Sant Jordi 2024.

 

A la vigília de l’edició de Sant Jordi d’enguany -com passa el temps!- ja tinc un parell de llibres triats. Dos. Obres que porten rere una feinada d’anys compilant dades per posar-se en la pell del personatge. Històries que obsedeixen qui les redacta imbuït pel personatge fins a confondre’s amb l’alter ego explicat o novel·lat que no els pot contrariar en aquest cas perquè ja fa temps que fan malves. Obres, ambdues, que em fan peça perquè basculen entre l’assaig, la feinada; i la recreació, el punt inspirat que permet pixar fora de text imaginant el protagonista davant d’un fet quotidià. Com reaccionarien i què dirien en Josep Pla o en Xavier Cugat.

No les he llegides encara. Un Cor furtiu d’en Xavier Pla i Confeti d’en Jordi Puntí. Mil cinc-centes trenta-sis pàgines i quatre-centes més respectivament. Molta teca. Anys de feina que pel ressò que han tingut seran obres que figuraran al rànquing de les més venudes encara que mai se sap. L’homònim Pla, autor i personatge, no és una obra llaminera de gran mercat, sí de gran extensió amb hectàrees i hectàrees de lletra impresa per explicar també la vasta immensitat biogràfica que comporta. Una obra de referència i de contrast per aquells -pocs- que hagin llegit en Josep Pla de dalt a baix. En el cas contrari, un exercici de síntesi que ens acosta a la vida de l’autor, però també a l’obra, si més no per curiositat.

A la novel·la d’en Puntí el títol ja ens delata la mà de pintura rosa amb molts lluentons que vol recrear. La història d’un català universal nascut a Girona amb perruca, com en Sinatra. Pot semblar menys rigorosa en el sentit estricte del mot i menys transcendent per als lletraferits que la biografia documentada de l’altre geni gironí i empordanès amb boina. Són els llibres que he demanat a la carta als reis d’aquest Sant Jordi i que espero llegir gaudint-los. Ja m’agradaria tenir l’exemplar signat per en Pla o un d’en Cugat amb un gargot com una caricatura apressada d’ell mateix.

Coincidint amb la festa major del llibre, m’apunto també al gran mercat editorial que concentra el gruix de les vendes per Sant Jordi jugant-s’ho a la carta meteorològica malgrat la sequera que ens tenalla. Les expectatives editorials i florals mirant de reüll les previsions que els poden aixafar la guitarra. La festa és al carrer, de paradetes descapotables pendents del cel. Passejar-hi amb paraigües desllueix la diada, s’està millor a casa llegint que no pas tafanejant a la recerca de llibres o empaitant autors consagrats o mediàtics perquè ens signin un exemplar.

Sant Jordi encisa, sobretot a qui no l’han viscuda abans. Un gest, un llibre i una rosa desborden la capacitat per sorprendre’ns. Impressiona com per un dia a l’any les rambles i les places majors s’encatifen amb paper imprès i broten flors a les cantonades. Un espectacle melangiós mentre es pot veure un adolescent maldestre duent una flor amb tanta vergonya com esperança.

Entre els consumidors escadussers i els professionals de la lectura hi ha un punt de discòrdia. Aquells que reneguen del fet d’haver de comprar un llibre per prescripció, perquè és el dia, i els que, precisament, per la festivitat en mercadegen excepcionalment un. Els que llegeixen per vici deixant-hi la vista -ja ens en prevenien els avis- arrufen el nas davant del mercantilisme agosarat amb què ens assalta l’univers del llibre. Argumenten en contra del consumisme puntual que farcirà els prestatges d’exemplars sense obrir. En una infografia signada per la Maria Labró al diari ARA, segons els Gremi d’Editors es publiquen a Catalunya cent llibres al dia, més de quatre a l’hora. Hi ha cap lector capaç d’estar al corrent davant d’aquesta allau de publicacions de tota mena? Un assortiment espectacular d’autors, un exèrcit molt nombrós entre els reconeguts de prestigi, els mediàtics, els de temàtica específica, els rars, els d’autoajuda i els poetes que viuen turmentats en una torre d’ivori levitant en un núvol de metàfores que, en principi, serien els que més s’escauen per bescanviar-los per una rosa i un petó. Poetes!

Enguany ho viuré al poble, una altra visió i un altre context de la festa única. Bon Sant Jordi! Insistiré, no féssiu cas a l'enveja dels impublicats que viuen remugant al purgatori de la solitud enmig de la foscor inèdita sense reconeixement ni afalacs mediàtics. Aquells que per dedicatòria, en dates com aquesta, només poden deixar parlar els silencis.