El poema d’en Pedro Sànchez.

 

Les poètiques i els manuals que parlen dels sentiments convertits en literatura descriuen la reiteració o l’al·literació com el recurs que pretén reforçar els impulsos més íntims. Així, doncs, estaríem d’acord que, quan demanen un cafè, cafè!, volem dir que estem exigint el millor dels cafès o aquell que tenim magnificat com a més proper a la perfecció amb aroma casolà d’infantesa. La poesia, que parla d’emocions, està farcida de repeticions, també formals. Estrofes regulars de versos amb el mateix nombre de síl·labes que rimen, una repetició més de determinats sons al final dels versos. Expliquen el turment que ocasionaven a un poeta molt reconegut, obsedit pel silenci i la quietud, les rimes dures i maldestres que li arribaven encara del rapsoda local destorbant-lo fora mida, l’impacte mental li era insuportable tot cercant una concentració insonoritzada impossible.

La poètica política, si és que aquesta té quelcom de bucòlic, també té les seves regles, fins i tot formals. Jo diria que participa d’una mística ideològica amb dogmes de fe rígids que no admeten cap mena de vacil·lació. El vers lliure no pot existir perquè atempta contra l’ortodòxia de partit que exigeixen els rituals consumats a les seus parlamentàries. Un decàleg que es resumeix, dissortadament, en el manament fonamental que ho sintetitza tot: allò que sosté l’adversari -l’enemic- no pot ser cert i s’ha de contradir -combatre- sempre. La perversió del sistema o la mala fe poden ultrapassar el joc brut on tot s’hi val. La cridòria barroera amb un bon raig de manca de respecte se solen barrejar, si cal, amb el més perillós dels ingredients, la mentida. En política, les meves veritats són absolutes i, si no ho són, les capgiro per repetir-les amb fermesa i posat digne.

En l’atmosfera massa carregada de polítics empedreïts ens ha assaltat, una vegada més, l’atac felí per sorpresa protagonitzat per en Pedro Sánchez. Una jugada sorprenent i insòlita que ha esvalotat el panorama a l’altiplà. Cansat de sentir les rimes consonants i abruptes de qui el vol descavalcar, com aquell distingit poeta exquisit que esmentava, ha fet públic un poema èpic d’estil trobadoresc dedicat a la seva dama anunciant que, de menester, estava disposat a renunciar als afers cavallerescos només per amor. Com vetllant les armes de la decisió, reclòs a la capella de la reflexió, ha mantingut durant cinc dies l’expectació amb un clímax d’incertesa política fins a l’últim moment.

No marxa, continua!

Renunciar al vessant polític i públic per humanitzar la persona, a ell mateix, és un gest que a priori l’honora i que es podria entendre considerant els atacs, els insults i el rebuig que ha de suportar dia sí i dia també per part de cert electorat, alguns mitjans i l’oposició. Ha fet l’efecte que havia arribat al límit, que estava disposat a tocar el dos, segons alguns vidents poc encertats amb destinació a les praderies més confortables de la Unió Europea on gaudeix de cert predicament. Ens podem preguntar si esbombar un escrit amb deliris lírics adreçat a la ciutadania per recloure’s hermèticament, desaparegut de la vida política, és quelcom permès a qui ostenta un càrrec tan rellevant. L’alè de l’orfandat ha trasbalsat els ànims de molts perquè en Sánchez és el pinyol del socialisme que governa ara.

La inspiració poètica s’ha esbargit així que ha sortit de la meditació amb empenta renovada reiterant -com qui reclama al cambrer un cafè, cafè, ben carregat- regeneració democràtica. N’ha reeixit amb la intenció d’un lideratge més fort i contundent, amb una mànega a pressió per esbandir aquest fangar. Ens ho haurà d’explicar més i posar-ho en pràctica, la manera com restablir les lleres desbordades de les torrentades polítiques que enlloten la dinàmica caïnita actual. La decisió de mantenir-se en el càrrec no taparà pas la boca als difamadors, ben al contrari, ha furgat el vesper, sortiran tots a una, com ha anunciat sense rimes en Feijóo, el prosaic.

En plena campanya electoral catalana s’ha acusat en Pedro Sánchez d’ingerència per emprar el sentimentalisme a favor d’en Salvador Illa. Les properes eleccions seran el termòmetre que ho mesurarà. Aquest dies en Puigdemont, un dels candidats, ha hagut d’interrompre la campanya electoral per la mort de la seva mare. Un funeral en absència des de l’exili on ha cursat un màster intensiu del tractament que ara administren a en Sánchez. Respecte de la "màquina del fang", el president socialista no ha esmentat la guerra bruta contra l'independentisme, on emergeix amb el procés l'anomenada policia patriòtica. La vida i l’espectacle, com en el circ, han de continuar.

El president del govern espanyol haurà d’arrossegar carretera amunt un carro carregat de rocs durant la remoguda legislatura -un bon exemple d’al·literació amb repetició voluntària de la consonant vibrant múltiple-. Un recurs que el llenguatge publicitari fa anar amb molta desimboltura i creativitat.

Tanmateix és la erra tremolosa que fem servir per escarnir el soroll d’un motor rondinaire que costa d’engegar o que no va prou fi.