El Papa, en Trump i la fiscalia afinant.

 

S’acumulen els assumptes que podrien per si sols esdevenir monogràfics entre declaracions desafortunades, guerres difícils de justificar o sentències polèmiques que revifen dinàmiques atàviques. Un cúmul de despropòsits que costa molt d’entendre, de passar-hi una mà de pintura per tapar els forats i les taques d’humitat llefiscosa quan no de sang d’aquella mena que costen d’ocultar ja que s’entesten a tornar a sortir. Una mullena que s’enfila fonaments amunt des dels aqüífers tèrbols -ara que torna a ploure- que pot arribar a amarar l’esperança i la credulitat proclamades amb tanta retòrica interessadament excessiva -sovint enganyosa-.

El Papa. La més loquaçment simpàtica de les notícies que ha transcendit, al meu parer, és la demanda del Papa als bisbes italians recomanant que impedeixin l’entrada d’homosexuals als seminaris perquè en alguns “ja hi ha massa mariconeig”. Arrodonia la iniciativa proposant-los que “acompanyin amb respecte i delicadesa” els candidats rebutjats. Amb uns amics com els d’aquest cercle de bisbes propers al Papa Francesc -Paco en la intimitat- no li calen enemics. El comentari fet amb franquesa massa planera, durant o després del conclau en petit comitè d’aquest estol azzurro d’angelets celestials, ha transcendit a la premsa italiana per unes fonts anònimes, que traduït vol dir que algun bisbe bocamoll el va filtrar interessadament amb la mala fe evident de dimoniet entremaliat. Tampoc s’ha precisat si aquesta advertència el pontífex la va verbalitzar -vull suposar- entre les olives farcides i el parmesà dels antipasti regats generosament amb Aperol. Quina relliscada! Quina feinada per al departament de comunicació del Vaticà que es va afanyar a postular que a “l’Església hi cabem tots, tots”. També m’ho faig jo, però crec que el subconscient li va fer una mala jugada. El problema no rau en el “mariconeig” -un col·loquialíssime que s’haurà d’integrar al corpus  lèxic de la cúria vaticana- sinó en la pederàstia amb sotana sense discriminar tendències sexuals a l’univers del celibat.

En Trump. Em sotragueja l’assetjament de cacera de bruixes que tot el país i l’administració Biden exerceixen per malmetre la figura d’en Trump. Dotze homes sense pietat acaben de decidir per unanimitat que és culpable dels 34 delictes pels quals se l’ha jutjat relacionats amb l’afer de l’estrella porno. No entraré en detalls respecte la tempestuosa rebolcada del ros pastanaga amb l’Stormy Daniels. Una sentència de “vergonya”, segons el galant, que s’haurà de ratificar el novembre amb el vot de la gent, “ells saben què va passar”. Dedueixo que deu ser la primera vegada que la virtuosa democràcia es consagra al voyeurisme, esperem, assossegat. Una sentència que pot comportar una pena de quatre anys de garjola depenent del que dictamini el jutge. Han constatat que en Donald havia recompensat sota el concepte de “despeses legals” els pagaments a la senyora falsificant documents i violant la llei de finançament electoral tot amagant la voluntat d’influir en els resultats electorals del 2016 a canvi d’un silenci molt ben comprat. Joe Biden, tot un oceà legal ens separa, ha dit que el veredicte demostra que “ningú està per sobre de la llei”, una lliçó que es podria aplicar als sobirans emèrits de les malaguanyades terres de l’imperi ultramarí. Malgrat el matís de no res, Trump ha replicat, "Vivim en un estat feixista". 

Els fiscals. Aquesta setmana la llei d'amnistia ha quedat definitivament aprovada després d’una tramitació tortuosa pel rebuig frontal de les dretes que ha destil·lat les essències més contundents en uns combats dialèctics molt abruptes previs a la votació. La presidenta de la cambra s’ha hagut d’esforçar cridant a l’ordre diverses vegades i ha paralitzat la sessió momentàniament. Una sessió exempta d’exemplaritat política que hauria de protegir l’audiència vulnerable dels telenotícies amb aquells dos rombes de quan la televisió en blanc i negre del postfranquisme immediat resguardava les criatures innocents privant-les d’assistir a les escenes de pit i cuixa amb excés d’epidermis. Aquesta llei de nom ampul·lós i llarg -la d’amnistia a seques- incorporada a l’ordenament jurídic espanyol esborra els delictes i les responsabilitats, que no els pecats, vinculades al procés català. La seva aplicació dependrà de cada jutge que estudiarà els casos que hagin de resoldre en un termini de dos mesos. Mentre, les autonomies en mans del PP ja han anunciat recursos d’inconstitucionalitat alhora que la cúpula judicial ja ha divulgat un manual d’us i manteniment, una caixa d’eines ben assortida, per combatre o esmorteir els supòsits que la llei regula. Deuen tenir raó els detractors quan un polític cabal, obedient i prudent com el president de Castella-la Manxa, el socialista Emiliano García-Page, també portarà la llei al Tribunal Constitucional presentant batalla al seu propi partit per pactar amb els independentistes. Veurem com es resol l’aplicació de la llei, una de les possibilitats, com insinuava un constitucionalista de soca-rel, és la porta del darrere dels tribunals que ho afinen i esmolen com un ribot a les mans d’en Guerra.

 

Xerrac Milei.

 

El 1947 Juan Domingo Perón trenca l’aïllament internacional del franquisme enviant l’atractiva Eva Duarte, Evita per als admiradors, de visita a Espanya. En aquest viatge se significa l’acord de col·laboració fonamentalment econòmic que va permetre aixecar el cap a en Franco que necessitava urgentment els cereals que l’Argentina li venia a canvi de matèries primeres que en Perón volia per industrialitzar el país. Apareix, doncs, Evita com una estarlette que desplega una oratòria -diuen les cròniques- afectada i teatral carregada de tòpics en relació a l’Argentina i la “mare pàtria”. L’actriu d’obres menors al Buenos Aires d’adolescència, d’orígens modestos, va estar una crossa de marcat to populista entre el candidat Perón i el món obrer argentí -“los descamisados” -que feu fortuna en l’oratòria d’Alfonso Guerra durant el socialisme rampant- per assolir la presidència. Aquest deix de dramatisme esparracat assajat als escenaris jovenívols la va portar a tractar afers incòmodes per al franquisme, els privilegis d’unes minories i la pobresa de la majoria. Hi afegia la postració i l’opressió de les dones a les classes populars sense oblidar-se de la situació dels presos polítics a les presons d’en Franco. La visita ens va deixar una empremta vegetal de tavella plana que floreix encara, la mongeta tendra perona, nom amb què col·loquialment les mestresses al·ludien a la presidenta argentina.

Aquests dies les mongetes perones s’han tornat faves, el plat fort de la visita d’en Xerrac Milei, que ha vingut ell mateix per representar el paper de vedette internacional mal educada i consentida per espolsar-se les castanyes del foc o les brases amb què el ministre de Transports espanyol el va voler rostir insinuant que el del xerrac, en Milei, consumeix estupefaents a la Casa Rosada. Caldria esbrinar si els presumptes estupefaents són també de naturalesa vegetal per no trencar la coherència devota al món de les verdures que es mengen amanides amb oli o s’aspiren.

Vox ha aplegat el millor de cada casa de l'extrema dreta mundial en la convenció d'aquest cap de setmana celebrada a Madrid, en la qual han escampat el seu execrable odi postulant-se contra l’esquerranisme" -"zurderío", en paraules de l'argentí-. La civilització occidental està en perill per la immigració -especialment la musulmana-, les polítiques de gènere i les climàtiques. En un solo de xerrac antològic Javier Milei també ha qualificat de "corrupta" la dona del president espanyol. La trencadissa de la vaixella diplomàtica és un fet. Lluny de passar pàgina, de les faves ofegades amb botifarra negra als pastissets de dolç de llet, alfajores, la cosa s’encalla i s’embolica. Pedro Sànchez, l’esquerranós, ha retirat l’ambaixadora mentre en Feijóo xiula complagut sota la pluja amb paraigües, que res no l’esquitxi. Segons els amfitrions de l’acte, “Milei ha fet en quinze segons més oposició que el PP durant anys i anys de legislatura".

Assistim a un combat de boxa matusser on es cronometren els assalts i es compten els directes a la mandíbula del contrincant. Allunyat i dejú dels protocols que regulen les trobades de caps d’estat i de governs, el sentit comú ens alerta que aquesta entrada, aquest aspre cop de destral groller del president argentí, no és la millor carta de presentació en la seva primera visita, que no es pot considerar oficial, a un altre país amb tants vincles. Una visita descordada per fer costat a la bogeria que volen imposar. Aquest malaguanyat cantant d’un grup que escarnia els Rolling Stones, s’acaba de lluir en el seu retorn als escenaris en un recital de rock dur a Madrid.

Lluny de la retòrica cridanera de partit -o d’ideologia- Milei -sense el xerrac?- segons difon l'ambaixada de l'Argentina a Espanya ha fet pública una imatge de la cita de divendres a la tarda: Milei i 16 “homes” més, com un sant sopar de les finances. Hi havia el president de la patronal i les cares visibles dels prohoms d'algunes de les principals companyies cotitzades a l'Íbex-35. Les relacions econòmiques amb Espanya són potents, el 2023 l'Argentina va ser la novena destinació de tota la inversió espanyola a l'exterior. Els principals sectors corresponen a l'extracció de petroli i de gas natural, la banca i les telecomunicacions.

El president argentí treu pit al tango per la caiguda de la inflació, a l’abril ha estat del 8,8% i s’espera una dada que fregui el 5% aquest mes de maig. El preu, els cops de xerrac esbrossant la inflació, suposen més de 70.000 acomiadaments al sector públic, la reducció a la meitat dels ministeris, el tancament de mitjans de comunicació i la no actualització dels pressupostos de la universitat. Mesures extremes al compàs d’una milonga per fer quadrar els comptes. Una família tipus necessitaria més de 800 euros al mes només per alimentar-se mentre el sou mitjà no arriba als 500. El preu de la tarifa del transport públic s’ha triplicat, s’ha retirat el subsidi estatal al cost de l’energia, quelcom que ha fet enfilar les xifres de morosos a les factures de llum, gas i aigua. La caiguda real dels ingressos dels argentins frega el 20% en menys de sis mesos de govern, l’índex de pobresa s’enfila al 52%. Aquest seria el cost -la milonga trista- d’una macroeconomia estable i previsible per atraure inversions estrangeres.

Visitants del més enllà.

 

La ciutat és un brogit constant de vianants, també amb patinet llogat i també enfilats als descapotables autobusos reciclats que fan tombs recurrents com el vint-i-nou amb parada obligada al temple de la Sagrada Família i als immobles modernistes del Passeig de Gràcia. Uniformats, clònics, són fàcils de detectar. En bandades deambulen tribalment perseguint els plomalls arrossinats dels guies que han perdut la resplendor mítica per esdevenir minimalistes. Això és, un paraigües plegat desmanyotat o un mocador cridaner enlairat com un far amb potes desplegable d’extraordinari poder per ser empaitat.

Barcelona viu assetjada amb les costures de la cotilla al caire del desbordament carnal. La atracció turística que exerceix la ciutat ultrapassa la paciència i les possibilitats raonables de convivència amb els soferts barcelonautes mentre intenten navegar entre els esculls de vorera, autèntiques barricades humanes, les cues incertes per accedir a indrets inversemblants carregats de misteri o als restaurants de les guies d’aquesta torre de Babel impracticable. El ritual ecumènic esdevé a les Rambles on hi té un assentament de pas permanent amb la catedral de la sangria i la seu santificada de la paella precuinada.

Grups escolars d’adolescents esvalotats, amb un punt temerari de perill incert saltironegen jugant a la xarranca als passos de zebra com feréstecs vianants sense contemplacions abassegant els avis de bastó pacíficament cívic. El segon grup força nombrós -o cohort- que ens visita es pot identificar per la manca de paritat de gènere, del mateix sexe, que venen a posar-hi una espurna mediterràniament disbauxada als comiats de solter. Hauríem de fer un estudi rigorós de si passen per l’altar com cal o és la porta d’entrada a una vida conjugal en pecat.

Si els escolars rodolen pasturant per l’asfalt vigilats pels mestres acompanyants fastiguejats, amb cara de pissarra cansada, la veu trencada i els peus carregats d’apòsits plens de publicitat estàtica o d’arrels quadrades suades; algunes lideresses anglosaxones dels comiats presideixen i inauguren puntualment l’amarament etílic els dijous de cada setmana coronades amb una mena de diadema totèmica, una cigala de plàstic enravenada, com un monòlit intermitent que els fa de brúixola.

Pareu l’orella, que no us confonguin, fixeu-vos en aquells que es mimetitzen en la naturalitat urbana de sempre: parelles, famílies prolífiques amb cotxet, avis de caminar reposat i, fins i tot, taurons solitaris a tocar de la platja disposats a queixalar les oportunitats financeres o immobiliàries amb vestit a mida, corbata llampant i sabata cara. Tots aquests invasors us poden fer dubtar, però no, són d’altres sistemes planetaris que han aterrat per observar-nos i, progressivament, envair-nos. Primer es barregen amb posat innocent -compte!-, semblen civilitzats però usurpen els seients reservats del transport públic quan no els defensen ferotgement a cops de càmera digital. No us estovéssiu, ataquen amb fermesa per conquerir el primer repte d’aquesta ocupació -ben matinera- d’arribar al Parc Güell asseguts.

Veurem on arriba i com ens afecta aquesta invasió gens subtil i altres contes relacionats amb aquesta ofensiva que sacseja la Barcelona de tota la vida. Els alarmistes anuncien desastres naturals associats amb les ordes invasores de turistes que exigeixen les piscines plenes d’aigua fresca renovada -i amb gas-. Els més derrotistes adverteixen de sotracs més feridors encara com unes plagues bíbliques urbanes. Aquests il·luminats traçuts en dur la contaria ens volen espantar dibuixant un Eixample colonitzat per habitatges turístics amb els preus de lloguer inabastables. Quines ximpleries! Un despropòsit com el del meu perruquer de tota la vida que ara vol fer-me la permanent en anglès -Sorry, man!   

PD. Les últimes dades de l'Ajuntament corroboren que durant el primer trimestre de l'any, fins a 2.767.220 visitants havien fet nit a Barcelona, un 9,3% més que l'any anterior i un 2,1% per sobre del 2019. És el període amb més turistes fins ara. Barcelona, segons la premsa d’aquests dies, figura al rànquing de les ciutats més ben valorades per la capacitat d’atraure turistes, talent i inversions.

Un empatx d’èxit ens pot escanyar -ho escriuré en lletra petita-.