El Papa, en Trump i la fiscalia afinant.

 

S’acumulen els assumptes que podrien per si sols esdevenir monogràfics entre declaracions desafortunades, guerres difícils de justificar o sentències polèmiques que revifen dinàmiques atàviques. Un cúmul de despropòsits que costa molt d’entendre, de passar-hi una mà de pintura per tapar els forats i les taques d’humitat llefiscosa quan no de sang d’aquella mena que costen d’ocultar ja que s’entesten a tornar a sortir. Una mullena que s’enfila fonaments amunt des dels aqüífers tèrbols -ara que torna a ploure- que pot arribar a amarar l’esperança i la credulitat proclamades amb tanta retòrica interessadament excessiva -sovint enganyosa-.

El Papa. La més loquaçment simpàtica de les notícies que ha transcendit, al meu parer, és la demanda del Papa als bisbes italians recomanant que impedeixin l’entrada d’homosexuals als seminaris perquè en alguns “ja hi ha massa mariconeig”. Arrodonia la iniciativa proposant-los que “acompanyin amb respecte i delicadesa” els candidats rebutjats. Amb uns amics com els d’aquest cercle de bisbes propers al Papa Francesc -Paco en la intimitat- no li calen enemics. El comentari fet amb franquesa massa planera, durant o després del conclau en petit comitè d’aquest estol azzurro d’angelets celestials, ha transcendit a la premsa italiana per unes fonts anònimes, que traduït vol dir que algun bisbe bocamoll el va filtrar interessadament amb la mala fe evident de dimoniet entremaliat. Tampoc s’ha precisat si aquesta advertència el pontífex la va verbalitzar -vull suposar- entre les olives farcides i el parmesà dels antipasti regats generosament amb Aperol. Quina relliscada! Quina feinada per al departament de comunicació del Vaticà que es va afanyar a postular que a “l’Església hi cabem tots, tots”. També m’ho faig jo, però crec que el subconscient li va fer una mala jugada. El problema no rau en el “mariconeig” -un col·loquialíssime que s’haurà d’integrar al corpus  lèxic de la cúria vaticana- sinó en la pederàstia amb sotana sense discriminar tendències sexuals a l’univers del celibat.

En Trump. Em sotragueja l’assetjament de cacera de bruixes que tot el país i l’administració Biden exerceixen per malmetre la figura d’en Trump. Dotze homes sense pietat acaben de decidir per unanimitat que és culpable dels 34 delictes pels quals se l’ha jutjat relacionats amb l’afer de l’estrella porno. No entraré en detalls respecte la tempestuosa rebolcada del ros pastanaga amb l’Stormy Daniels. Una sentència de “vergonya”, segons el galant, que s’haurà de ratificar el novembre amb el vot de la gent, “ells saben què va passar”. Dedueixo que deu ser la primera vegada que la virtuosa democràcia es consagra al voyeurisme, esperem, assossegat. Una sentència que pot comportar una pena de quatre anys de garjola depenent del que dictamini el jutge. Han constatat que en Donald havia recompensat sota el concepte de “despeses legals” els pagaments a la senyora falsificant documents i violant la llei de finançament electoral tot amagant la voluntat d’influir en els resultats electorals del 2016 a canvi d’un silenci molt ben comprat. Joe Biden, tot un oceà legal ens separa, ha dit que el veredicte demostra que “ningú està per sobre de la llei”, una lliçó que es podria aplicar als sobirans emèrits de les malaguanyades terres de l’imperi ultramarí. Malgrat el matís de no res, Trump ha replicat, "Vivim en un estat feixista". 

Els fiscals. Aquesta setmana la llei d'amnistia ha quedat definitivament aprovada després d’una tramitació tortuosa pel rebuig frontal de les dretes que ha destil·lat les essències més contundents en uns combats dialèctics molt abruptes previs a la votació. La presidenta de la cambra s’ha hagut d’esforçar cridant a l’ordre diverses vegades i ha paralitzat la sessió momentàniament. Una sessió exempta d’exemplaritat política que hauria de protegir l’audiència vulnerable dels telenotícies amb aquells dos rombes de quan la televisió en blanc i negre del postfranquisme immediat resguardava les criatures innocents privant-les d’assistir a les escenes de pit i cuixa amb excés d’epidermis. Aquesta llei de nom ampul·lós i llarg -la d’amnistia a seques- incorporada a l’ordenament jurídic espanyol esborra els delictes i les responsabilitats, que no els pecats, vinculades al procés català. La seva aplicació dependrà de cada jutge que estudiarà els casos que hagin de resoldre en un termini de dos mesos. Mentre, les autonomies en mans del PP ja han anunciat recursos d’inconstitucionalitat alhora que la cúpula judicial ja ha divulgat un manual d’us i manteniment, una caixa d’eines ben assortida, per combatre o esmorteir els supòsits que la llei regula. Deuen tenir raó els detractors quan un polític cabal, obedient i prudent com el president de Castella-la Manxa, el socialista Emiliano García-Page, també portarà la llei al Tribunal Constitucional presentant batalla al seu propi partit per pactar amb els independentistes. Veurem com es resol l’aplicació de la llei, una de les possibilitats, com insinuava un constitucionalista de soca-rel, és la porta del darrere dels tribunals que ho afinen i esmolen com un ribot a les mans d’en Guerra.