emprar el sentimentalisme a favor d’en Salvador Illa. Les properes eleccions seran el termòmetre que ho mesurarà. Aquest dies en Puigdemont, un dels candidats, ha hagut d’interrompre la campanya electoral per la mort de la seva mare. Un funeral en absència des de l’exili on ha cursat un màster intensiu del tractament que ara administren a en Sánchez. Respecte de la "màquina del fang", el president socialista no ha esmentat la guerra bruta contra l'independentisme, on emergeix amb el procés l'anomenada policia patriòtica. La vida i l’espectacle, com en el circ, han de continuar.

El president del govern espanyol haurà d’arrossegar carretera amunt un carro carregat de rocs durant la remoguda legislatura -un bon exemple d’al·literació amb repetició voluntària de la consonant vibrant múltiple-. Un recurs que el llenguatge publicitari fa anar amb molta desimboltura i creativitat.

Tanmateix és la erra tremolosa que fem servir per escarnir el soroll d’un motor rondinaire que costa d’engegar o que no va prou fi.

Sant Jordi 2024.

 

A la vigília de l’edició de Sant Jordi d’enguany -com passa el temps!- ja tinc un parell de llibres triats. Dos. Obres que porten rere una feinada d’anys compilant dades per posar-se en la pell del personatge. Històries que obsedeixen qui les redacta imbuït pel personatge fins a confondre’s amb l’alter ego explicat o novel·lat que no els pot contrariar en aquest cas perquè ja fa temps que fan malves. Obres, ambdues, que em fan peça perquè basculen entre l’assaig, la feinada; i la recreació, el punt inspirat que permet pixar fora de text imaginant el protagonista davant d’un fet quotidià. Com reaccionarien i què dirien en Josep Pla o en Xavier Cugat.

No les he llegides encara. Un Cor furtiu d’en Xavier Pla i Confeti d’en Jordi Puntí. Mil cinc-centes trenta-sis pàgines i quatre-centes més respectivament. Molta teca. Anys de feina que pel ressò que han tingut seran obres que figuraran al rànquing de les més venudes encara que mai se sap. L’homònim Pla, autor i personatge, no és una obra llaminera de gran mercat, sí de gran extensió amb hectàrees i hectàrees de lletra impresa per explicar també la vasta immensitat biogràfica que comporta. Una obra de referència i de contrast per aquells -pocs- que hagin llegit en Josep Pla de dalt a baix. En el cas contrari, un exercici de síntesi que ens acosta a la vida de l’autor, però també a l’obra, si més no per curiositat.

A la novel·la d’en Puntí el títol ja ens delata la mà de pintura rosa amb molts lluentons que vol recrear. La història d’un català universal nascut a Girona amb perruca, com en Sinatra. Pot semblar menys rigorosa en el sentit estricte del mot i menys transcendent per als lletraferits que la biografia documentada de l’altre geni gironí i empordanès amb boina. Són els llibres que he demanat a la carta als reis d’aquest Sant Jordi i que espero llegir gaudint-los. Ja m’agradaria tenir l’exemplar signat per en Pla o un d’en Cugat amb un gargot com una caricatura apressada d’ell mateix.

Coincidint amb la festa major del llibre, m’apunto també al gran mercat editorial que concentra el gruix de les vendes per Sant Jordi jugant-s’ho a la carta meteorològica malgrat la sequera que ens tenalla. Les expectatives editorials i florals mirant de reüll les previsions que els poden aixafar la guitarra. La festa és al carrer, de paradetes descapotables pendents del cel. Passejar-hi amb paraigües desllueix la diada, s’està millor a casa llegint que no pas tafanejant a la recerca de llibres o empaitant autors consagrats o mediàtics perquè ens signin un exemplar.

Sant Jordi encisa, sobretot a qui no l’han viscuda abans. Un gest, un llibre i una rosa desborden la capacitat per sorprendre’ns. Impressiona com per un dia a l’any les rambles i les places majors s’encatifen amb paper imprès i broten flors a les cantonades. Un espectacle melangiós mentre es pot veure un adolescent maldestre duent una flor amb tanta vergonya com esperança.

Entre els consumidors escadussers i els professionals de la lectura hi ha un punt de discòrdia. Aquells que reneguen del fet d’haver de comprar un llibre per prescripció, perquè és el dia, i els que, precisament, per la festivitat en mercadegen excepcionalment un. Els que llegeixen per vici deixant-hi la vista -ja ens en prevenien els avis- arrufen el nas davant del mercantilisme agosarat amb què ens assalta l’univers del llibre. Argumenten en contra del consumisme puntual que farcirà els prestatges d’exemplars sense obrir. En una infografia signada per la Maria Labró al diari ARA, segons els Gremi d’Editors es publiquen a Catalunya cent llibres al dia, més de quatre a l’hora. Hi ha cap lector capaç d’estar al corrent davant d’aquesta allau de publicacions de tota mena? Un assortiment espectacular d’autors, un exèrcit molt nombrós entre els reconeguts de prestigi, els mediàtics, els de temàtica específica, els rars, els d’autoajuda i els poetes que viuen turmentats en una torre d’ivori levitant en un núvol de metàfores que, en principi, serien els que més s’escauen per bescanviar-los per una rosa i un petó. Poetes!

Enguany ho viuré al poble, una altra visió i un altre context de la festa única. Bon Sant Jordi! Insistiré, no féssiu cas a l'enveja dels impublicats que viuen remugant al purgatori de la solitud enmig de la foscor inèdita sense reconeixement ni afalacs mediàtics. Aquells que per dedicatòria, en dates com aquesta, només poden deixar parlar els silencis.

 

 

I van menjar anissos.

 

El número dos de l’Ayuso ha deixat anar al President de la Generalitat de Catalunya, en Pere Aragonès, en una sessió recent al Senat que aquest es pixa -micciona, ha dit literalment- a tots els espanyols a la cara, perquè no es tracta pas d’una falsa percepció d’estar plovent. A la meva terra existia una expressió, avui arcaica i segurament en desús, que consistia a deixar anar a aquells a qui volem menystenir, “al cul te pixo”. Poc poètica, però molt gràfica. A l’anècdota cal posar-hi context, el que pretenia pixar-s’hi era a nivell de carrer mentre que la presumpta escompixada s’ho contemplava des d’una balconada, estratègicament en una posició elevada i favorable. La resposta de la xicota desnonada va estar del tot encertada -Ui, manyac, que llarga l’hauries de fer!

La física quàntica, que ens ho explica gairebé tot, ens haurà d’il·luminar per saber qui, i des de quin pla tenint en compte les lleis de la gravetat, ostenta la posició més avantatjosa per pixar-se damunt dels altres. M’adono que per pixar-se a la cara de tots els espanyols, des de Cadis a Colera, en Pere Aragonés té les de perdre -no cauré en l’acudit fàcil- però sense apel·lar a la física quàntica es pot deduir que ho té magre. Elevant l’expressió a la categoria de figura literària la trobo encertada, d’un impacte humit molt eficaç. Recargolant-ne l’abast podríem arribar a la conclusió que no parlaven, un i altre interlocutor, de la capacitat i la potència per aspergir competint, com quan érem infants amb la pròstata a ple rendiment, davant la referència d’una paret, que seria el cas de qui pixava més enlaire, sinó de longitud i de calibre polítics. Posats en el context inicial podríem exclamar -Uf, Pere, que llargaruda te la fan!

Res de nou al panorama polític actual, les desqualificacions, el to abrupte, la crispació del discurs fa mal a les orelles d’escoltar; alhora presideixen els faristols d’algunes institucions sense cap mena de pudor. L’orgue de gats que alguns volen generar s’ha tornat habitual i recurrent. Tant que ja gairebé som capaços de predir amb què ens alliçonaran o amb quines tàctiques pretendran abatre les iniciatives dels enemics -el mot contrincant viu al calaix dels descatalogats-. Hi ha hagut, però, un moment insòlit gairebé coincidint amb l’eclipsi de sol que ha aplacat i neutralitzat la dreta espanyola. La furiosa dinàmica del PP creuant el desert actual ha trobat un oasi. Una aturada tècnica per reposar i arrenglerar la caravana vestida de gala amb molt de tronío, salero i donaire sota l’ombra de les palmeres. Una treva d’un sol dia, però treva en definitiva.

On se situa aquest virtuós recer? A Madrid, al barri de Salamanca, a l'església de San Francisco de Borja i a la finca El Canto de la Cruz. Ambdós llocs significats amb molt de predicament mediàtic on el canvi climàtic encara no ha fet estralls com es pot comprovar als reportatges gràfics. Hem estat puntualment informats del casament entre l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, i Teresa Urquijo Moreno, de la família Borbó. L'aristocràcia espanyola, amb el rei emèrit de cos present, així com l'ala més conservadora de la dreta s’han retrobat -si és que mai s’havien separat- per mostrar-nos com es fan les coses amb harmonia i amb sentit assenyat de nació. Joan Carles I -Visca el rei!-, la senyora Botella i l’Aznar, Ayuso -presidenta, presidenta!- sense el company, Feijóo, Esperanza Aguirre -en el doble vessant d’aristòcrata i personatge del PP-, Alberto Ruiz-Gallardón i un llarg llistat de convidats fins al mig miler que han compartit el menú del casori. Per arrodonir-ho del tot s’ha trobat a faltar la presència dels reis actuals i d’en Mariano Rajoy, més còmode amb el marisc gallec que amb les escudelles d’altiplà.

Enhorabona, nuvis, mengeu anissos i sigueu feliços! Vista la predisposició de l’alcalde per com de sol·lícit, enamorat com un preadolescent, així haurà de ser. En José Luís deixa de ser un solter d’or cañí per convertir-se en la franquícia d’en Michel Jackson marcant-se un xotis postmodern des de Madrid, Madrid, Madrid cap al cel nupcial.